Arxiu d'etiquetes: Barcelonès

Hospitalet de Llobregat, l’ (Barcelonès)

65 Respostes

Municipi del Barcelonès (Catalunya): 12,40 km2, 8 m alt, 254.804 hab (2016)

0barcelones

Estès a l’esquerra del Llobregat, formant un continu urbà amb la ciutat de Barcelona.

De municipi agrícola, proveïdor del mercat de Barcelona, ha esdevingut al llarg del segle XX un nucli industrial i residencial subsidiari de la capital catalana. Del 1900 ençà, el creixement demogràfic del municipi, bàsicament a causa de la immigració, ha estat espectacular, sobretot en els períodes 1920-35 i 1950-80. L’Hospitalet és avui el tercer municipi dels Països Catalans, després de Barcelona i València, en nombre d’habitants i per bé que prop de la meitat de la població treballa a Barcelona, el quart nucli industrial del Principat.

pobl_hospitalet

La ciutat forma un conglomerat urbà de populoses barriades dominat pel caos urbanístic. La celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 permeté la reordenació urbanística d’alguns espais de la ciutat.

A partir del nucli primitiu i dels barris més antics de Sant Josep i Santa Eulàlia, s’ha estès en direcció nord formant els barris de la Torrassa, Collblanc (limítrofs amb els barris barcelonins de Sants i les Corts), la Florida i Pubilla Cases. Al sud s’aixequen els grans blocs de la urbanització de Bellvitge, al costat de l’antic santuari romànic de la Mare de Déu de Bellvitge, i s’estén el sector industrial, on els grans polígons alternen encara amb alguns camps de conreu.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Mitjans comunicació

Collserola, torre de

3 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Torre de telecomunicacions, construïda l’any 1988 a la serra de Collserola, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Fou dissenyada per l’arquitecte anglès Norman Foster amb la col·laboració de la companyia Ove Grup & Partners, després que el seu projecte guanyés un concurs restringit convocat per l’ajuntament de Barcelona el 1988.

L’audaç concepció estructural ha requerit un procés constructiu molt singular, basat en diferents sostres sobre el terra, els quals havien d’ésser hissats per l’eix central de formigó prèviament construït fins a llur emplaçament a més de 70 m d’alçada sobre el sòl. Amb els seus 268 m alt, és l’edifici més alt de la ciutat. Entrà en funcionament la primavera del 1992.

Club de Polo de Barcelona

5 Respostes

(Barcelona, 11 maig 1897 – )

Entitat poliesportiva. Fundada amb el nom de Polo Club Barcelona arran d’una iniciativa d’un grup de jugadors de polo que practicaven aquest esport al terreny central de l’Hipòdrom de Cantunis. L’any 1912 es traslladà a la carretera de Sarrià, prenent el nom de Real Polo Jockey Club, i esdevingué la seu dels concursos hípics que se celebraven a Barcelona.

El 1914 el Club ja disposava de quatre seccions que foren, i són encara, els pilars de la seva infraestructura esportiva: el polo, l’hípica, l’hoquei i el tennis. L’any 1932 el Club s’instal·là a l’avinguda de la Diagonal, on té la seu encara avui, i el 1939 prengué com a nom oficial l’actual.

A partir d’aleshores s’inicià un període de consolidació de la seva participació en competicions, així com l’organització de torneigs emblemàtics, com el Concurs Internacional de Salts, el Torneig Internacional de Polo i el Torneig Internacional de Reis d’Hoquei.

Els seus jugadors, formant part de la selecció espanyola, han aconseguit diversos trofeus. Amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), es remodelaren totes les seves instal·lacions per tal d’acollir-hi les proves d’hípica de salts d’obstacles.

Enllaç web:  Club de Polo de Barcelona

Ciutadella, parc de la

36 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Conjunt de jardins públics, edificats damunt els terrenys de l’antiga Ciutadella de Barcelona. Fou planejat per Josep Fontserè i Mestre el 1872; els jardins i els passeigs, ornamentats amb escultures i monuments, foren centrats a la plaça d’armes, amb una extensió de 60 ha. Fou habilitat per a recinte d’exposicions i certàmens, especialment per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Conserva la capella de la Ciutadella (des del 1968, capella castrense de Barcelona), el palau del governador (convertit el 1932 en Institut-Escola de la Generalitat i el 1939 en institut femení per al batxillerat) i l’arsenal (habilitat el 1894 com a residència de Maria Cristina, el 1915 com a Museu d’Art i Arqueologia, transformat el 1932 en seu del Parlament de Catalunya, el 1939 en Museu d’Art Modern) i a partir del 1978 altra cop com a seu del Parlament català).

