Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Mas i Duran, Eudald

(Barcelona, segle XVII – Viena, Àustria, 1732)

Militar. Germà de Francesc. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. El 1713 fou nomenat sergent major del regiment de Santa Eulàlia. La seva muller era captiva dels borbònics, i Antoni de Villarroel procurà incloure-la en algun bescanvi.

Com un dels oficials més competents durant el setge de Barcelona fou ascendit a tinent coronel. El 30 de juliol de 1714 sobresortí a la defensa del camí cobert. El 12 d’agost manava el reforç tramés al baluard de Santa Clara.

Durant la batalla de l’11 de setembre lluità per la part del convent de Sant Agustí, on era un dels caps superiors que sostingueren els duríssims combats en aquest sector, fins que arribaren els reforços dels defensors, als quals s’hi sumà per participar al contraatac de la part de Sant Pere i del Portal Nou, després anà a combatré al pla de Palau, on caigué ferit a la defensa del Carnalatge.

Després de la capitulació fou detingut amb enganys i conduït al presidi d’Alacant i l’11 de gener de 1715 ingressà al castell de Sant Antoni de la Corunya. El 1719, juntament amb els seus companys, foren traslladats a l’alcàsser de Segòvia.

Fou posat en llibertat el 1725, arran de la pau entre Espanya i l’Imperi, i es traslladà a Viena.

Mas i Conde, Salvador

(Barcelona, 27 febrer 1951 – )

Director d’orquestra.

Fou director del Teatre Municipal de l’Òpera de Magüncia (1977), de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1978-79) i de l’Orfeó Català (1983-85), el 1985 fou nomenat director de l’Orquestra Simfònica de Baden Württenberg.

Mas i Casas, Valeri

(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 22 maig 1894 – Lissac, Occitània, 19 juliol 1973)

Anarco-sindicalista. Un dels representants de la CNT en el comitè de proveïments els primers mesos de la guerra civil de 1936-39, substituí Marià R. Vázquez en la secretaria del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (novembre 1936-maig 1937).

Arran dels Fets de Maig del 1937, passà a formar part del govern provisional de la Generalitat (5 maig-28 juny 1937) com a conseller de serveis públics, economia i sanitat i assistència social.

Posteriorment, fou un dels creadors del consell del Moviment Llibertari Espanyol (Perpinyà, març 1939).

Martori i Bassets, Ramon

(Barcelona, 11 març 1893 – 18 gener 1971)

Actor i escriptor. S’inicià en el teatre al Centre Nacionalista Republicà. Posteriorment, actuà amb la companyia del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans.

A partir del 1939 va dedicar-se al cinema i al teatre radiofònic.

Entre les obres teatrals que va escriure destaca El crit de la terra (1961).

Martorell i Terrats, Jeroni

(Barcelona, 22 juliol 1876 – 2 agost 1951)

Arquitecte. Influït inicialment per les tesis ruskinianes, complí la tasca de divulgar-les a través de la revista “Catalunya”. Donà a conèixer l’arquitectura neogòtica del secessionisme vienès, principalment de l’arquitecte Otto Wagner.

Director del Servei de Conservació de Monuments, càrrec des del qual restaurà i revalorà un gran nombre de monuments, com la Porta Ferrada, del monestir de Sant Feliu de Guíxols, la Casa del Canonge i la Casa dels Velers, ambdues de Barcelona. És autor de l’edifici de l’Escola Industrial de Sabadell.

Entre altres estudis és autor d’un Inventari gràfic de Catalunya (1909) i d’Estructuras en ladrillo y hierro atirantado en la arquitectura catalana (1910).

Martorell i Puig, Bernardí

(Barcelona, 20 gener 1877 – 8 agost 1937)

Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1902.

La seva arquitectura s’inscriu en la línia goticista del modernisme i es influïda per Antoni Gaudí i Domènech i Montaner.

Entre les seves obres hi ha el convent de Valldonzella (1910, Barcelona), les escoles de Capellades (1913), el cementiri d’Olius (1916) i el convent de Redemptor (1926, Barcelona).

Martorell i Peña, Francesc

(Barcelona, 19 novembre 1822 – 9 novembre 1878)

Arqueòleg i naturalista. Després d’haver-se dedicat al comerç i endut per la seva afició, el 1854 inicià una col·lecció malacològica, que arribà a tenir 6.000 espècies. Els científics li’n dedicaren tres: la Modolia martorelli, l’Helix martorelli i la Linnaea martorelli.

Llegà a Barcelona les seves col·leccions i els seus llibres, que foren la base del Museu que duu el seu nom, al Parc de la Ciutadella, que dirigí el seu germà Manuel. Instituí el premi Martorell, que s’atorga cada cinc anys a la millor obra sobre arqueologia.

La selecció dels seus escrits s’ha publicat amb el títol d’Apuntes arqueológicos (1879).

Martorell i Otzet, Vicenç

(Barcelona, 1903 – segle XX)

Enginyer militar. Fill de Vicenç Martorell i Portas i germà de Ferran.

Ha exercit diversos càrrecs a l’administració pública com a especialista d’obres públiques i d’urbanisme. Participà a les obres de les casernes de Pedralbes i de cavalleria de Barcelona.

El 1955 fou nomenat gerent del pla comarcal de la comissió d’urbanisme de Barcelona, i en 1957-70 fou delegat del ministeri de l’habitatge a Barcelona.

És autor de La gestión urbanística en el orden funcional (1959), i ha col·laborat a la Historia del urbanismo en Barcelona (1970).

Martorell i Codina, Oriol

(Barcelona, 10 novembre 1927 – 24 agost 1996)

Director musical i pedagog. Fill d’Artur Martorell i Bisbal i germà de Josep Maria i de Montserrat.

Fundador (1951) i director de la Coral Sant Jordi. Catedràtic d’història de la música a la Universitat de Barcelona des del 1983 (professor des del 1970).

S’especialitzà en la direcció coral i donà cursos sobre aquesta matèria a diverses ciutats europees. Fou director artístic de l’“Antologia Històrica de la Música Catalana”.

També va ser diputat al Parlament de Catalunya.

Rebé nombrosos premis, entre els quals la Creu de Sant Jordi (1984) i la medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1991).

Martorell i Codina, Montserrat

(Barcelona, 1933 – )

Cantatriu. Filla d’Artur Martorell i Bisbal i germana de Josep Maria i d’Oriol. Estudià al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, amb Lluïsa Torra i Concepció Callao, i, més tard, a Siena.

Amb un repertori molt ampli que comprèn melodies medievals, àries clàssiques, lieder i oratoris, així com les tendències musicals més avançades. Ha actuat ací i a diversos països europeus.

Ha efectuat diverses gravacions, amb una de les quals, Cançons tradicionals dels Països Catalans, ha aconseguit, el 1967, el premi d’Interpretació al Gran Premi del Disc Català de Lloret de Mar.