(Barcelona, segle XVI – 1604)
Mestre de cases i de fonts. Membre d’una nissaga de mestres d’obres barcelonins originària de Tremp, cal no confondre’l amb el seu fill homònim i més famós.
Treballà en les fortificacions de Barcelona (1552-57), en les obres de l’església dels Sants Just i Pastor (des del 1553) i en la construcció de l’antiga església parroquial de Sant Andreu de Llavaneres (1561-74).
(Barcelona, 13 juliol 1837 – 17 març 1877)
Pianista i compositor. Fundador del setmanari “La España Musical”, hi publicà articles crítics.
Va compondre música religiosa i profana; la seva melodía Teresa, amb lletra catalana, obtingué un notable èxit.
Publicà Colección de estudios para piano (1862), i deixà sense acabar una Historia científica del arte musical.
(Barcelona, 1923 – 2 setembre 2005)
Argenter. Format a l’obrador del seu pare i a l’Escola Massana.
Fou un dels fundadors de l’equip La Cantonada (1960), que el 1963 es féu càrrec d’“Ars Sacra”. El 1972 creà l’estudi de disseny A. Bisbe. Obrí botiga a Barcelona, a l’edifici de la Pedrera.
Ha exposat a Segòvia, Madrid, Nova York i, periòdicament, a Munic.
Entre les seves obres sobresurten les ensenyes de l’abat Aureli M. Escarré i les realitzacions per a l’Ajuntament de Barcelona.
(Barcelona, 19 març 1946 – la Riera de Gaià, Tarragonès, 5 abril 2013)
Realitzador cinematogràfic. Iniciat en el disseny i la publicitat, passà al cinema on debutà amb Tatuaje (1976), Bilbao (1978), Caniche (1979), Reborn (1981), Lola (1986), Angoixa (1986), Las edades de Lulú (1990), Jamón, jamón (1992), La teta i la lluna (1994), La camarera del Titànic (1997), entre d’altres, i una sèrie infantil per a TV3 (1985).
Ha desenvolupat el seu univers personal basat en l’erotisme i el misticisme, amb una estètica detallista i obsesiva.
(Barcelona, 5 març 1945 – )
Pianista i compositor. Estudià al Conservatori Superior de Música de Barcelona i amplià estudis a París i a Anvers (Bèlgica).
Amb un repertori molt extens (des del barroc fins als autors contemporanis), ha actuat per tot Europa, sovint amb el violinista Gonçal Comellas i el violoncel·lista Radu Aldulescu.
Com a compositor cal assenyalar Seguit (1972), Música 17 (1974), Joc de cadires (1980) i Concert per a piano i orquestra. Ha exercit també com a director d’orquestra i rebé el primer premi de direcció a Anvers (1979).
Professor del Conservatori de Barcelona (des del 1981).
(Barcelona, segle XVII – 1665)
Humanista i bibliòfil. Doctor en teologia i canonge de la seu de Lleida. Residí a Roma i a Barcelona.
Fou diputat del seu capítol al Parlament general convocat a Barcelona (1653), però posteriorment li foren revocats els poders. Fou president de la Generalitat (1656), i protestà per la separació del Rosselló i la Cerdanya arran del Tractat dels Pirineus (1659).
Va deixar en testament 5.577 volums a la biblioteca dels Carmelites de Barcelona amb la condició que fos pública (1654). Fou amic de Pèire de Marca i de Gaspar Roig i Jalpí i mantingué correspondència amb molts erudits de l’època.
És autor de Cosas memorables, d’un episcopologi lleidatà i algunes peces oratòries en llatí.
(Barcelona, 1905 – 1963)
Industrial. Fill d’Eusebi Bertrand i Serra. Presidí la Caixa de Jubilacions i Subsidis dels Treballadors de la Indústria Tèxtil (1946-63) i formà part de la Comissió Especial del Pla de Reestructuració de la Indústria Tèxtil Cotonera (1959) i de SECEA.
Presidí també la Catalana de Gas i Electricitat i fou conseller del Banco de España i del Banco Hispano Americano.
(Barcelona, 1791 – Catalunya ?, 1859)
Polític i escriptor. Va ésser confinat a les Canàries arran dels esdeveniments de Barcelona del 1839.
Soci fundador de la Societat d’Amics de l’Home, es distingí per les seves idees anticlericals. Actuà després com a agent de la Societat Bíblica protestant.
Entre les seves obres: Catecismo político, arreglado a la Constitución española (1837), Fr. Fulgencio o sea la vida de un seductor (1840), Descripción geográfica, histórica, política y pintoresca de España y sus establecimientos de Ultramar, Itinerario descriptivo de Cataluña (1847), Un milagro y una mentira: vindicación de los mallorquines cristianos de estirpe hebrea (1858), etc.
(Barcelona, 19 març 1795 – 11 novembre 1855)
Magistrat. Fill de Francesc Bertran i Cortada, fabricant barceloní, i germà de Felip. Participà a la guerra del Francès.
Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i fou membre de la de Bones Lletres de Barcelona (1841).
Com a alcalde de Barcelona (1843) gestionà la rendició de la ciutat a les forces del govern del general Espartero. President de l’Audiència (1844) i, des del 1853, rector de la Universitat de Barcelona.
Autor de treballs sobre temes econòmics, preconitzà la creació d’un banc hipotecari (1854).
Fou el pare de Felip Bertran i d’Amat.
(Barcelona, 25 setembre 1901 – 25 agost 1965)
Industrial i polític. Fill de Josep Bertran i Musitu i de Maria Cristina Güell, reuní el patrimoni de dues importants famílies catalanes.
Prengué part en l’alçament militar del 1936 i, després de la guerra civil, presidí, entre d’altres societats, les companyies Asland i Maquitrans. Presidí la Germandat de Santa Maria de Poblet i impulsà la reconstrucció del monestir.
Autor d’Els serveis de sanitat i assistència social de Catalunya (1936), Preparación y desarrollo del Alzamiento Nacional (1938), Rutas de la Victoria (1939) i Poblet, deber de nuestra generación (1946).
