(Barcelona, 1959 – )
Arqueòleg i pedagog. Format a la Universitat de Barcelona.
S’ha dedicat durant llarg temps a la docència, fins que s’especialitzà en l’arqueologia de l’illa de Menorca i a la pintura prehistòrica, principalment de Catalunya i d’Aragó, treballs sobre els quals ha publicat moltes obres, algunes en col·laboració.
(Barcelona, 6 setembre 1921 – Madrid, 28 febrer 2004)
Novel·lista en castellà. Féu cursos de filosofia i de dret.
Aconseguí molt d’èxit de públic i de crítica amb Nada, llibre que guanyà el premi Nadal 1944.
El seu estil directe, sense els convencionalismes habituals a l’època, fou una saludable reacció contra l’ambient opressiu de la postguerra espanyola.
Entre els llibres posteriors, destaquen La isla y los demonios (1952), La llamada (1954), La mujer nueva (premi Nacional de Literatura 1956), La insolación (1963), Paralelo 35 (1967), La niña y otros relatos (1970) i Mi primer viaje a USA (1981).
(Barcelona, 4 octubre 1731 – 31 desembre 1792)
Militar i comte de Lacy. D’ascendència irlandesa, educat a Barcelona.
Li foren encomanades missions diplomàtiques a Suècia i a Rússia.
Fou president de la Reial Audiència de Barcelona (1789) i capità general del Principat, càrrec que exercí fins a la mort.
(Barcelona, 13 juliol 1929 – 13 maig 2000)
Novel·lista i editor. Editor fundador de Plaza & Janés, durant molts anys estigué al capdavant de l’editorial Seix Barral.
Considerat el primer editor de best-sellers internacionals a l’estat espanyol, fou el descobridor d’importants figures de la literatura castellana contemporània.
Com a escriptor, fou el precursor de la novel·la negra a l’estat espanyol amb l’obra El inocente, guanyadora del premi Simeon 1953. També publicà, entre altres obres, La tarde (premi Ciutat de Barcelona 1955), Ana y los niños (1959) i El ayudante del verdugo (1977).
(Barcelona, 1784 – Madrid, 1812)
Pintor. Estudià primer a Barcelona i després a Madrid (Academia de San Fernando).
Pintor de qualitat, practicà el gènere històrico-anecdòtic en quadres com Carles III posant en execució el projecte de poblar Sierra Morena, Retrat en grup de la familia del pintor, etc.
Tanmateix, la millor de les obres executades fou l’Autoretrat (1812); en aquesta obra es pot veure ja una ruptura amb la concepció rígidament neoclàssica, al mateix temps que aconsegueix de copsar millor la personalitat del retrat.
(Barcelona, 1784 – París, França, 1849)
Pintor. Pensionat (1804), per l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on estudiava, es traslladà a París.
Després de la invasió napoleònica d’Espanya fou encarregat per organismes oficials d’intentar la recuperació dels tresors artístics nacionals portats a França per l’invasor, recuperació que assolí el 1818.
Pintor de natures mortes, en tornar de París pintà retrats de la família reial (Caseta del Príncep). Posteriorment retornà a París.
Sovint ha estat confós amb Francesc Lacoma i Sans.
(Barcelona, 12 desembre 1745 – Roma, Itàlia, 19 novembre 1814)
Metge. Catedràtic d’anatomia, dirigí el col·legi mèdic de Madrid, treballà especialment sobre la verola i les formes de prevenir-la per la inoculació. Fou metge de cambra de Carles IV de Borbó.
La seva obra més coneguda fou un Curso completo de anatomía del cuerpo humano (cinc volums), redactat en col·laboració amb Jaume Bonells, que exercí molta influència durant mig segle.
(Barcelona, 26 agost 1883 – 3 novembre 1963)
“Lata” Pintor i dibuixant. Un dels més destacats de començaments del segle XX. Fill de Lluís Labarta i Grané. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i aprengué de molts artistes contemporanis.
Viatjà per l’estranger i, a la tornada, amb altres artistes fundà la societat Les Arts i els Artistes.
Va fer moltes decoracions en edificis públics i en esglésies, però la seva millor producció artística és el paisatge, al qual es dedicà especialment a partir del 1922.
Popularitzà a el “Papitu”, “L’Esquella de la Torratxa” i “Cuca Fera”, el pseudònim de Lata. Va fer moltes il·lustracions de llibres.
(Barcelona, 4 abril 1852 – 29 desembre 1924)
Il·lustrador, pintor, dibuixant i figurinista. Pare de Francesc Labarta i Planas.
Estudià a l’Escola de Llotja, institució on, després, fou professor. També tingué el mestratge d’Eusebi Planas.
Féu litografies, decorà el Teatre Principal, juntament amb Antoni Fabrés, i el teatre Espanyol, de Barcelona.
Es dedicà també al figurisme de teatre i fou professor d’indumentària a l’Institut del Teatre.
(Barcelona, 1843 – 22 desembre 1910)
Baríton, pedagog i crític musical. Estudià al conservatori del Liceu i debutà al teatre del mateix nom.
Actuà sovint ací i a l’estranger entre el 1879 i el 1890.
Més tard es dedicà a l’ensenyament del cant i exercí la crítica musical en diversos diaris.
Era amic del tenor J. Gayarre.
Dades dels Països Catalans 