(Catalunya, segle XVI)
Baró d’Anglesola. Fill i hereu de Joan d’Erill i de Requesens. Foren germanes seves Anna i Maria d’Erill i Bertran, i Joana d’Erill i d’Aimeric.
Obtingué per sentència (1553) la meitat de la litigiada baronia d’Anglesola.
Figuravà entre els catalans que es distingiren molt, el 1531, a la guerra d’Hongria.
Fou pare d’Alfons I d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Aragó-Gurrea.
(Catalunya, 1372 – 1423)
Baró d’Erill. Fill de Bernat Roger (III) d’Erill i d’Anglesola.
Prengué part en la defensa del Pallars contra el comte de Foix (1396). Fou capità de la Vall d’Aran i participà en les bandositats de Lleida (1410). Assistí al parlament de Tortosa (1411) i fou comissionat a València per pacificar els ànims.
Durant la guerra contra el comte Jaume II d’Urgell, del qual fou acèrrim enemic, fou enviat a Osca a lluitar contra Antonio de Luna. Anant al Pallars per impedir l’entrada de tropes franceses, forçat pels urgellistes, s’hagué de refugiar al castell de Margalef (1413). Al setge de Balaguer demanà, com a procurador reial fiscal, que fos incoat procés contra el comte d’Urgell i que li fossin embargats els béns.
Fou sots-veguer de Pallars (1414), majordom de la reina Elionor d’Alburquerque (1415), conseller del rei Ferran I d’Antequera (1416) i governador de València (1417).
Pare de Joan Roger (I), Berenguer i Francesc d’Erill i de Centelles.
Foren germans seus:
Ramon Roger d’Erill i d’Orcau (Catalunya, segle XV) Comanador hospitaler de Barbens. Preceptor i visitador d’Alguaire (càrrec que perdé, acusat de mala administració i per ultratge a una de les monges, cosina germana seva), preceptor de l’Espluga de Francolí (1431) i lloctinent del gran mestre de Rodes.
Bernat Roger d’Erill i d’Orcau (Catalunya, segle XIV – segle XV) Cambrer reial.
(Catalunya, segle XVII – 1695)
Comtessa d’Erill. Única filla d’Alfons (II) d’Erill-Orcau i de Sentmenat. Fou cambrera major de la reina Elisabet Cristina.
Deixà el patrimoni familiar en difícil situació econòmica, agreujada per la guerra dels Segadors (1640): mort del primer marit a Salses (1639), i de llur fill i hereu, segrest de les possessions pels francesos, exili de la seva tia Isabel Agnes d’Erill i de Sentmenat, i el seu cosí germà Francesc d’Erill.
Succeí en el comtat el seu fill, i del segon marit, Antoni Vicentelo de Lecca i d’Erill.
(Catalunya, segle XVI – Barcelona, 6 gener 1640)
Eclesiàstic. Essent abat de Sant Cugat del Vallès (des del 1618), pretengué la cancelleria de l’Audiència de Barcelona (1621), però trobà l’oposició del virrei duc d’Alcalà, motiu pel qual fou el dirigent de la campanya contra la continuació del seu virregnat. Nomenat, tanmateix, canceller de l’Audiència, més tard (1631) restà fidel als designis de Felip IV.
El 1634 es manifestà contra el Consell de Cent en les negociacions de l’impost del quint, i el 1639 desfermà una onada de terror damunt Barcelona d’acord amb el virrei de Santa Coloma, que havia de dur, l’any següent, a la Guerra dels Segadors.
(Barcelona, segle XVI – Catalunya, 1632)
Cavaller de Sant Jaume. Fill de Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola, comte d’Erill. Gentilhome de cambra del príncep Filibert de Savoia.
Governador del terç de la mar a Sicília (1607), serví també a Nàpols i a Flandes. Assistí a l’expulsió dels moriscs i a una acció bèl·lica a Bizerta (1623), de la qual fou publicada una relació a Barcelona (1623).
En morir la seva cunyada, Barbara del Maino, milanesa, vídua del comte Alfons (II) d’Erill-Orcau i de Sentmenat, en circumstàncies poc clares (1630), fou acusat de complicitat i pres, però no fou demostrada la seva culpabilitat.
Possiblement, fou germana seva Isabel Agnès d’Erill i de Sentmenat (Catalunya, abans 1604 – 1665) Comtessa de Guimerà. Tia de Margarida d’Erill i del Maino. Tingué que exiliar-se durant la guerra amb França (1640).
