(Barcelona, 31 març 1870 – 13 juny 1925)
Botànic. Jesuïta. Fill d’una família de la noblesa catalana.
Excel·lí en l’estudi de la botànica; recorregué el territori català i en catalogà la flora; descobrí exemplars únics. Col·laborà activament en la Institució Catalana d’Història Natural i fou un dels defensors de l’Escola d’Estiu.
Publicà Contribució a l’estudi de les falgueres a Catalunya (1915), Resum de botànica (1918) i Flora vascular del Principado de Andorra (1919).
(Torelló, Osona, 30 juliol 1735 – Barcelona, 25 febrer 1789)
Metge i botànic. Un dels fundadors de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Metge de l’Hospital de la Santa Creu, es dedicà també a la meteorologia, la botànica i la història natural.
L’any 1769 escriví l’obra Reflexiones sobre la aurora boreal.
(Blanes, Selva, 23 abril 1775 – Barcelona, 24 novembre 1841)
Metge i botànic. Estudià a la Universitat de Cervera i fou professor de botànica a l’Escola de Botànica i Agricultura creada per la Junta de Comerç el 1807.
Va dirigir la secció d’agricultura de les “Memorias de Agricultura y Artes”. És un dels homes que més va treballar per a la racionalització de l’agricultura.
Durant l’epidèmia de febre groga del 1821 a Barcelona, defensà la teoria del contagi de la malaltia, que provocà una aferrissada polèmica.
El 1816 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i fou president de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1833). Entre altres treballs i traduccions publicà una Disertación sobre los prados artificiales.
Fou el pare de Joan Isidor Bahí i Fabrícias.
(Callús, Bages, 6 febrer 1931 – Barcelona, 1 desembre 1993)
Botànic i briòleg. De molt jove començà a col·laborar en les activitats científiques de l’Institut Botànic de Barcelona, on formà part del grup de botànics que sota la direcció de P. Font i Quer realitzava treballs florístics i geobotànics. Intervingué en moltes de les campanyes d’exploració que es feien als Països Catalans.
Estudià ciències naturals a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1953 amb la qualificació màxima. La seva tesi doctoral fou un estudi sobre la flora i vegetació de l’alta conca del Cardener i fou presentada l’any 1959. Durant els seus estudis a la universitat tingué com a professor el Dr. Prudenci Seró, un gran briòleg, que l’influí decisivament en el seu futur. Amb ell i amb la Dra. Creu Casas tingué una participació molt important en la constitució d’un gran grup d’estudiosos de la briologia que posteriorment donà fruits molt considerables.
L’any 1960 obtingué una plaça de catedràtic de ciències naturals a l’Institut d’Ensenyament Secundari de Figueres, i l’any 1963 passà a ocupar una plaça anàloga en un institut de Barcelona, on continuà fins al final de la seva vida.
Tot i que l’activitat docent li limità el temps dedicat al treball de recerca, sempre continuà els estudis briològics.
És autor d’una vintena de publicacions científiques sobre flora vascular, vegetació i flora briològica de diverses zones de l’Europa occidental.
(Ribes de Freser, Ripollès, 24 maig 1937 – )
Botànic. Fou professor agregar de fitogeografia de la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona.
Entre els seus treballs figuren Notas sobre la vegetación del valle de Ribas (1968), La vegetació del massís de Penyagolosa (tesi doctoral, 1968), Notes sur les pelouses subalpines des Prépyrénées orientales (1972), Notes sobre la flora dels Pirineus catalans (1974), A propos des foréts de conifères calcicoles des Pyrénées orientales (1974) i la seva obra fonamental, L’alta muntanya, flora i vegetació (1976).
És coautor, amb el professor Oriol de Bolòs, de la Flora dels Països Catalans.
(Olot, Garrotxa, 11 novembre 1848 – 20 setembre 1901)
Botànic. Germà de Joaquim i de Marià. Llicenciat en farmàcia, aviat va encaminar-se cap a la seva gran vocació. Classificà algunes espècies i formes noves de la flora catalana i en té dedicades algunes.
Féu estudis florístics, molt especialment de les comarques del nord-est de Catalunya, i va confeccionar un herbari molt complet. Col·laborà a la revista “Crónica Científica”.
Va ser autor, així mateix, d’una quantitat considerable d’articles i de llibres, entre els quals es destaquen Estudio de las plantas notables por su utilidad o rareza, que crecen especialmente en Cataluña, Nuevos apuntes para la flora catalana, Excursión botánica al Baix Empordà, Plantas de Cataluña, Catàleg de la flora de la vall de Núria (1882) i Fauna ornitològica de la província de Girona (1883), entre molts més.
Fou el pare de l’historiador Pere Vayreda i Olivas.
