Arxiu d'etiquetes: Catalunya (bio)

Erill i d’Anglesola, Bernat Roger (III) d’

2 Respostes

(Catalunya, segle XIV)

Fill d’Arnau (III) d’Erill i de Pallars i germà d’Arnau.

Tingué llargues bregues amb el seu pare i amb la segona muller d’aquest, Elionor, fet pel qual el rei li confiscà els llocs de la baronia (1386-87) i el declarà bandejat en contumàcia.

La seva vídua i el fill Francesc (I) d’Erill i d’Orcau continuaren els plets amb l’esmentada Elionor i probablement, per dissensions entre nobles, Eimeric (II) i Gilabert (VII) de Centelles, sogre i cunyat de Francesc (I), tingueren durant un cert temps (1402-04) la baronia d’Erill.

Erill i d’Anglesola, Arnau d’

4 Respostes

(Catalunya, segle XIV – abans 1423)

Senyor de Selgua.

Fou nomenat lloctinent a diverses poblacions d’Aragó des del 1394 fins al 1410 per Martí I l’Humà, càrrec des d’on reprimí les lluites entre els nobles aragonesos.

Durant l’interregne (1410-12) assistí al parlament d’Alcanyís (1411) i a les Corts convocades per Ferran I d’Antequera a Saragossa (1412).

Després serví Ferran I durant la rebel·lió de Jaume d’Urgell (1413), informant dels moviments de l’enemic i organitzant la campanya.

Erill, Arnau d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Noble i poeta. És conegut per un sirventès que consta de vint-i-nou estrofes, en el qual Ramon Roger d’Erill i d’Orcau, nebot seu i cavaller frare de l’orde de Sant Joan, és acusat de violació de la filla del poeta.

Pren com a fons d’història i llegenda el personatge de Mordred, nebot del rei Artús, que encarna la figura del traïdor, motiu que manlleva per donar argument al poeta.

El sirventès, escrit entre el 1412 i el 1418, contrasta, pel seu to furibund, amb la poesia de l’època, amorosa, delicada i retòrica.

Entença i de Montcada, Guillem d’

5 Respostes

(Catalunya, abans 1276 – 1321)

Baró d’Entença. Fill i hereu de Berenguer V d’Entença, i germà de Berenguer i de Saurina.

Fou conseller reial, i el 1296, durant el regnat de Jaume II el Just, lluità contra els castellans a Múrcia.

Tingué plets amb els templers per la batllia d’Ascó, i amb la família dels Montcada a causa d’uns problemes jurisdiccionals.

L’any 1307 fou procurador de València, i el 1308 reclamà els castells de Sicília (de Castel i Francavila) i altres béns que havien estat presos pels genovesos al seu germà Berenguer.

Entença i de Montcada, Berenguer d’

9 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Gal·lípoli, Grècia, 1306)

Noble i militar. Fill segon de Berenguer V d’Entença, i germà de Guillem i de Saurina.

Lluità a Calàbria (1284), a les ordres de l’infant Jaume (futur Jaume II el Just). Després de la pau d’Anagni (1295) restà al servei de Frederic II de Sicília en la lluita contra els angevins, fins a la pau de Caltabellota (1302).

Com a representant de Jaume II dirigí una força expedicionària que s’incorporà a la Gran Companyia Catalana de Roger de Flor (1304) per ajudar l’emperador bizantí contra els turcs. Allí aconseguí de l’emperador Andrònic II el títol de megaduc de Romania i senyor de l’Anatòlia i de les illes de l’Imperi, cosa que suscità les enveges de Bernat de Rocafort, el seu senescal.

Després de l’assassinat de Roger de Flor (1305), prengué la direcció de la Companyia Catalana i declarà la guerra a l’Imperi, iniciant la cèlebre Venjança Catalana.

Es fortificà davant Gal·lípoli, resistí a l’exèrcit de Miquel i saquejà Heraclea. De tornada, es troba amb divuit galeres genoveses de l’almirall Dòria, el qual s’apoderà de les naus catalanes a traïció i el dugué a Gènova presoner.

Alliberat al cap de poc gràcies a les gestions de Jaume II, preparà una nova expedició a l’Orient des de Barcelona.

