(Barcelona, 1901 – 1981)
Bronzista i repussador. Fill de Pere Corberó i Casals i germà de Valeri. Estudià a l’Escola del Treball de Barcelona, que dirigí Francesc d’A. Galí.
Excel·lí pels seus treballs en metall, tècnica de la qual fou professor a l’Escola Massana de Barcelona.
Va exposar a Barcelona i, amb un gran èxit, a Tòquio (1966), on està representat al Museu d’Art Modern.
Fou el pare de Xavier Corberó i Olivella.
(Barcelona, 13 juny 1935 – 24 abril 2017)
Escultor. Fill de Xavier Corberó i Trepat. S’inicià en l’aprenentatge artístic al taller del seu pare i a l’Escola Massana, de Barcelona.
Anà a Londres, on estudià a la Central School of Arts and Crafts i entrà en contacte amb l’obra d’Henri Moore. Residí un quant temps a Lausana (Suïssa), on treballà a la foneria Medici, període que fou d’una gran importància en la seva formació.
Conreà de bon principi l’informalisme bidimensional (predomini de les superfícies planes), i evolucionà més tard vers la tercera i la quarta dimensions (exaltació del volum i el moviment de l’objecte en l’espai, respectivament).
Dirigí un taller, que creà el 1972 a Esplugues de Llobregat, per a artistes i artesans de diverses disciplines.
Ha exposat en diferents mostres col·lectives i individuals europees.
(Lleida, 1877 – Barcelona, 1957)
Bronzista i repussador. Fou l’iniciador d’una família d’artistes. Residí a Barcelona. També féu treballs decoratius sobre coure i aram.
Obtingué nombrosos premis, a Barcelona, Mèxic i París.
Fou membre del jurat de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Els seus fills i continuadors foren Xavier i Valeri Corberó i Trepat (Barcelona, 1908 – 2001) Pintor i decorador. Es formà a l’Ateneu Polytechnicum amb Francesc d’A. Galí, i també a Ginebra i a París. Prengué part en diverses exposicions i fou un dels fundadors del Saló d’Artistes Decoradors Catalans (1936).
(Barcelona, 19 febrer 1862 – 18 febrer 1944)
Pintora. Estudià a l’Escola de Belles Arts.
Destacà a la pintura de temes florals. Féu projectes per a randes i brodats de gran categoria artística.
Obtingué premis a diverses exposicions de Barcelona, Madrid i Chicago.
(Barcelona, 28 juny 1922 – 28 agost 2009)
Dramaturg.
Ha escrit comèdies com Amor… direcció prohibida!, i algunes peces de teatre infantil, molt notables, entre les quals destaquen l’escenificació de La princesa Pell d’Ase i Patufet (1964).
(Barcelona, 1687 – 1757)
Dama. Era cunyada de Josep Antoni de Mata.
En establir-se el setge de Barcelona, pel juliol de 1713, s’instal·là al poble proper d’Alella (Maresme), on es féu passar per una de les aristòcrates fugides dels perills de la lluita. Buscà el tracte amb els oficials borbònics, però en realitat fou una agent del servei secret català que dirigia Salvador Lleonard.
El seu èxit més important fou obtingut pel gener de 1714, el mateix dia en que el petit regiment d’Ermengol Amill pensava ocupar per sorpresa Mataró, desguarnida momentàniament pels filipistes, Marianna aconseguí d’un coronel borbònic l’ordre secreta segons la qual anava cap a Mataró un fort regiment, seguidament passà l’informe a Lleonard que arribà amb el temps just per poder avisar a Amill i suspendre l’operació, la qual hauria resultat desastrosa.
(Sicília, Itàlia, 1247 – Barcelona, 8 abril 1302)
Reina de Catalunya-Aragó (1262-85) i de Sicília (1282-1302). Filla de Manfred, rei de Sicília, i de Beatriu de Savoia.
Es casà (1262) amb Pere II de Catalunya, el qual trobà l’oposició del papat i de Carles d’Anjou, que pretenia la possessió de Sicília. Aquest matrimoni havia de posar les primeres bases del domini català a Sicília.
Després de la mort de Manfred (1266) i del seu hereu Conradí (1268), vençuts per Carles d’Anjou, aquest dominà l’illa, fins que la revolta dels sicilians contra els francesos, o Vespres Sicilianes (1282), donà motiu a la intervenció de Pere II. Aquest, com a marit de Constança, es féu coronar, el mateix any, rei de Sicília a Palerm.
La reina Constança tingué un paper secundari a Sicília, on deixà regnar Pere II i, a la mort d’aquest (1285), els seus fills, Jaume II el Just (1285-95) i Frederic II de Sicília (1296-1337) i ella vestí l’hàbit de clarissa.
(Barcelona, vers 1426 – després 1498)
Polític. Conseller en cap en temps de Ferran II el Catòlic.
Fou autor, pels volts del 1483, d’un pla de redreç que tenia com a objectius principals la reducció del deute públic municipal, la reforma de la burocràcia municipal i l’augment dels ingressos del municipi mitjançant la participació de forans i eclesiàstics en les càrregues impositives.
El pla fou aprovat pel Consell de Cent, però les pressions dels estaments privilegiats aconseguiren d’introduir-hi una esmena que el féu inaplicable (la posada en pràctica conjunta de totes les mesures).
Tanmateix, aconseguí l’aprovació d’una reducció de salaris dels funcionaris municipals i la prorrogació dels impostos sobre la carn i el vi i, d’altra banda, el pla Conomines inspirà les “Ordinacions per al redreç” del 1491.
(Barcelona, 22 setembre 1886 – 3 gener 1970)
Metge. Catedràtic de ginecologia de les universitats de Santiago (1933) i Barcelona (1934).
Dedicat principalment a l’estudi del càncer genital femení, fou el primer president de la Lliga Catalana contra el Càncer (1925).
Entre els seus treballs es destaca el Tratado de ginecología y de técnica terapéutica ginecológica (1946).
(Barcelona, 30 agost 1876 – 1946)
Arquitecte (1893) i dibuixant.
Seguidor de Gaudí, sobresurten entre les seves obres la capella del Santíssim de l’església parroquial de Lloret de Mar (Selva), destruïda en 1936-39, uns panteons modernistes al cementiri d’aquesta mateixa població i la façana de la casa de la vila d’Hostalric. Posteriorment el seu estil esdevingué convencional.
Com a dibuixant col·laborà activament a les pàgines de la revista humorística i política “Cu-cut!”.
Dades dels Països Catalans 