Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Fornells i Pla, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1921 – 30 març 1999)

Pintor, gravador muralista i vitraller. Signà les seves obres com a Fornells-Pla. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, a París (1945), a Florència (1947) i, amb una beca d’estudis, als EUA (1969). Fou un dels fundadors dels Salons d’Octubre. Va conrear la pintura mural, sempre com a elements decoratius.

El seu estil partí d’un neoexpressionisme amb figuració esquemàtica i evolucionà vers una abstracció geometritzant, amb un equilibri de composició i color. Exposà per primera vegada el 1949 i participà en els Salons de Tardor de Barcelona. El 1967 presentà al Tinell de Barcelona una gran mostra de tota la seva obra.

Té nombrosos murals a Montserrat (1958-59) i també vitralls (1962), gènere en el qual assolí un gran prestigi internacional. Destaquen els seus vitralls emplomats per al Col·legi de Metges de Barcelona (1968), per a la capella dels dominics a Nova York (1969) i per a una residència particular a Houston (1969), i els vitralls murals de les piscines Picornell (1970) i del pavelló de gel del F.C. Barcelona (1971).

Les seves darreres obres consistien en una síntesi de l’escultura, el mòbil i el vitrall, amb obres a Badalona (1981), Manresa (1982) i Girona (1984).

Forn i Costa, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 4 abril 1928 – 3 octubre 2021)

Director i productor de cinema. Després d’algunes activitats literàries, es dedicà (1950) al cinema. Es va iniciar amb el curt-metratge Gaudí (1954). Dels seus films destaquen Pena de muerte (1962), La barca sin pescador (1964), La piel quemada (1966) i, sobretot, Companys: procés a Catalunya (1979).

El 1975 va fundar l’Institut del Cinema Català, que també va presidir (1976-78). El 1987 va ésser nomenat director general de Cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el 1994 president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya.

També ha dirigir Ho sap el ministre? (1991) i l’adaptació televisiva de Tirant lo Blanc.

Fontserè i Riba, Eduard

8 Respostes

(Barcelona, 1 març 1870 – 18 setembre 1970)

Meteoròleg i sismòleg. Doctorat el 1894 en ciències físico-matemàtiques per la Universitat de Barcelona, on n’ocupà la càtedra de matemàtiques.

Aquell mateix any projectà un observatori al cim del Tibidabo, que onze anys més tard es realitzà en construir-s’hi l’observatori Fabra, en el qual ell fou director de la secció meteorològica i sísmica (1912). El 1899 guanyà la càtedra de geodèsia de la Universitat de Barcelona, el 1900 la de mecànica racional, i el 1932 la d’astronomia.

Organitzà la xarxa pluviomètrica de Catalunya i les Balears amb 224 estacions. El 1913 creà l’Estació Aerològica de Barcelona, que fou l’inici del Servei Meteorològic de Catalunya.

Fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1933-35 i 1936-39) i de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1942-58), de la qual restà com a president honorari fins a la seva mort. Fou doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.

Entre els 180 títols publicats, excel·leixen Atlas elemental de núvols (1925), Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948), Ciències físiques i naturals (1935), Una visió meteorològica del Turó de l’Home (1950) i Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906 (1970).

Fontcuberta i Villà, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 febrer 1955 – )

Fotògraf. Ha desenvolupat una activitat multidisciplinar en el món de la fotografia. Col·laborador habitual de premsa, el 1980 fundà la revista “Photovision” i ha estat professor a la facultat de belles arts de la Universitat de Barcelona (1979-86). Algunes de les seves obres són exposades als principals museus del món.

Entre els seus llibres destaquen: Estética fotográfica (1982), Josep Renau (1985), Herbàrium (1985), Fauna (1989), Fotografia: conceptos y procedimientos (1990), Ría de Bilbao: vulkanoren sutegia (1994, amb M. Vázquez Montalbán) i Màscara i mirall (1997).

Fontboté i Mussolas, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 juny 1921 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 23 setembre 1989)

Geòleg. Estudià ciències naturals a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1943, amplià estudis a les universitats de Lieja (1946-47) i Neuchâtel (1954). Es doctorà el 1952 amb una tesi sobre el Pirineu axial català. Per al Congrés d’Investigació sobre el Quaternari féu un treball sobre el Sistema Mediterrani Català. L’any 1954 fou nomenat catedràtic de la universitat de Granada, on impulsà l’escola geològica d’aquella ciutat.

Ha estudiat les serralades Bètiques, que li donà un gran prestigi entre els especialistes europeus. Dels seus treballs destaca el mapa tectònic de la península Ibèrica i les Balears a escala 1:1.000.000, fet en col·laboració (1972-74). Fou membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.

