(Barcelona, 6 agost 1932 – 20 octubre 2016)
Director teatral i realitzador d’espais dramàtics per a la televisió.
Ha dirigit, entre d’altres, els muntatges següents: El castigo sin venganza (1955), Les alegres casades de Windsor (1972), Hamlet (1976), Batalla de reines (1984), etc.
(Barcelona, 25 octubre 1851 – 12 març 1916)
Escenògraf. Deixeble de l’Escola de Llotja, de Soler i Rovirosa i de Francesc Pla.
Treballà a Madrid, València i Lisboa (1889), però sobretot a Barcelona, al Teatre Novetats i al Tívoli, on decorà, entre altres obres, l’òpera Garín (1893), de Tomás Bretón.
(Barcelona, 9 gener 1930 – Matadepera, Vallès Occidental, 14 novembre 2021)
Metge. Inicià la llicenciatura a Barcelona i l’acabà a Saragossa l’any 1952.
Residí a Berlín des dels 22 anys, on ocupà el càrrec de director de l’institut de neuropatologia clínica de la universitat de Starglitz i fou catedràtic d’anatomia patològica de la universitat lliure de Berlín, després d’haver-ne estat degà durant sis anys.
És autor de treballs sobre la patologia del sistema nerviós central, i en especial sobre les qüestions de la microcirculació cerebral i la involució senil.
(Barcelona, 1943 – Girona, 10 octubre 2005)
Arquitecte. Treballà en col·laboració amb M. Assumpció Alonso.
Ha dut a terme diverses obres d’intervenció en el patrimoni arquitectònic, com ara el claustre de Sant Domènec de Peralada i la canònica de Santa Maria de Vilabertran.
Ha estudiat la història de l’arquitectura de Figueres, especialment la figura de l’arquitecte J. Roca i Bros.
(Barcelona, 1896 – 1972)
Director i mestre de música. Dirigí l’Orfeó Gracienc (1917-22).
Fou un dels fundadors de l’Associació Íntima de Concerts, de la qual fou nomenat secretari (1920), i de la “Revista Catalana de Música” (1923).
Fundà el 1923 a Santiago de Cuba el conservatori Cervera i l’Orfeó Catalunya. Des del 1931 residí novament a Barcelona.
Dirigí a partir del 1949 la Schola Cantorum de la Universitat de Barcelona.
Compongué música per a piano, veu i cobla i realitzà harmonitzacions de cançons tradicionals.
(Barcelona, segle XVI – 1633/38)
Historiador i escriptor. Conseller segon de Barcelona (1628), fou posteriorment ambaixador de la ciutat davant la cort espanyola.
Entre les seves obres cal destacar: Discursos históricos de la fundación y nombre de la insigne ciudad de Barcelona, que arriben fins al 1621.
Fou autor també d’una traducció al castellà, amb anotacions, de la Crònica de Bernat Desclot (1616) i d’unes notes històriques i comentaris sobre la Història de Catalunya de Pere Tomic.
(Barcelona, 18 octubre 1935 – Figueres, Alt Empordà, 2 setembre 2022)
Compositor i pedagog. Fill de Josep Cervelló i Bach. Estudià violí amb Joan Massià i composició amb Josep M. Roma. Amplià estudis a Milà, Siena i Salzburg.
Entre les seves obres cal esmentar: Allegro burlesco (1963, per a orquestra de corda), Fantasia concertant (1969, per a violí i orquestra), Seqüències sobre una mort (1970, per a orquestra), Anna Franck, un símbol (1971), Extincions (1972, per a conjunt de cambra i solistes), Concerto grosso (1973), Vers l’infinit (1982), etc.
També és autor d’obres de cambra i per a orgue.
(Barcelona, 1899 – 21 setembre 1980)
Naturalista. Arribà a reunir una col·lecció de més de 3.000 exemplars de minerals procedents, gairebé tots, de Catalunya.
Aquesta col·lecció ha estat integrada al Museu Martorell de Geologia, raó per la qual el 1978 en fou nomenat conservador honorari.
Fou el pare de Jordi Cervelló i Garriga.
(Barcelona, 1 desembre 1230 – 19 setembre 1290)
Religiosa mercedària i santa. Anomenada també Maria del Socors. Potser filla d’un Bernat Guillem de Cervelló.
Quan el capítol mercedari reunit a Tarragona aprovà (1265) la creació d’una branca femenina, demanà, juntament amb altres nobles, d’ésser admesa a l’orde, en el qual professà poc temps després. Fou elegida superiora de la primera comunitat femenina mercedària.
Enterrada al seu convent, el 1384 les despulles foren dipositades a l’església de la Mercè de Barcelona, en una caixa decorada amb la seva imatge, que n’és la representació més antiga. Després del procés de beatificació (1629-89), el seu culte fou aprovat el 1692.
Considerada protectora dels navegants, és representada, sovint portadora d’un vaixell. Hom en celebra la festa el 19 de setembre.
No és cert que hagués nascut a la capella de l’actual Casa Dalmases de Barcelona, puix que és una construcció del segle XV bastida per la família Boixadors.
(Barcelona, 1814 – Madrid, 10 juny 1881)
Pintor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona i a l’Accademia di San Lucca, a Roma, ciutat on arribà el 1834 amb Pelegrí Clavé i Manuel Vilar, i on assolí reputació com a copista.
El 1841 estigué a Munic, on s’entusiasmà per l’art promogut per Lluís I de Baviera. El 1843 s’establí a Madrid.
El Retrat de la nena Maria Miquela de Despujol i el Rapte de Ganimedes (Museu d’Art Modern de Barcelona) evidencien la seva qualitat de pintor romàntic.
Fou membre del grup dels natzarens catalans.
Dades dels Països Catalans 