(Catalunya, segle XIV – Roma, Itàlia, 1388)
Eclesiàstic. Fill d’Arnau (II) d’Erill i de Mur, i germà d’Arnau (III). Monjo i prior de Montserrat i abat de Gerri (1365).
Bisbe de Barcelona (1369-71), s’hagué de comprometre a respectar certs drets de la ciutat.
Traslladat a la seu d’Urgell (1371), féu reformes al seu palau i a l’església i impulsà la construcció d’un pont a Collegats.
Fou neutral durant el Cisma, i obeí Climent VII només exteriorment i per temor del rei.
Fixà el dia de la festa de sant Ot, el 7 de juliol.
(Catalunya, segle XIV – vers 1355)
Baró d’Erill. Fill de Guillem (IV) d’Erill i de Castellvell. Assistí a la donació del comtat de Ribagorça a l’infant Pere (1322).
Participà en l’expedició de conquesta a Sardenya (1323-24) i fou cap de les tropes que assetjaren la vila d’Esglésies (1323), també anà a la croada que Alfons III el Benigne envià contra Granada (1331).
El 1342, sota el comandament de Pere III el Cerimoniós, era veguer de Barcelona i el Vallès (1338, 1341) i procurador de la corona.
Pere III li encarregà d’incoar el procés contra Jaume III de Mallorca, que acabà amb la sentència que condemnà Jaume a perdre els seus béns (1343).
Ocupades les Balears i el Rosselló per Pere III, en fou nomenat governador (1343 i 1344). Essent governador del Rosselló, rebutjà una invasió de Jaume III (1347), la qual cosa determinà la fugida del rei desposseït.
El seu Stili curiarum civitatis Majoricensis no fou publicat fins al 1663.
Fou el pare d’Arnau (III) i de Berenguer d’Erill i de Pallars.
Eren fills de Francesc (I) d’Erill i d’Orcau.
Berenguer d’Erill i de Centelles (Catalunya, segle XV – després 1484) El 1431 figurava entre els assistents, a Barcelona, a l’enterrament de la reina vídua Violant de Bar. Serví Alfons IV el Magnànim. Aquest el nomenà, el 1454, virrei de l’illa de Còrsega, on alguns del nobles locals propugnaven i sostenien la unió jurídica amb la Corona d’Aragó, tanmateix poc efectiva. El 1466 fou ambaixador de Joan II el Sense Fe davant el papa.
Francesc d’Erill i de Centelles (Ribagorça, segle XV – Sardenya ?, Itàlia, vers 1458) Acompanyà Alfons IV el Magnànim a les seves primeres campanyes d’Itàlia (1423). Fou majordom i conseller del rei. A la batalla de Ponça fou fet presoner (1435); fou enviat a Mallorca amb forces italianes per lluitar contra els forans, els quals derrotà prop de Sencelles (1452). Fou virrei de Sardenya (1437-38) i majordom de Joan II el Sense Fe. Tenia, a Catalunya, la vall de Boí, que li confirmà el rei (1441), i a Sardenya, les senyories de Sant Gabí i Guspini i d’altres llocs que li vengué Joan de Montbui (1450).
Joan Roger (I) d’Erill i de Centelles (Catalunya, segle XV) Baró d’Anglesola. Es casà amb Elionor de Montcada, que li aportà en dot la baronia d’Anglesola. Fou pare de Joana, Guillem Ramon i Francesc (II) d’Erill i de Montcada.
(Catalunya, segle XIII – Peníscola, Baix Maestrat, 1317)
Senyor de Castellvell. Adoptà com a primer cognom el de la seva mare, Sibil·la d’Erill en rebre la baronia d’Erill del seu cosí Guillem (III) d’Erill i de Coserans (1303).
Consta en el seguici reial des del 1308. Assistí al casament de l’infant Alfons amb Teresa d’Entença (1314) i signà la donació que els hi fou feta del comtat d’Urgell.
Deixà la baronia al seu fill Arnau (II) d’Erill i de Mur i prengué l’hàbit de Montesa en ésser fundat aquest orde, del qual fou, per indicació del papa, el primer mestre (1319).
(Catalunya, segle XVI – 1589)
Baró de l’Albi i de Cervià. Fou conegut també per Pere de Cardona-Anglesola. Iniciador de la línia dels barons de l’Albí.
Fill de Pere Lluís d’Erill-Orcau-Anglesola i Roig i de la seva segona muller Joana de Cardona-Anglesola, de qui heretà les baronies.
Morí, igual que la seva muller i alguns dels fills, durant una epidèmia. Foren fills seus Acard, Galceran i Hug d’Erill i de Queralt.
Dades dels Països Catalans 