Arribat a Gal·lípoli l’any 1306, augmentaren les dissensions amb Rocafort, el qual no el volgué obeir, malgrat els bons oficis de Ramon Muntaner, el qual el reconegué com a cap de la Companyia.

L’arribada de l’infant Ferran de Mallorca com a lloctinent de Frederic II (1307), reconegut per Entença però no per Rocafort, creà noves disputes que havien de culminar amb la mort d’Entença, en una baralla entre les dues faccions.

Entença, Manuel d’ -cavaller-

5 Respostes

(Catalunya, segle XIV – després 1387)

Fill natural de Ponç Hug d’Entença. Armat cavaller (1345), acompanyà Pere III el Cerimoniós a Sardenya (1354), on obtingué el lloc de Pula i altres castells i llocs diversos. Fou conseller reial i prengué part en la guerra de Castella.

A Sardenya, fou fet presoner pel jutge d’Arborea Marià IV (1369); alliberat, tornà a la cort, on fou promotor de negocis del rei.

A més d’alguns llocs aragonesos que li havia venut el rei (1381), fou senyor del castell de Barbastre, heretat dels seus nebots.

Entença, Manuel d’ -personatge-

4 Respostes

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Personatge. Gairebé desconegut, devia pertànyer a la branca de Móra–Falset.

Potser era un fill natural del Gombau d’Entença casat amb Blanca d’Antillon. En aquest cas seria germà de sang de la Teresa d’Entença muller de l’infant Alfons, la qual, en testar l’any 1327, feia deixes a les dues filles de Manuel, Teresa i Berenguera.

Aquest Manuel no pot ésser confós, per raons cronològiques, amb un homònim que era nebot de la testadora i fou cortesà de Pere III el Cerimoniós.

Enríquez de Quiñones, Aldonça

4 Respostes

(Castella, 1450 – Catalunya, 1520)

Germanastra de la reina Joana Enríquez, muller aquesta de Joan II el Sense Fe.

El 1467 fou convingut el seu casament amb Joan Ramon Folc de Cardona, conestable d’Aragó i hereu de Joan Ramon Folc III. El matrimoni se celebrà el 27 de març de 1467; els casà Pero de Urrea, arquebisbe de Tarragona, i fou dotada pels reis amb 15.000 florins i les viles d’Elx i de Crevillent.

El 1486 el seu marit heretà els comtats de Cardona i el 1491 rebé els títols de duc de Cardona i marquès de Pallars.

Fill seu fou Ferran I de Cardona.

Empúries, Mestre d’

Deixa un comentari

(França ?, segle XV – Catalunya, segle XV)

Pintor gòtic. Actiu a les comarques de Girona, és autor del retaule de Castelló d’Empúries, dedicat a sant Miquel (Museu Diocesà de Girona), datable vers el 1450.

Pel seu estil pot ésser inclòs dintre la segona etapa de l’estil internacional a Catalunya, un punt afrancesat, dins la influència de Bernat Martorell, però amb personalitat pròpia.

Hom ha atribuït a la mateixa mà -com a primerenca- una taula de Sant Joan Baptista i sant Esteve (Museu d’Art de Catalunya), procedent de Puigcerdà.

L’hipotètic artista, de gran qualitat, hauria influït sobre Esteve Solà.

Emeri

Deixa un comentari

(França, segle VIII – Catalunya, segle VIII)

(o Mer) Personatge. Fill de Baldivi i de Càndida o Càndia.

Segons la tradició, anà a Catalunya amb l’exèrcit de Carlemany, després de la conquesta de Carcassona, alliberà Banyoles d’un lleó o un drac i hi fundà un monestir.

Més tard es retirà a fer penitència a Sant Esteve de Guialbes, on l’anà a trobar la seva mare, i visqueren ambdós penitents fins a llur mort.

Hom el situa entre el 778 i el 798; algú l’identifica amb Mercoral de Banyoles (822).

La seva capella de Guialbes consta des del segle XIII; el 1627 hom cregué descobrir-hi les seves relíquies.

Venerat com a sant, com també la seva mare, hom en celebra la festa el 27 de gener.