(el Vendrell, Baix Penedès, 22 novembre 1876 – Barcelona, 21 abril 1936)
Violoncel·lista. El 1898 ingressà com a primer violoncel de l’orquestra del Liceu.
Conreà la música de cambra, entre altres, amb Enric Granados, Joaquim Malats i Crickboom. Fou concertino de violoncel a l’Orquestra Pau Casals (1920-36).
A partir del 1909 residí uns quants anys a Milà.
(Barcelona, 1 novembre 1822 – 1901)
Empresari i autor teatral.
Féu la primera temptativa d’autor amb La nit de Sant Joan (1848). El 1851 passà, amb l’obra Una nit de Carnestoltes, al teatre Odeón, del qual fou empresari durant 22 anys.
Fundà, amb M. Angelon i Víctor Balaguer, el Conservatori Barcelonès, primer centre d’art dramàtic a Barcelona, i, amb Frederic Soler, la societat La Gata.
El seu teatre en llengua catalana, en un moment en que la burgesia secundava el teatre castellà, representà el corrent popular de l’escena catalana, amb l’acceptació d’un públic d’obrers i menestrals.
En són obres conegudes: Les tres roses (1855), La festa dels Ignoscents (1856), En Pauet i la Pepeta o la reixa de la llibertat (1857), Set morts i cap enterro (1860), La festa major (1869), De rebot (1877).
Moltes de les seves obres són bilingües, per imposició del govern (1867), que prohibia les escrites estrictament en català.
(Alkiza, Guipúscoa, País Basc, vers 1500 – Barcelona, 8 agost 1583)
Escultor i tallista. Documentat des del 1521, li fou atorgada la consideració de ciutadà de Barcelona el 1531.
Autor del grup de marbre del Sant Enterrament de Sant Pere de Terrassa (1539-40) i de la Mare de Déu de la Victòria de la capella del Palau de Barcelona (1556).
Li ha estat atribuït, bé que sense certesa, el grup de la Dormició conservat (molt restaurat) al Museu Nacional d’Art de Catalunya, procedent de l’església de la Mercè.
(Quito, Perú, 1571 – Barcelona, 3 gener 1627)
Bisbe d’Urgell (1622-27).
Fou lloctinent interí de Catalunya (maig 1626) després del fracàs de les corts del 1626; proposat a l’arquebisbat de Tarragona, morí abans de prendre’n possessió.
(Manresa, Bages, 23 maig 1909 – Barcelona, 27 juliol 1984)
Assagista i crític literari. Professor de literatura espanyola, fou Premi Nacional de Literatura el 1936 i membre de la Real Academia de la Lengua (des del 1967).
Seguidor i divulgador de l’obra d’Eugeni d’Ors i també preocupat per divulgat el seu pensament estètic, produí una abundant bibliografia, entre la qual figuren Modernismo frente al Noventa y ocho (1951), Papers d’identitat (1959) i Literatura y contorno social (1978).
També són importants els estudis sobre literatura catalana: L’avantguardisme a Catalunya i altres notes de crítica (1930), Cartes de navegar (1935), De literatura catalana. Estudis i interpretacions (1956), Papers d’identitat (1959), Viatge a l’Atlàntida i retorn a Ítaca (1962) i La defenestració de Xènius (1967).
(Barcelona, 7 agost 1913 – 8 desembre 2003)
Bibliotecària i escriptora. S’ha dedicat a la crítica i a la promoció del llibre infantil.
Ha publicat diversos treballs de biblioteconomia: Las bibliotecas populares (1944), Com es forma i com funciona una biblioteca (1960) i La biblioteca a l’escola (1970), premi Balmanya 1969.
Ha conreat la literatura infantil en obres com Les entremaliadures de Till Olibaspill (1979) i Vides paral·leles o contes de debò (1980), entre d’altres.
(Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1809 – Sarrià, Barcelona, 1885)
Humanista i sacerdot. Estudià a Cervera.
Ocupà càtedra a Sevilla i Barcelona. En jubilar-se prengué l’hàbit benedictí.
És autor de diversos opuscles erudits, referents sobretot a literatura llatina.
(Gijón, Astúries, 8 setembre 1740 – Barcelona, 15 novembre 1807)
Bisbe de Barcelona (1798-1807). Fou rector d’Agramunt i canonge i provisor d’Urgell.
Partidari de la regeneració del clericat i de l’ensenyament, com a fonament de canvis econòmics i socials, doctrina il·lustrada que posa en pràctica a Barcelona des del seu càrrec d’Inquisidor, de membre de l’Acadèmia de Ciències (1788), i en el govern de la diòcesi, on es distingí, a més, pel seu regalisme.
(Sevilla, Andalusia, 9 març 1820 – Barcelona, 8 març 1884)
Escriptor i periodista. Estudià dret a Barcelona, i es traslladà a Londres, on residí fins al 1875.
Dedicat a estudis cervantins, intentà d’identificar Don Quixot amb el seu autor (La estafeta de Urganda, 1861; La verdad sobre el Quijote, 1865; La génesis del Quijote, 1883).
Publicà poesies en castellà i en anglès (Leyenda del corazón, 1882).
(Barcelona, 22 juliol 1935 – 12 abril 2024)
Ginecòleg. Es doctorà en medicina a Madrid i amplià estudis a Anglaterra, França, Itàlia i Suïssa.
Dirigí el Departament d’Oncologia de la Maternitat de Barcelona entre 1964 i 1972, i des del 1973 dirigí el Departament d’Obstetrícia de l’Institut Dexeus de Barcelona.
En aquest institut, el 1984 dirigí la primera fecundació in vitro realitzada a Espanya, juntament amb P.N. Barri.
Dades dels Països Catalans 