(Barcelona, 18 maig 1913 – Arenys de Mar, Maresme, 23 juliol 1982)
Filòsof i editor. Llicenciat en filosofia i lletres el 1932, exercí de professor a l’Institut Escola i el 1933 a la Universitat de Barcelona, d’on fou expulsat el 1939, arran de la victòria franquista.
El 1941 fundà, amb Alexandre Argullós, Edicions Ariel.
Des del 1969 exercí com a professor d’història de la filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona.
(Barcelona, 1902 – Néronde, França, 1968)
Dibuixant, pintor i teòric. Estudià a l’Escola de Belles Arts i al Cercle Artístic de Sant Lluc, i amplià la seva formació artística a diverses ciutats estrangeres.
Es distingí especialment per la pintura de retrats, als quals donà una vida extraordinària (100 retrats dibuixats, 1933).
Defensor del classicisme, s’oposà a tota mena d’avantguardisme i d’art compromès (L’art i la revolució social, 1936).
El 1939 s’exilià a França, i més tard es traslladà a Brussel·les.
(Barcelona, 23 setembre 1895 – 25 desembre 1959)
Contralt. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on més tard fou professora de cant. Debutà a 16 anys.
Excel·lí en les interpretacions de les òperes de Richard Wagner, a Barcelona, València, Madrid i Lisboa. Cantà lieder i col·laborà en concerts simfònics i oratoris.
(Barcelona, 1862 – Catalunya, segle XIX)
Enginyer agrònom. Fill de Domènec Call i Franquesa. Estudià a Madrid i a Lovaina.
Interessat pels problemes dels regadius i els nous conreus de fibres tèxtils, va treballar quatre anys a Veneçuela.
Publicà Memorándum sobre el pasado, el presente y el porvenir de la Sociedad Canal de Urgel (1887), Crisi agrícola: remeis (1888), Des agaves et de la possibilité de leur culture en Espagne (1883) i Bases para los proyectos de colonización y explotación del ramio en Venezuela (1888).
(Barcelona, 1834 – 1894)
Advocat i polític. Fou membre de l’Associació per a la Reforma Penitenciària i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Milità en el partit conservador i fou alcalde accidental de Barcelona.
Publicà una sèrie d’articles al “Diario de Barcelona”, reeditats amb el títol de Mejoras de Barcelona (1878).
Fou el pare de Domènec Call i Morros.
(Barcelona, 22 agost 1907 – 1 gener 1983)
Numismàtic. És autor del projecte de la medalla feta a Barcelona el 1948 a l’ocasió del IV centenari de Cervantes.
El govern francès el nomenà, el 1965, cavaller de l’ordre de les Palmes Acadèmiques.
Dirigí les revistes “Numisma” i “Gaceta Numismática”. Fou fundador i president de la International Association of Professional Numismatists.
(Barcelona, segle XIV – 1446)
Mestre il·luminador.
Documentat del 1391 al 1446, és autor d’una còpia de les Gesta Romanorum encarregada pels consellers de Barcelona, feta amb una excel·lent cal·ligrafia.
(Barcelona, 1521 – 3 gener 1603)
Historiador i escriptor. Fou deixeble de l’humanista Martí Ivarra. A partir del 1545, que fou nomenat catedràtic d’arts i filosofia, restà sempre estretament vinculat a la vida de la Universitat de Barcelona, de la qual esdevingué rector.
Col·laborà en la confecció de Lexicon latino-catalanum (1561) i escriví Cathalonia liber primis (en 4 volums, el primer publicat el 1588; els altres tres restaren inèdits).
Estimulador del conreu de la llengua catalana, fou jutge en el certamen poètic celebrat a Barcelona el 1580, i encara, el 1601, féu la Sentència dels versos catalans en el certamen celebrat en honor de sant Ramon de Penyafort. El Parnàs Català, de Marcillo, conté algunes de les seves poesies.
Sembla que compongué algun nobiliari.
(Barcelona, 1625 – Deinze, Flandes, 1690)
Militar. Passà al servei de França durant la Guerra dels Segadors.
Com a mariscal de camp eixí de Barcelona al davant de les forces franceses que abandonaren la ciutat (1652).
Lluità en les campanyes europees de Lluís XIV: al Franc Comtat (1668) i a Holanda (1672), on fou governador d’Arnhem i, després, de Maastricht, ciutat que defensà destrament.
En la invasió de Catalunya del 1684 obtingué la victòria del Pontmajor, prop de Girona.
Els últims anys lluità novament a Flandes.
(Barcelona, 15 novembre 1907 – Benicàssim, Plana Alta, 1 novembre 1984)
Pediatre. Es llicencià a Barcelona (1930) i fou professor adjunt de pediatria a la Universitat Autònoma de Barcelona (1934-38).
Fou un dels màxims impulsors de la pediatria social a Catalunya, amb una participació decisiva en obres com Ajut Infantil de Reraguarda, dispensaris suburbials, guarderies, escola d’assistents socials, etc, i exercí un mestratge d’una gran transcendència científica i cívica.
Membre de la Societat Catalana de Biologia i del consell editorial de Monografies Mèdiques, presidí la Societat Catalana de Pediatria (1955-60) i fou president d’honor del primer Congrés de Pediatres en Llengua Catalana (1978).
Morí poc després d’un accident d’automòbil.
Dades dels Països Catalans 