(Tarragona, 30 maig 1848 – Segòvia, Castella, 23 juliol 1943)
Botànic i enginyer forestal. Germà de Lluís.
Membre de la Comissió de la Flora Forestal dels districtes d’Osca, per encàrrec de l’estat inicià un estudi microgràfic del sistema llenyós de les espècies forestals de la Península.
Fou membre de distintes associacions científiques, i publicà diversos treballs sobre les malures dels arbres, l’observació microscòpica i l’estructura microgràfica de distints tipus de fusta.
(Barcelona, 5 octubre 1768 – 15 novembre 1837)
Farmacèutic, químic i metge. Estudià humanitats al Seminari Tridentí de Barcelona. Titulat en farmàcia (1789) i en botànica (1790), es doctorà en medicina a Osca (1795) i a Montpeller (1801). Es donà a conèixer a Europa amb Pharmaciae elementa chemiae recentioris fundamentis innixa (1796), obra que fou traduïda al castellà i al francès.
Impulsà a la Península l’estudi de la química aplicada a les arts, i dirigí la càtedra del mateix nom, creada per la Junta de Comerç, del 1805 al 1808, i del 1815 al 1820. Durant la guerra napoleònica (1808-14), emigrà a Palma de Mallorca, on féu uns cursos públics de química i mineralogia.
Soci de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des del 1789, hi exercí el càrrec de director de química (1803-36). A través d’un periòdic artisticocientífic de la Junta de Comerç, divulgà els coneixements de la química aplicada en les Memorias de agricultura y artes, de forma mensual, entre 1815 i 1821. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i de la Societat Quimicomèdica de París.
Fou el pare de Francesc Carbonell i Font (Barcelona, segle XVIII – 1854) Farmacèutic. Es doctorà en farmàcia i publicà diverses monografies sobre mineralogia.
(Lloret de Mar, Selva, 1 octubre 1793 – 28 febrer 1862)
Botànic i metge. Pensionat per la ciutat de Girona, estudià medicina a Montpeller, on dirigí el Jardí de Plantes (1818) i publicà Propositions de semétologie générale, tesi doctoral (1819).
El seu estudi Monographie des Rumes, précédée de quelques vues générales sur la famille des Poligonnées (1819), elaborat sota la direcció de Félix Dunal, és una de les primeres monografies de gèneres realitzades segons els principis del mètode natural d’Augustin Pyrame de Candolle.
Posteriorment, s’establí a Lloret de Mar, on fundà (1844) la Torre Llunàtica (coneguda posteriorment per Torre Campderà), un dels primers centres de salut mental de la Península.
Altres obres seves són Indagación estadística acerca de la reproducción y mortandad en la ciudad de Gerona y en la villa de Lloret de Mar en el siglo último y en los siete primeros años del actual (1849) i diversos estudis sobre l’ensenyament als orbs.
(Olot, Garrotxa, 17 gener 1889 – Barcelona, 17 desembre 1975)
Farmacèutic i botànic. Conservador d’herbaris de l’Institut Botànic de Barcelona (des del 1934), en fou director el 1939, també fou director de l’Institut Municipal de Ciències Naturals.
Fundador de la revista “Collectanea Botanica” (1946) i membre de l’Acadèmia de Farmàcia de Barcelona i de la Institució Catalana d’Història Natural.
Entre les seves publicacions cal destacar La vegetación de las comarcas barcelonesas (1950), escrita en col·laboració amb el seu pare, Oriol de Bolòs i Capdevila, i el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Farmàcia, Nuevos datos para la historia de la familia Salvador (1959).
(Lleida, 1742 – Madrid, segle XVIII)
Botànic. Apotecari major de l’hospital reial i farmacèutic militar dels exèrcits de Carles III de Borbó; botànic major de la Cambra Reial i president de la junta superior governativa.
Escriví alguns tractats de botànica, entre d’altres un Catálogo de las plantas, fet a base del jardí botànic d’Algesires, l’any 1781.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, vers 1708 – Madrid, 1771)
Metge i botànic. Fou metge de cambra de Carles III de Borbó i ocupà després, per oposició, el càrrec de primer catedràtic al jardí botànic de Madrid. Herboritzà a Mallorca, a Castella i, probablement, també al Principat, al País Valencià i a Andalusia.
Publicà Principios de Botánica (1767). Preparà un Specimen Florae Hispanicae, que deixà inacabat i que continuà el seu fill Miquel Bernades i Claris, amb la descripció de dos milers de plantes.
El 1775, pòstumament, li fou publicat un estudi sobre les morts aparents, Instrucción sobre lo arriesgado que es en ciertos casos enterrar a las personas sin constatar su muerte por otras señales más que las vulgares.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1750 – Madrid, 1801)
Botànic. Fill de Miquel Bernades i Mainader. Succeí Palau i Verdera com a segon catedràtic del Jardí Botànic de Madrid.
Estudià la flora del País Valencià i de Múrcia. Continuà el Specimen Florae Hispanicae que havia començat el seu pare i que ell deixà també inacabat.
(Barcelona, 31 març 1870 – 13 juny 1925)
Botànic. Jesuïta. Fill d’una família de la noblesa catalana.
Excel·lí en l’estudi de la botànica; recorregué el territori català i en catalogà la flora; descobrí exemplars únics. Col·laborà activament en la Institució Catalana d’Història Natural i fou un dels defensors de l’Escola d’Estiu.
Publicà Contribució a l’estudi de les falgueres a Catalunya (1915), Resum de botànica (1918) i Flora vascular del Principado de Andorra (1919).
(Torelló, Osona, 30 juliol 1735 – Barcelona, 25 febrer 1789)
Metge i botànic. Un dels fundadors de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Metge de l’Hospital de la Santa Creu, es dedicà també a la meteorologia, la botànica i la història natural.
L’any 1769 escriví l’obra Reflexiones sobre la aurora boreal.
(Blanes, Selva, 23 abril 1775 – Barcelona, 24 novembre 1841)
Metge i botànic. Estudià a la Universitat de Cervera i fou professor de botànica a l’Escola de Botànica i Agricultura creada per la Junta de Comerç el 1807.
Va dirigir la secció d’agricultura de les “Memorias de Agricultura y Artes”. És un dels homes que més va treballar per a la racionalització de l’agricultura.
Durant l’epidèmia de febre groga del 1821 a Barcelona, defensà la teoria del contagi de la malaltia, que provocà una aferrissada polèmica.
El 1816 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i fou president de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1833). Entre altres treballs i traduccions publicà una Disertación sobre los prados artificiales.
Fou el pare de Joan Isidor Bahí i Fabrícias.
Dades dels Països Catalans 