Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Duran i Jordà, Frederic

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 abril 1905 – Manchester, Anglaterra, 30 març 1957)

Metge. Durant la guerra civil (1936-39) organitzà els serveis de transfusió de sang de l’exèrcit de la República.

En acabar la guerra passà a la Gran Bretanya, des d’on col·laborà amb els diversos serveis sanitaris dels aliats. Des del 1940 dirigí el Departament de Patologia de l’hospital Ancoats de Manchester, i nou anys més tard el del Boot Hall Children’s Hospital, i el del Monsall Hospital, d’aquesta mateixa ciutat.

Publicà Anàlisi i tècnica exploratòria de la glàndula hepàtica (1934). El 1947 li fou atorgat el premi Prat de la Riba per l’estudi Histopatologia d’una capa d’epiteli semiescamós pla que cobreix les mucoses digestives.

Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1950.

Duran i Grau, Eulàlia

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 abril 1934 – )

Historiadora. Filla d’Agustí Duran i Sanpere. Doctorada en història moderna per la Universitat de Barcelona (1979), d’on fou catedràtica de filologia catalana.

S’ha especialitzat en l’estudi de la societat i la cultura del segle XVI als Països Catalans, del Renaixement i de la literatura catalana moderna.

És autora de Les Germanies als Països Catalans (1982), Lluís Ponç d’Icard i el “Llibre de les grandeses de Tarragona” (1984) i col·laboradora de la Història de Barcelona (1975) dirigida pel seu pare i de la Història dels Països Catalans (1981) dirigida per Albert Balcells i González.

Ha fet edicions crítiques, entre les quals la de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig (1981); la de les Cròniques de les Germanies (1984), i la de la Passió de Cervera (1984), iniciada pel seu pare.

El 1987 ingressà a l’Acadèmia de la Bones Lletres de Barcelona.

Duran i Gili, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 28 març 1925 – New Haven, EUA, 17 abril 2020)

Escriptor. Es llicencià en lletres i dret a Mèxic i es doctorà en romàniques a Princeton. Fou catedràtica a Yale (EUA).

Ha estudiat la literatura castellana clàssica i moderna, i alguns aspectes de la catalana.

Obres seves són Ciutat i figures (Mèxic, 1952) i els llibres de poesia Puente (1946), El lugar del hombre (1965), La piedra en la mano (1970), Cámara oscura (1973) i El tres es siempre mágico (1981).

Duran i Farreres, Ramon

Deixa un comentari

(Barcelona, 1915 – Madrid, 29 juliol 1987)

Actor. Es presentà (1933) amb la companyia d’Enric Borràs. El 1946 reprengué l’actuació en català.

Ha interpretat moltes obres noves, i també les reposicions L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol (el 1966) i La filla del mar d’Àngel Guimerà (el 1971).

Duran i Duran, Manuel

5 Respostes

(Barcelona, 11 setembre 1863 – 9 juliol 1906)

Escriptor i dibuixant. Professor auxiliar de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, director artístic de l’Enciclopedia Universal Ilustrada i autor del Resumen Gráfico de la Historia del Arte.

El 1905 guanyà un premi als Jocs Florals de Barcelona amb la novel·la El Ton de la Muga. Col·laborà a la “Il·lustració Catalana” i en altres revistes i diaris catalans.

Fou el pare d’Eudald, Estanislau, Raimon i Francesc Duran i Reynals.

Duran i Castellanos, Jaume

Deixa un comentari

(Barcelona, 1891 – 1983)

Escultor. Deixeble de Miquel Castellanos. Fou professor d’escultura a l’Escola del Treball de Barcelona.

Exposà per primera vegada a la sala Parés el 1923 i rebé la medalla d’Or del Cercle Artístic el 1941.

En la seva obra predominen les formes depurades, d’evocació classicista, plenes d’elegància, serenitat i intenció decorativa.

Entre les seves escultures excel·leixen Nu, República, els monuments a l’aviador Joan Manuel Duran i a Eduardo Dato, la decoració del Saló del Cercle Artístic i nombrosos retrats.

Duran i Cañameras, Fèlix

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 octubre 1889 – 1972)

Historiador. Arxiver des del 1913, posteriorment es llicencià en dret i, més tard, fou nomenat president de la secció de Ciències i Arts del Centre Excursionista de Catalunya (1948). Dirigí (1955-59) la Biblioteca Universitària de Barcelona.

Entre les seves obres cal remarcar: Notas arqueológico-históricas sobre los castillos feudales de Cataluña (1914), Cataluña en el siglo XV (1920), La escultura de los países que formaron parte de la corona de Aragón de los siglos V al XV (1924), La escultura medieval catalana (1927), El problema agrario en Cataluña (1932), Catalunya sota el poder dels reis absoluts de la casa de Borbó (1700-1720) (1935) i Els exiliats de la guerra de Successió (1964).

Duran i Armengol, Teresa

Deixa un comentari

(Barcelona, 16 desembre 1949 – )

Escriptora. Ha estudiat disseny gràfic i pedagogia, i compaginà ambdues formacions en la vida professional amb la seva activitat com a escriptora.

Ha escrit guions per a la TV i la ràdio. Ha publicat contes i novel·les per a lectors infantils i juvenils, i ha guanyat diversos premis.

Col·laboradora en diferents mitjans de comunicació, especialment en publicacions pedagògiques i sobre temes de literatura infantil i juvenil.

Durall i de Malla, Galceran

4 Respostes

(Barcelona, 7 desembre 1514 – 20 desembre 1542)

Mestre racional de Catalunya i donzell de Barcelona.

Amic de Joan Boscà, del matrimoni del qual fou testimoni (1539), assistia regularment a les tertúlies literàries a casa seva i fou recordat afablement per Garcilaso de la Vega i per Diego Hurtado de Mendoza en llurs poesies.

Amic igualment de l’almirall Ferran de Cardona-Anglesola, duc de Somma, i de la seva muller, actuà de mitjancer en les petites rivalitats entre aquests i el lloctinent de Catalunya Francesc de Borja.

El catedràtic Rafael Mambla el cità entre els personatges influents de Barcelona (1540).

Fou el pare de Galceran Durall i d’Aguilar.

Dunyach i Sala, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 juny 1886 – 20 juny 1957)

Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i amb Eusebi Arnau.

Residí una llarga temporada a París (1905-25), on treballà en cases de decoració i exposà (1919-25) a la Société National de Beaux Arts i al Salon d’Automne.

Reinstal·lat a Barcelona (1925), combinà el classicisme acadèmic, herència de l’estada a França, amb el noucentisme encara vigent a Catalunya.

Es destacà en l’escultura de petit format: Noia nua, Nu de dona, A la platja, etc, i en els retrats: Ricard Canals, Xavier Nogués, Pompeu Fabra, Josep Pla, etc.