(Catalunya, segle XIX)
Títol atorgat el 1875 a Josep Baró i Blanxart.
Canet de Mar, vescomtat de
4 Respostes
Arxiu d'etiquetes: Catalunya (hist)
Camprodon, vegueria de
(Catalunya)
Antiga demarcació administrativa, que comprenia la vall de Camprodon, la plana d’Olot i el Ripollès estricte i una zona de l’alt Lluçanès.
A l’edat mitjana, Olot i totes les zones de la conca del Fluvià formaven part de la vegueria de Besalú; d’altra banda, hi foren incorporades les antigues vegueries de Ripoll i de la Ral.
El 1716 la vegueria fou incorporada al corregiment de Vic, dins el qual formà l’alcaldia major de Camprodon.
Camprodon, comtat de
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, concedit el 1707 pel rei-arxiduc Carles III al militar Josep Oliver de Boteller i Saragossa.
Camarasa, vegueria de
(Catalunya, segle XIII – segle XVII)
Antiga demarcació administrativa, creada el 1247 (dita també vegueria de Camarasa, Cubells i Montgai i, al segle XIV, del Marquesat) al voltant de la marca de Camarasa. Fou creada després de la creació de la batllia reial el 1247, i ampliada vers el 1279.
En adquirir la ciutat de Lleida el marquesat de Camarasa el 1396, la vegueria passà sota la jurisdicció del veguer de Lleida com a sots-vegueria, la qual, però, no persistí i fou repartida, al segle XVII, entre les vegueries de Lleida i d’Agramunt.
Camarasa, marquesat de
(Catalunya, segle XIV – )
Jurisdicció territorial (que comprenia Camarasa, Cubells, Llorenç de Montgai, Montgai, Privà, Santa Linya, Alòs de Balaguer, Vilanova de Meià, Fontllonga, Llimiana, Vernet, Castelló de Meià, Anet, Fabregada) concedida el 1330 per Alfons III el Benigne al seu fill Ferran, a la mort del qual (1363) revertí a la corona; el 1368 fou concedida per Pere III el Cerimoniós al seu fill Martí, que el 1392, ja rei, la cedí a la seva muller Maria de Luna, la qual la vengué a la ciutat de Lleida el 1396; el marquesat tornà a la corona el 1414.
Adquirida la senyoria per Francesc d’Avinyó, secretari d’Alfons IV el Magnànim, el 1428 la cedí a Joan II de Navarra, futur rei de Catalunya-Aragó, a canvi de la meitat de Calaceit. El 1458 fou venuda a Lluís de Coscon, i per matrimoni passà als Luna, senyors de Ricla. El marquesat fou concedit de nou el 1543 a Diego de los Cobos i a la seva muller Francisca Luisa de Luna, senyora de Camarasa i de Ricla.
La grandesa d’Espanya sobre el marquesat fou atorgada el 1626 a llur nét i sisè titular Diego Sarmiento de los Cobos Luna y Gusmán. Fou setè marquès el seu neboder Manuel Sarmiento de los Cobos y Manrique de Mendoza, lloctinent de València i de Sardenya. El fill d’aquest i vuitè marquès, Baltasar Gómez Manrique de Mendoza de los Cobos y Luna, fou general de les galeres de Nàpols i lloctinent d’Aragó.
Ha donat nom a la regió de la Noguera anomenada el Marquesat.
Calonge, baronia de
(Catalunya, segle XV – )
Jurisdicció territorial, concedida el 1474 a Martí Guerau de Cruïlles, baró de Llagostera i senyor de Calonge (des del 1463, tot i que no arribà mai a possessionar-la), conseller reial.
Fou tornada a conferir, il·legalment (1488), a Galceran de Requesens i Joan de Soler, després comte de Palamós.
Passà als Cardona, ducs de Somma (cognominats Fernández de Córdoba), als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira i als Casanova, comtes de Cabra.
Cal·lípolis
(Catalunya)
(llat: Callipolis) Antiga ciutat de la costa meridional del Principat, l’únic testimoni de la qual és l’Ora Maritima de Ruf Fest Aviè.
Hom la situa sovint entre Salou i Tarragona i àdhuc a Tarragona; tanmateix, no solament és molt difícil de precisar-ne la localització, sinó també d’assegurar-ne l’existència.
cadells
(Catalunya, segle XIII – segle XVIII)
Bàndol nobiliari enfrontada als nyerros. De manera intermitent lluitaren entre ells al llarg d’aquest període, i de manera especialment virulenta al primer terç del segle XVII.
El nom de cadells prové de Joan Cadell, que, juntament amb els seus partidaris, defensava els drets dels Montcada a alliberar-se del vassallatge dels bisbes de Vic.
S’ha dit, potser sense prou justificació, que els cadells representaven els drets de la pagesia i les ciutats contra els nyerros, representants dels senyors.
Cabrera, vescomtat de
(Catalunya, segle XI – segle XIV)
Jurisdicció feudal. S’estenia, en el temps del seu major expandiment (1356-65), per les conques del Ter, de la Tordera i del Fluvià.
Aquest patrimoni jurisdiccional s’havia anat formant a base de les baronies del Cabrerès i d’altres baronies que anaren infeudant-se durant els segle XI i XII els vescomtes de Girona, posant sota llur potestat altres barons. Enllaços matrimonials i compres i, sobretot, la creació del comtat d’Osona el 1356, amb la ciutat de Vic i els territoris d’una llegua al voltant seu, i la unió del vescomtat de Bas el 1352, completaren el conjunt.
Alguns dels territoris eren subinfeudats, per contra, la senyoria major pertanyia als hospitalers, i els Cabrera n’eren només subfeudataris, altres llocs eren quadres amb domini compartit.
A conseqüència del procés del 1365 (Bernat II de Cabrera) foren confiscats els béns de la casa de Cabrera; la devolució del 1373 es limità a l’estricte vescomtat de Cabrera, i la del 1381, al vescomtat de Bas; el comtat d’Osona i la ciutat de Vic no tornaren als Cabrera, malgrat una donació nominal d’Alfons IV el Magnànim.
Hostalric era el centre administratiu del vescomtat estricte.
Cabrera, comtat de
(Catalunya, segle XVIII)
Títol senyorial, concedit el 1719 per l’emperador Carles VI d’Àustria a Joan Gil de Cabrera i Perellós, únic titular.
