(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 14 agost 1714)
Cap de voluntaris a la guerra de Successió. Durant el setge de Barcelona (1713-14), fou sergent major del regiment de fusellers d’Antoni Muñoz.
Destacà en nombroses ocasions, una de les més perilloses de les quals fou el contraatac contra les bateries borbòniques emplaçades al convent de Jesús, el 5 d’agost de 1714.
Morí en el curs del segon contraatac català dins el baluard de Santa Clara, que fou aleshores l’escenari d’una cruenta batalla.
(Barcelona, segle XVII – 10 abril 1651)
Polític i advocat. Fou fiscal de la Generalitat, de la qual el 1638 era delegat al Consell de Cent, institució a la qual també pertanyia, per tal de tractar de la repressió del contraban.
El 1641 fou un dels delegats dels diputats als consellers per informar sobre l’aliança amb França durant la guerra de Separació. El mateix any anà com a ambaixador de la ciutat a Cadaqués per entrevistar-se amb l’arquebisbe de Bordeus. El Consell l’elegí com a membre, per dos anys, de la junta administrativa del nou batalló.
El 30 de novembre de 1642 fou elegit conseller terç. Ingressà, com a advocat, a la Reial Audiència de Barcelona. Actuava d’enllaç entre els Consell de Cent i el Consell Reial el 1647. Li fou concedida pel virrei l’escrivania d’Ullastret, però aquest càrrec i d’altres serien revocats per pertànyer-ne la provisió al Consell.
El 30 de novembre de 1650 fou elegit conseller en cap. Per trobar-se fora de la capital, no jurà el càrrec l’1 de desembre, com era usual, sinó fins al cap de dos dies.
Morí quan continuava encara el seu mandat.
(Reus, Baix Camp, 11 febrer 1868 – Barcelona, 18 setembre 1938)
Empresari. Agent de duanes a Tarragona i a Reus, s’instal·là després a Barcelona, on va fundar, amb Eduard Recasens i Mercadé, la banca Fàbregas i Recasens (1917), la qual, tres anys després, passà a ésser el Banc de Catalunya. Fàbregas en fou president i director.
Regalà l’edifici social al Centre de Lectura de Reus i finançà els inicis del grup teatral de Josep Canals (1917).
(Barcelona, 29 novembre 1896 – 16 agost 1979)
Actor i humorista. S’inicià en el teatre en la companyia Maria Guerrero. Posteriorment, en català, fou primer actor de la companyia del Romea de Barcelona.
Després de la guerra civil entrà al quadre escènic de Ràdio Nacional a Barcelona. En aquest mitjà creà el 1947 el famós personatge, dedicat a les campanyes benèfiques, del senyor Dalmau.
Fou germana seva Marta Fàbregas i Berenguer (Barcelona, 1920 – 3 gener 1960) Autora de teatre. Els anys 1950 estrenà comèdies en català i castellà com Lección de amor (1954), Un pas en fals (1959, premi Festa) o Sólo tú. Ha editat altres obres com Fill meu (1954).
(Vilassar de Dalt, Maresme, 1 març 1921 – Barcelona, 2 gener 2017)
Liturgista i hagiògraf crític. Sacerdot (1945), diplomat per l’Arxiu Vaticà (1947), doctor en història eclesiàstica (1950) i canonge.
Amb el càrrec d’arxiver de la catedral de Barcelona (1965), ordenà la documentació capitular. Fou bibliotecari del Seminari i de la Facultat de Teologia de Barcelona (1964-71).
Director del Departament d’Història Eclesiàstica (CSIC) de Barcelona (1971) i del Patronat de Cultura Religiosa de l’obra pia Foment de Pietat, i responsable del Secretariat d’arxivers eclesiàstics de Catalunya (1975).
Entre les seves publicacions destaquen Pasionario hispánico, siglos VII-XI (1953, en dos volums) i Santa Eulalia de Barcelona: revisión de un problema histórico (1958), a més de Seminarios marianos de Barcelona: historia, leyenda, folklore (1954) i una guia de la catedral (1968).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 3 maig 1868 – Barcelona, 12 abril 1951)
Dibuixant i crític d’art. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on s’especialitzà en arts gràfiques i col·laborà amb l’Institut Català de les Arts del Llibre.
És autor d’un Àlbum monumental de mosaics que fou premiat repetidament.
Destacà també com a col·leccionista.
(Barcelona, 6 març 1866 – 12 juliol 1944)
Enginyer industrial i polític. Fill de Camil Fabra i Fontanills i germà de Romà, fou el segon marquès d’Alella.
Afiliat a la Federació Monàrquica Autonomista, fou elegit diputat provincial (1889) i senador per Barcelona diverses vegades (1907-14). El 1922 accedí a l’alcaldia de Barcelona fins al cop d’estat de Primo de Rivera (1923).
Continuà l’activitat industrial del seu pare i féu donació de l’Observatori Fabra a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.
(Barcelona, 9 febrer 1833 – 24 juny 1902)
Industrial i polític. Pertanyé a diverses societats mercantils i industrials.
Afiliat al partit liberal, fou diputat a corts (entre el 1876 i el 1889) i posteriorment senador (1891). Rebé el títol de marquès d’Alella (1889) i fou alcalde de Barcelona (1893), però dimití uns quants mesos després.
Com a soci protector de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, féu una donació per a la construcció (1902) a la muntanya del Tibidabo de l’observatori que duu el seu nom (Observatori Fabra).
És autor d’un Código o deberes de buena sociedad.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 14 agost 1714)
Militar. Era un dels millors capitans de l’artilleria de Barcelona al setge de 1713-14 per les forces castellanes i franceses.
Pel maig de 1714 fou un dels destacats a la bateria avançada del convent de Caputxins.
Morí durant la batalla del baluard de Santa Clara.
(Saarbrücken, Alemanya, 29 maig 1901 – Barcelona, 17 febrer 1987)
Pintor. Format inicialment dins l’expressionisme de Paul Klee. Des del 1932 residí a Barcelona.
La seva obra anà evolucionant cap a una abstracció que sempre té com a fonament els elements del món concret, especialment del de la tècnica.
Ultra la pintura, conreà el gravat i el cartró per a tapissos i catifes, i projectà vidrieres emplomades (vitralls de la capella de les Llars Mundet).
Va fer pintures murals per a indrets i institucions públiques (premi Sant Jordi amb una obra conservada al palau de la Generalitat), especialment a Barcelona.
També fou molt considerable la seva activitat de dissenyador gràfic.
Dades dels Països Catalans 