(Barcelona, 19 desembre 1943 – )
Botànic. Doctorat en ciències biològiques a la Universitat de Barcelona, amplià els seus estudis a Tolosa i s’especialitzà en ecologia i ecofisiologia vegetal. Catedràtic d’ecologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Centre de Recerques Ecológiques i Aplicacions Forestals des de la seva creació, l’any 1987.
És autor de nombroses obres sobre ecologia: Ecologia d’avui (1971), El hombre y los sistemas ecológicos (1974), Entorn i equilibri de la natura (1974), Ecologia d’una ciutat: Barcelona (1985) i Ecologia del foc (coordinador, 1996), entre d’altres.
Ha impulsat, des del CREAF, l’Inventari Forestal de Catalunya.
(Barcelona, 11 maig 1919 – 11 juliol 1999)
Botànic i dibuixant. Recol·lector de la càtedra de botànica de Pius Font i Quer, s’incorporà a l’exèrcit republicà durant la guerra civil.
L’any 1950 se n’anà a Xile, on féu exposicions individuals de pintures i dibuixos de flors endèmiques (1952) i es diplomà en biologia (1961). Participà a l’exposició xileno-nord-americana a l’arxipèlag Juan Fernández.
L’any 1968 exposà a la “20th. Century Botanical Art and Illustration” de Pittsburg (EUA). Exposà també a Washington i fou professor a la universitat catòlica de Xile fins el 1973, l’any en què retornà a Catalunya.
Ha il·lustrat importants obres de botànica, tant a Catalunya com a Xile i als EUA. El 1982 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Entre les principals obres botàniques europees que il·lustrà destaquen: el sisè volum de Flora de Catalunya, Flòrula de Cardó, Diccionario de Botànica, Plantas medicinales (P. Font i Quer), Alta muntanya catalana, Flora i vegetació (Josep Vigo), La Vegetació dels Països Catalans (Ramon Folch), el volum sisè –Plantes superiors– de la Història Natural dels Països Catalans i els primers volums de Flora Ibérica.
(Altafulla, Tarragonès, 14 juny 1750 – Tarragona, 20 agost 1832)
Científic i botànic. Noble, de la casa pairal d’Ardenya, a Altafulla, anomenat sovint, per això, Martí d’Ardenya. Estudià a la Universitat de Cervera (1762-64). Membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona des de la seva fundació (1786), fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres.
Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l’anàlisi de l’aire: Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico (1790), on feia algunes rectificacions a Lavoisier, estudi que fou reproduït a Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805).
Membre de l’Acadèmia Medico-pràctica de Barcelona (1790), hi presentà una famosa comunicació: Sobre los sexos y fecundación de las plantas (1791). Col·laborà amb els científics francesos en el mesurament del meridià de París pels Països Catalans.
El 1798 s’instal·là a Tarragona, on reuní una gran part de la seva biblioteca, una col·lecció mineralògica, un laboratori meteorològic i material d’experimentació de les plantes. En 1800-01 visità les universitats i les acadèmies de París, Londres, l’Haia, Amsterdam i Brussel·les.
El 1811 era a Tarragona, durant el setge napoleònic; fou ferit, i una part dels seus manuscrits foren destruïts. Residí a Barcelona en 1829-30, on sostingué una tertúlia sobre temes científics.
L’Institut d’Estudis Catalans té instituït el Premi Martí i Franquès.
(Lleida, 9 abril 1888 – Barcelona, 2 gener 1964)
Doctor en farmàcia i químic. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona (1908) i obtingué el títol de doctor en farmàcia el 1914 a Madrid.
Fou nomenat catedràtic auxiliar de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (1917-22). Fou també professor de l’Escola d’Estiu i de l’Escola Superior d’Agricultura i, el 1933, professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (1921), organitzà l’Institut Botànic. El 1911 ingressà al cos de sanitat militar i assolí el grau de tinent coronel farmacèutic.
Fou president de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1958) i de la Institució Catalana d’Història Natural (1931-34) i vicepresident d’honor dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i d’Edimburg (1964).
El 1939 fou processat i perdé tots els seus càrrecs acadèmics.
Publicà més de 220 treballs sobre botànica, amb la qual cosa contribuí al coneixement de la flora de la Península. El 1953 publicà una síntesi sobre la geografia botànica de la península Ibèrica i inicià treballs sobre una flora dels Països Catalans.
Llibres seus molt coneguts són Diccionario de Botánica (1953) i Iniciació a la botànica (1938). També manifestà un gran interès per l’aspecte terminològic de la botànica, proposant nous termes científics i una nomenclatura popular de les plantes i dels elements del paisatge vegetal. A Plantas medicinales (1962) recollí 10.000 noms populars de plantes en llengües peninsulars.
Dades dels Països Catalans 