(Barcelona, 22 novembre 1906 – 4 febrer 1985)
Cantant. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Debutà el 1930 al Teatre Nou amb Marina.
Destaquen entre les seves interpretacions les de les òperes Rigoletto i El barber de Sevilla.
També ha cantat operetes. Té gravats diversos discs.
(Barcelona, 8 agost 1934 – )
Escriptor, historiador i crític cinematogràfic. Catedràtic a la Universitat de Barcelona, s’ha especialitzat en l’estudi dels mitjans de comunicació audiovisuals i la moderna cultura de masses.
És autor d’una ja clàssica Historia del cine (1969, revisada el 1988) i dels opuscles Godard polémico (1969), McCarthy contra Hollywood: la caza de brujas (1970) i Homenaje a King Kong (1974).
Entre d’altres obres, ha publicat: Mensajes icónicos en la cultura de masas (1974), El cine español en el exilio: 1936-1939 (1976), Un cine para el cadalso. 40 años de censura cinematográfica en España (1976, amb D. Font), Raza. Un ensueño del general Franco (1977), Comunicación y cultura de masas (1977), Las raíces del miedo. Antropología del cine de terror (1979, amb Jordi Prat), Carlos Saura (1979), La censura. Función política y ordenamiento jurídico bajo el franquismo. 1936-1975 (1981), 100 años de cine (1982) i Benito Perojo: pionerismo y supervivencia (1994).
(Barcelona, 1875 – 1960)
Advocat, magistrat i polític. Llicenciat en dret (1897), s’afilià a la Unió Catalanista.
El 1904 s’integrà als dissidents de la Lliga Regionalista, agrupats entorn del setmanari “El Poble Català”. Membre destacat del Centre Nacionalista Republicà, intervingué activament en la formació de la Solidaritat Catalana.
Posteriorment impulsà la separació del Centre Nacionalista Republicà de la Solidaritat, al costat de Lluhí i Rissech. Passà a la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), de la qual fou president els anys 1912 i 1913. Fou un dels propulsors de l’aliança amb el Partit Radical de Lerroux en el pacte de Sant Gervasi (1914).
Retirat de la política poc temps després, es dedicà a l’advocacia. President del Tribunal de Cassació de Catalunya (1934-36), dimití per desacord amb uns comitès anarquistes.
Exiliat a Marsella, el 1942 tornà a Catalunya, on obrí novament el seu despatx d’advocat.
(Barcelona, 12 maig 1872 – Bayshore, Long Island, EUA, 1950)
Arquitecte. Fill de Rafael Guastavino i Moreno, amb el qual col·laborà a l’empresa Guastavino als EUA.
Juntament amb Wallace C. Sabina, creà les rajoles Akoustolith, que tenien una gran capacitat per absorbir el so i foren emprades en molts locals públics.
La progressiva utilització de les voltes de formigó acabà arruïnant la companyia, que fou liquidada l’any 1962.
(Barcelona, 1848 – 1923)
Arqueòleg i escriptor. Col·laborà a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i a l’Àlbum monumental pintoresc de Catalunya (1879).
Publicà les monografies Les Valls d’Andorra (1891) i Montserrat pintoresc (1892).
Fou el pare del poeta Joan Maria Guasch i Miró.
(Barcelona, 1942 – )
Orfebre. Format a les escoles Massana i de Belles Arts de Sant Jordi.
Fou considerat un dels capdavanters del concepte de joia-disseny.
Sovint incorporà el metracrilat a les seves creacions, que es caracteritzen per llurs formes geometritzants.
(Barcelona, 28 agost 1878 – 15 juliol 1961)
Poeta. Fill de Joaquim Guasch i Ribera. La seva obra manté una relació constant amb la poesia dels Jocs Florals.
L’any 1909 hi fou proclamat mestre en Gai Saber, en ésser premiat pel recull Poemet del Claustre, i l’any 1932 guanyà el premi Fastenrath per Camí de la font (1932). El 1935 fou elegit president del consell directori dels jocs florals.
Amb una poesia que oscil·la entre un bucolisme treballat i un cert gust pel madrigal, ha donat els reculls Joventut (1900), Pirinenques (1910), Ofrena (1912), Branca florida (1923) i La rosa dels cinc sentits (1937).
(Barcelona, 1913 – segle XX)
Escultor, pintor i dibuixant. Estudià belles arts a l’Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona, de la qual esdevingué membre posteriorment.
És autor del conjunt escultòric de la façana de Sant Antoni a l’església de Vilanova i la Geltrú, el Sant Jordi del Maricel de Sitges i els Àngels del Museu Dalí de Figueres.
És també autor de diversos monuments públics: al Treball (Esplugues de Llobregat), La Sirena (Pineda de Mar), a Pep Ventura (Cornellà de Llobregat, etc.
Ha rebut nombrosos guardons i ha exposat en diversos països europeus i als EUA.
(Barcelona, 7 octubre 1899 – Mèxic, 1972)
Militar. Germà de Vicenç. Combaté al Marroc (1921-28). Fou desterrat arran dels fets del 6 d’octubre de 1934.
Durant la guerra civil estigué adscrit a la Secretaria General d’Ordre Públic, fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i comandant de l’estat major de l’exèrcit de Catalunya al front d’Aragó i a la defensa de les costes.
El 1939 s’exilià a França. Després d’estar internat a Argelers, passà a Mèxic.
Fou el pare de l’escriptor i guionista de cinema Josep Lluís Guarner i Alonso.
(Barcelona, 1937 – 3 novembre 1993)
Escriptor cinematogràfic i guionista. Fill del militar Josep Guarner i Vivancos. Va ésser un destacat cine-clubista i va exercir de crític durant tota la seva vida a nombroses publicacions, com “Fotogramas”, “El Periódico” o “La Vanguardia”.
Va publicar llibres sobre Rossellini, Pasolini, Visconti, Marilyn Monroe i King Vidor. És autor també de 30 años de cine en España (1971) i de l’obra pòstuma Autorretrato del cronista (1994).
A partir del 1979, va dirigir la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona, després Festival Internacional de Cinema (fins al 1990). Entre el 1988 i el 1991 va presidir l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics.
Dades dels Països Catalans 