Dins el recinte hi ha el Zoo de Barcelona, el Museu de Zoologia (a l’antic restaurant del Parc, obra de Domènech i Montaner, del 1888), el Museu de Geologia o Museu Martorell, l’umbracle botànic i diversos monuments: el del general Prim (obra de Lluís Puiggener, el 1884, refet per Frederic Marès el 1940), els dels voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial (Josep Clarà, el 1932), el Desconsol (Josep Llimona, el 1906), la Senyoreta del paraigua (Joan Roig i Solé, el 1884) i la cascada monumental, projectada per Josep Fontserè, amb escultures de Venanci Vallmitjana, coronada per l’Aurora de Rossend Nobas (1882).

El Palau de Belles Arts, d’interessant estructura metàl·lica, d’August Font i Carreras (1888), fora del recinte del parc, fou enderrocat el 1940.

Catalunya, plaça de -Barcelona-

20 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Plaça de la ciutat, de grans proporcions. Constitueix el punt d’unió entre el nucli vell (per la Rambla i l’avinguda del Portal de l’Àngel) i el nou (pel carrer de Fontanella, les rondes, el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya, els carrers de Vergara i de Pelai). Té el caràcter alhora de zona d’esplai, de comunicació (punt de confluència de línies d’autobús, de metros i de ferrocarrils) i de serveis (bancs, grans magatzems).

Té l’origen en el pla Rovira (1859), malgrat l’aprovació del pla Cerdà per a l’eixample de la ciutat, que no preveia la plaça, el 1862 l’ajuntament en demanà la formació. El permís oficial fou concedit el 1889 (amb motiu de l’Exposició Universal del 1888 havia estat convocat un concurs, que guanyà Pere Falqués).

El 1892 foren expropiats els terrenys, les cases, els cafès, els teatres i les barraques de firaires que s’havien anat construint al mig de l’espai format en aquest indret per l’enderrocament de les muralles (1858), el qual espai ja era conegut com a plaça de Catalunya. La primera etapa d’urbanització (dues grans vies en forma d’aspa i una plaça circular al punt d’intersecció) s’inicià el 1902. La segona etapa s’inicià amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929: el projecte inicial de Puig i Cadafalch fou substituït pel de Francesc de P. Nebot i, ja iniciades les obres, pel de Joaquim Llansó.

Entre les escultures que la decoren, es destaquen la Deessa de Josep Clarà i el Pastor de Pau Gargallo, amb unes altres de Josep Llimona, Enric Casanovas, etc. Les obres del subsòl, considerades de gran valor urbanístic, comprenen les galeries comercials de l’Avinguda de la Llum.

Fins a la guerra civil, els seus cafès i restaurants (Maison Dorée, el Colón, la Lluna, el Suís) foren centre de moltes tertúlies literàries i polítiques ciutadanes. Fou també un centre de teatres, com el del Bon Retir (1876-85), el Circ Eqüestre Alegria (1879-95), Eldorado Concert (1887) o el Teatre Barcelona (1923).

Castell dels Tres Dragons, el

3 Respostes

(Barcelona, 1887)

Nom amb què és conegut el restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, al parc de la Ciutadella, obra de Lluís Domènech i Montaner. El nom prové d’una obra còmica de Pitarra estrenada el 1865, paròdia de la vida cavalleresca medieval.

És un edifici prismàtic de maó vist amb decoració ceràmica. A l’interior bona part de l’estructura metàl·lica és vista. És una obra primerenca de l’arquitectura modernista internacional.

Després de l’Exposició, ha tingut diverses finalitats: taller de realitzacions d’arts aplicades -portat pel mateix Domènech i per Antoni M. Gallissà-, seu del Museu d’Història, del Conservatori de Música i, actualment, del Museu d’Història Natural.

Casa de l’Ardiaca

9 Respostes

(Barcelona, segle XV)

Vella mansió al barri gòtic, que fou l’antiga residència dels canonges de la seu de Barcelona, edificada damunt l’antiga muralla romana i reconstruïda, a la fi del segle XV, per l’ardiaca Lluís Desplà.

L’estil general és gòtic flamíger i alguns detalls ornamentals pertanyen al Renaixement. Fou molt modificada per les restauracions que s’hi feren als segles XIX i XX (claustre).

Després d’haver estat mansió de diferents famílies i seu del Col·legi d’Advocats, més tard (1919), fou adquirida per l’ajuntament i actualment és seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat, convertit aviat en Institut Municipal d’Història.

Casa de la Ciutat de Barcelona

39 Respostes

(Barcelona, 1370)

Edifici seu de la corporació municipal de la ciutat. Situat a l’antic decumanus romà. El mestre d’obres Pere Llobet construí primerament la gran sala dels Cent Jurats, de sostre enteixinat, amb decoració pictòrica deguda a Jaume Canalias, Berenguer Llopart i Francesc Jordi, inaugurada el 1373.