Fontbona i de Vallescar, Francesc

1 Resposta

(Barcelona, 20 juliol 1948 – )

Historiador de l’art. Especialitzat en el coneixement de l’art del període comprès entre el Modernisme i el Noucentisme, època sobre la qual ha publicat nombrosos estudis, com La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Del Neoclassicisme a la Restauració 1808-1888 (1983) i, en col·laboració amb Francesc Miralles, Crònica del Pla-Narbona (1974), Anglada Camarasa (1981) i Del Modernisme al Noucentisme 1888-1917 (1985).

Conservador de la secció de gravats de la Biblioteca de Catalunya.

Enllaç web: Francesc Fontbona

Fontana i Lázaro, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 20 novembre 1931 – 28 agost 2018)

Historiador. Llicenciat en lletres (1956) i doctorat (1970) per la Universitat de Barcelona. Deixeble de J. Vicens Vives, P. Nadal, F. Soldevila i P. Vilar, fou lector a Liverpool (1956-57), agregat interí a la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-74), catedràtic d’història econòmica a la de València (1974-76) i de nou a l’Autònoma de Barcelona des del 1976.

Iniciador de les escoles renovadores en l’estudi de la historiografia contemporània, ha investigat sobretot els models de la transició de l’antic règim cap al capitalisme. Entre una llarga bibliografia es destaquen La revolució de 1820 a Catalunya (1961), La vieja Bolsa de Barcelona 1815-1914 (1961), Aribau i la indústria cotonera a Catalunya (1963), La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (tesi doctoral, 1972), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973), Hacienda y estado: 1823-1830 (1974), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de Independencia 1808-1814, amb Ramon Garrabou (1986), La fi de l’Antic Règim i la industrialització (1787-1868) (1988), La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992) i Europa ante el espejo (1994).

Ha dirigit diverses obres col·lectives i ha col·laborat en la Historia Agraria de la España Contemporánea (1986). El 1992 fou nomenat director de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives i de la col·lecció “Jaume Caresmar“, editada per aquest institut.

Font i Sagué, Norbert

2 Respostes

(Barcelona, 17 setembre 1874 – 19 abril 1910)

Geòleg, espeleòleg i escriptor. Fou ordenat sacerdot el 1900, i obtingué un benifet a l’església de Santa Maria del Mar. El 1907 fou nomenat administrador de la Casa Municipal de Misericòrdia.

Doctor en ciències naturals el 1904, va ésser catedràtic de geologia als Estudis Universitaris Catalans i president de la Institució Catalana d’Història Natural. Conreà amb èxit les belles lletres i guanyà diversos premis als Jocs Florals de Barcelona (1894-97).

Fou l’introductor de l’espeleologia a Catalunya i establí, juntament amb el Centre Excursionista de Catalunya, un catàleg espeleològic de Catalunya. Creà el Museu Petrogràfic del parc de la Ciutadella. Incansable excursionista, inventarià i explorà molts avencs i coves de Catalunya. Fou un col·laborador assidu del “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”.

Autor de l’Excursionisme científic, Curs de geologia, Botànics catalans anteriors a Linné (1901), Història de Catalunya, Llealtat catalana, Via fora als adormits! i Història de les ciències naturals a Catalunya del segle XV al XVIII (1909).

Font i Rius, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 abril  1915 – 5 abril 2018)

Jurista i historiador del dret català. Ha estat catedràtic de la universitat de La Laguna (1945), d’on passà successivament a les de Múrcia, de València i, finalment, de Barcelona (1954). Fou degà de la facultat de dret del 1958 al 1965.

És doctor honoris causa de les universitats de Montpeller i de Bordeus i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1960) i de la de Jurisprudència i Legislació (1960) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1970).

Les seves publicacions han versat sobre els problemes jurídics de la conquesta cristiana i dels orígens dels municipis catalans (Orígenes del régimen municipal de Cataluña, 1944), que han cristal·litzat en l’edició de les Cartas de población y franquicia de Cataluña, obra bàsica, en dos volums (1969). Cal esmentar-ne també El procés de formació de “Les Costumes” de Tortosa (1973).

Formà part de l’equip director de la continuació de l’obra inacabada de Ramon d’Abadal Catalunya carolíngia.

Font i Puig, Pere

2 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1888 – 25 maig 1959)

Filòsof, psicòleg i pedagog. Fou catedràtic de lògica fonamental a la universitat de Múrcia (1916-24), el 1957 en fou degà. Aquest darrer any obtingué la càtedra de psicologia superior a la Universitat de Barcelona, on realitzà una tasca pedagògica particularment eficaç. Pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes especialitzades.

La seva producció de llibres comprèn diverses obres de caràcter didàctic, estudis com Las concepciones políticas de los Santos Padres y escritores eclesiásticos de los siete primeros siglos de Cristianismo (1916), El sentimiento de comunión desinteresada con el no yo como fuente de placer estético (1927) i Ramon Llull: polarización y unificación (1931), així com excel·lents aportacions a la divulgació de la filosofia oriental, com La filosofía india (1933) i la traducció Oráculos de Zoroastro. Fou la primera autoritat del país en aquesta especialitat orientalista.