Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Martorell i Codina, Josep Maria

(Barcelona, 1925 – 28 novembre 2017)

Arquitecte. Fill d’Artur Martorell i Bisbal i germà d’Oriol i de Montserrat.

Membre fundador del Grup R, ha desplegat una gran activitat en el camp urbanístic. Inicià la seva trajectòria professional amb Oriol Bohigas i amb David Mackay, amb els quals continuà fent conjuntament la seva obra.

El 1992, participaren en el projecte de la Vila Olímpica de Barcelona. Ha estat sovint guardonat pel seu treball i ha rebut diversos premis FAD.

Ha realitzat també tasques en el camp de l’urbanisme, ha col·laborat en nombroses publicacions (“Serra d’Or”, “Cuadernos de Arquitectura”) i ha ostentat diversos càrrecs dins el món de l’escoltisme, procurant-ne la renovació.

Martínez-Marí i Òdena, Josep Maria

(Barcelona, 28 febrer 1916 – 1 abril 2018)

Sociòleg i urbanista. Llicenciat en dret.

Ha publicat Sociología y urbanismo (1959), La aportación de Almería al nacimiento y desarrollo de Barcelona (1966) i Problemes de l’habitatge a Catalunya (1968).

Casimir Martínez i Tarrassó

Martínez i Tarrassó, Casimir

(Sarrià, Barcelona, 4 abril 1898 – Barcelona, 1 abril 1980)

Pintor. Conegut simplement com a Tarrassó. Es formà a l’Escola de Llotja (Barcelona).

Paisatgista fogós i colorista violent, els anys 1940 fou considerat per alguns com l’hereu de Joaquim Mir. Com ell, pintà molt a Mallorca, on havia residit.

Anuncià la donació a Barcelona d’un museu monogràfic de la seva obra.

Martínez i Lozano, Josep Maria

(Barcelona, 29 març 1923 – Llançà, Alt Empordà, 7 juny 2006)

Pintor. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.

Exposà per primera vegada a Figueres el 1948. Féu una llarga estada a Venècia el 1951.

Conreà l’aquarel·la i fou paisatgista remarcable.

Martínez i Garcia, Soledat

(Barcelona, 1901 – 1996)

Pintora. Amplià estudis a París, a l’acadèmia d’André Lothe i amb Otto Friesz.

Conreà la figura i la natura morta. El seu estil presenta influències del postimpressionisme i del fauvisme.

Exiliada a Mèxic (1939) i a París (1949), el 1961 tornà a Barcelona.

Martínez de la Rosa, Pere

(Barcelona, 24 febrer 1971 – )

Automobilista. Inicià la seva carrera en el món de l’automobilisme a sis anys en el campionat de karts, on obtingué molts èxits.

A divuit anys, després de guanyar el campionat de fórmula Fiat Uno, marxà a Anglaterra el 1994 per competir en la fórmula Ford. El 1996 anà al Japó, on competí en la fórmula 3.000 i el campionat GT d’aquell país.

Arran dels èxits conquerits al Japó, el 1998 fou fitxat com a pilot de proves de l’escuderia Jordan.

Debutà en la Fórmula 1 el 1999 en l’equip Arrows, amb el qual disputà dues temporades. El 2001 passà a l’equip Jaguar.

Martínez i Comín, Fèlix

(Barcelona, 30 novembre 1920 – 6 agost 1995)

Músic. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i amplià els seus coneixements amb Joaquim Serra en l’especialitat de la instrumentació per a cobla.

És autor d’una suite simfònica, Poema de l’amor que neix (1951), de Fra Garí (1963), de Joiosa (1966) i de nombroses obres per a cobla.

Martín i Zabala, Josep Lluís

(Barcelona, 1953 – )

Dibuixant. Es donà a conèixer a les planes de “Matarratos”, “Interviú” i “La Vanguardia”.

El 1977 intervingué en la fundació d’“El Jueves” i durant els anys vuitanta publicà a “El Periódico” una tira diària del seu personatge Quico, el progre, que l’ha fet molt popular, i del qual àdhuc hom n’adaptà una sèrie d’episodis per a la televisió, en la qual participà com a guionista.

Martín i Farrero, Andreu

(Barcelona, 9 maig 1949 – )

Novel·lista. Narrador de novel·la policíaca, dins la tradició de la novel·la negra nord-americana.

Entre les seves obres destaquen Història de mort (1985) i Barcelona Connection (1988).

S’ha dedicat també a la literatura infantil, especialment amb la sèrie sobre el detectiu Flanagan: Muts i a la gàbia (1986), No demanis llobarro fora de temporada (1987), Flanagan (1993) i Flanagan de luxe (1998).

Martí i Torrents, Francesc

(Barcelona, 1786 – l’Havana, Cuba, 1866)

Empresari. Analfabet quan arribà a Cuba, es convertí en un gran negociant. Construí el que després fou el Teatro Nacional, i fou confident dels capitans generals.

Sembla que parlà quasi sempre en català barrejat de modismes locals.

Els seus descendents han estrafet el cognom i l’han convertit en Marty.