El 1400 fou enllestit l’enfront del carrer de la Ciutat amb la imatge de l’arcàngel sant Rafael damunt el portal, i els escuts de la ciutat i del rei, que contribuí econòmicament a l’obra. Hi treballaren el mestre d’obres Arnau Bargués i els escultors Jordi Joan i Pere Sanglada. Seguí la construcció de la sala del Trentenari i l’antiga capella presidida pel retaule de la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau (1443).

L’escrivania i algunes altres sales amb enteixinats policroms, el pati dels tarongers i el claustre superior completaven la casa en la seva primera estructura. L’art barroc hi introduí només reformes decoratives, especialment al Saló de Cent (que desaparegueren el segle XIX).

La primera reforma important de l’edifici fou la construcció d’una nova façana, encarada amb la del palau de la Generalitat a la nova plaça de Sant Jaume. És d’estil neoclàssic, obra de Josep Mas (1832-44). D’una segona reforma dirigida per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, corresponent a l’Exposició Universal del 1888, en resta la sala del Consistori Nou.

L’Exposició Internacional del 1929 obligà a importants mutacions estructurals i decoratives al Saló de Cent, per Enric Monserdà, i en altres departaments: l’escala amb escultures de Josep Llimona i Josep Viladomat i pintures de Miquel Viladrich, el despatx de l’alcaldia amb pintures de Xavier Nogués, la sala de Comissions amb plafó de Ricard Canals, i la sala de les Cròniques i la galeria amb decoració de Josep M. Sert.

Encara una nova reforma (des del 1950) portà a la construcció d’altres sales amb decoració pictòrica de Francesc Galí, Ramon Rogent, Josep Obiols, Antoni Vila i Arrufat i Antoni Tàpies, i una composició de marqueteria d’Ernest Mora i Enric Clusellas. Una nova capella ha donat lloc a una decoració escultòrica d’Enric Monjo.

El 1970 fou inaugurat un edifici annex, de 15 plantes, destinat a oficines i a serveis municipals, d’estructura moderna, obra de Llorenç Garcia-Borbón i Enric Giralt i Ortet i amb relleus de l’escultor Josep M. Subirachs.

Casa Bloc

2 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Bloc de cases (207 habitatges), al barri de Sant Andreu de Palomar, al carrer de Torras i Bages, projectat pel GATCPAC per encàrrec del Comissariat de la Casa Obrera de la Generalitat de Catalunya i construït per l’Institut contra l’Atur Forçós.

La seva construcció representà la introducció a Catalunya de les normes proposades pel Congrès Internationaux d’Architecture Moderne (CIRPAC) i la reacció contra la casa per a obrers unifamiliar situada en zones despoblades i mal comunicades.

El nou tipus de bloc (que compensava l’encariment del terreny dins el nucli urbà), previst com a mòdul del nou eixample barceloní, tenia les següents característiques: creació d’un espai únic (en forma de S) obert per tots els costats (cada habitatge obert a totes dues façanes), instal·lació al bloc dels serveis comuns més importants (cooperativa de consum, guarderia, biblioteca popular, club obrer, lloc per a esports, etc); construcció d’habitatges tipus dúplex.

Després del 1939 ha estat modificada i hom hi instal·la una comissaria i habitatges per a famílies de la policia armada.

Cantunis

3 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

(o Can Tunis)  Barri de la ciutat, situat al sud-oest de Montjuïc, entre el mar, la Zona Franca i la línia del ferrocarril.

Té l’origen en un barri de pescadors anomenat Fraga, vora l’antic port medieval. El seu nom actual prové de la propietat del mestre d’aixa Manuel Antunis (o Antúnez), mort el 1763, que comprenia el terreny pantanós entre Montjuïc i l’estany del Port, on instal·là unes drassanes. El seu fill Joan Antunis dessecà els terrenys entre el 1772 i el 1807.

Però no fou fins al 1883, amb la dessecació definitiva de l’estany feta per una societat agrícola per tal d’instal·lar-hi un hipòdrom, que es desenvolupà aquesta zona. El mateix any hom construí a la part muntanyosa el cementiri del Sud-oest. El 1913 fou construït el tramvia del Morrot. L’hipòdrom serví de camp d’aviació de Barcelona fins al trasllat d’aquest al Prat de Llobregat. El projecte de crear-hi una zona franca data de la fi del segle XIX.

La immigració a Barcelona dels anys 1920 produí el ràpid creixement del barri. El procés d’expropiació de cases i horts iniciat el 1930 pel Consorci de la Zona Franca, que permetia l’assentament provisional a d’altres llocs de la zona, provocà el naixement del barraquisme. La forta immigració dels anys 1950 provocà un nou augment de la població. La progressiva urbanització de la Zona Franca, juntament amb l’ampliació del port de Barcelona (1966), obrí un procés de negociacions per aconseguir la desaparició de les barraques, les quals actualment han desaparegut gairebé del tot.