(Reus, Baix Camp, 6 febrer 1807 – Barcelona, 27 febrer 1879)
Advocat i polític progressista. Graduat en dret el 1833 a Osca. Fou magistrat, president de l’audiència de Mallorca, alcalde de Reus (1838 i 1843) i fundador del Banc de Barcelona.
Era nebot de Pròsper de Bofarull, amb qui mantingué una interessant correspondència, publicada el 1960.
Fou el pare de Guillem Maria de Brocà i de Montagut.
(Reus, Baix Camp, 21 setembre 1805 – Barcelona, 3 febrer 1882)
Guitarrista i compositor. Rebé lliçons de Dionisio Aguado. Es dedicà a l’ensenyament de la guitarra a Reus i a Barcelona, on féu diversos concerts.
Compongué algunes obres per a aquest instrument (fantasies, valsos, etc), una selecció de les quals fou publicada el 1885.
(Castellterçol, Moianès, 1771 – Barcelona, 1844)
Eclesiàstic. Arxipreste de Sant Joan de les Abadesses (1816), catedràtic de retòrica al seminari de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1803). Perseguit com a carlí, s’exilià a França (1836-37).
És autor d’un Canto alusivo a la defensa de los catalanes en Galípoli de las fuerzas combinadas del emperador y de los genoveses (1805). El 1864 fou publicada una col·lecció dels seus sermons.
(Filipines, 1876 – Barcelona, 5 setembre 1919)
Comissari de policia. El 1917 fou encarregat de la repressió d’anarquistes i socialistes, que portà a terme amb procediments terroristes.
Prengué part (era espia alemany) en l’assassinat de Josep A. Barret i Moner. Denunciat per Ángel Pestaña des de les pàgines de “Solidaridad Obrera”, fou condemnat a presó, però, gràcies a la Patronal i a Joaquim Milans del Bosch, fou alliberat poc després.
Ingressà a la banda de König, dedicada a la persecució de dirigents sindicals. Com a represàlia per l’assassinat de Pau Sabater “El Tero”, president del sindicat tèxtil (juliol), fou assassinat pels sindicalistes dos mesos després.
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 20 octubre 1834 – Barcelona, 31 octubre 1914)
Dramaturg.
Autor de nombroses peces teatrals dins la línia de Serafí Pitarra, entre les quals destaquen: La capital de l’imperi (1866), Un anglès a Mataró (1867), La mestressa (1869), Embolica que fa fort (1870), De dalt a baix (sarsuela) i, en col·laboració amb Narcís Campmany i Pahissa, La copa del dolor (1867).
Absent molts anys de Barcelona, en tornar estrenà Amor i fortuna (1910).
(Barcelona, 1840 – 1910)
Gravador. Fou deixeble de Santiago Farriols. Excel·lí en treballs al coure, a l’acer i al boix. Des del 1865 gravà dibuixos d’Eusebi Planas per il·lustrar revistes i novel·les.
Sobresortí per la matisació d’ambient que donava a les escenes i per la dignitat gairebé insòlita de les figures dels protagonistes.
Fou mestre dels seus fills Josep Brangulí i Emili Brangulí (Barcelona, segle XIX), també destacats gravadors.
(Barcelona, 1913 – 5 novembre 1991)
Fotògraf. Fill del reporter Josep Brangulí, que fou un dels pioners en aquesta activitat a Catalunya.
Abans de la guerra civil de 1936-39 col·laborà en diverses publicacions, principalment “L’Instant”, i després a “Diario de Barcelona”.
S’ocupà de camps molt diversos però excel·lí particularment en l’esportiu.
Fou germà seu Xavier Brangulí i Claramunt (Barcelona, 1918 – 30 gener 1986) Fotògraf. Fou col·laborador d’“El Noticiero Universal”.
(Cànoves i Samalús, Vallès Oriental, 1910 – Barcelona, 1999)
Llatinista. Llicenciada en filosofia i lletres. es dedicà a l’ensenyament.
Ha sobresortit per la traducció al català dels dos volums de les Tristes (1965-66) d’Ovidi, feta en col·laboració amb Miquel Dolç, per a la col·lecció d’autors clàssics de la Fundació Bernat Metge.
Conserva encara inèdita una traducció del poema Anabase de Saint-John Perse.
(Barcelona, 1857 – segle XIX)
Escriptor i metge. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Edità sengles llibres narratius en català i castellà, titulats respectivament En Pauet de Casa en Jordi (1888) i Generoso (1889). Posteriorment presentà la novel·la La historieta i estrenà una comèdia catalana en un acte, en col·laboració amb Ramon Surinyac.
(Torí, Itàlia, 1790 – Barcelona, 1847)
Escriptor, erudit i comerciant de família catalana. Fou cònsol de Sardenya a Palma de Mallorca (1832-35) i a Barcelona (1835-45). Parlava onze idiomes.
És autor d’un Diccionario teórico-práctico, histórico y geográfico del comercio (4 volums, 1839-40), patrocinat per la Junta de Comerç barcelonina, i Tesoro de juventud (1839).
Dades dels Països Catalans 