(Barcelona, 28 octubre 1915 – 14 agost 2005)
Jesuïta i teòleg. Professor a la Facultat de Teologia de Catalunya i codirector de la revista “Estudios Eclesiásticos” i del diccionari internacional Sacramentum Mundi.
Ha publicat diverses obres sobre teologia.
(Santa Coloma de Cervelló, Baix Llobregat, 25 octubre 1893 – Barcelona, 23 febrer 1919)
Crític literari i poeta. Fill de Manuel Folguera i Duran. A causa d’una greu malaltia va haver d’abandonar els estudis d’enginyeria.
Va ésser un dels membres més destacats i ben dotats de l’avantguarda noucentista i va assajar la poesia cal·ligràfica. Traductor de poetes francesos i italians, col·laborà també a diverses publicacions.
Va publicar tres llibres de poemes i alguns assaigs, dels quals destaca Les noves valors de la poesia catalana (1919). Com a poeta simbolista, donà a conèixer uns Poemes de neguit (1915) i El poema espars (1917). Pòstumament sortiren Poemes (1920), Articles (1920), Traduccions i fragments (1921) i Cartes a Claudi Rodamilans.
Amb J.M. López-Picó va fundar la publicació “La Revista” (1915).
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 maig 1867 – Barcelona, 6 setembre 1951)
Enginyer i polític. Pare de Joaquim Folguera i Poal.
President de la Unió Catalanista i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Presidí la comissió que exposà a la reina regent les reivindicacions catalanes (1900).
Redactà un primer projecte de Mancomunitat (1909), essencial en l’aprovació final de la institució.
Col·laborà en diverses publicacions, en les quals plasmà el seu radicalisme catalanista.
(Barcelona, 1921 – segle XX)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, ciutat on es presentà individualment el 1951.
Conreà especialment la natura morta, amb una extraordinària minuciositat en el detall, que donà a la seva pintura un ambient que recorda sovint el del realisme màgic.
(Barcelona, 25 desembre 1876 – 11 desembre 1928)
Advocat i escriptor. Fill de Lluís Folch i Brossa, i germà de Lluís, Josep Maria, Ignasi i Joaquim. S’inicià en les lletres col·laborant en “L’Aureneta” i “L’Atlàntida”.
Milità a la Lliga Regionalista, dirigí el “Cu-cut!” i fou secretari de la Societat d’Atracció de Forasters, de Barcelona.
Rebé el mestratge en gai saber (1914) i li publicaren els poemes Encens i mirra (sd), la novel·la L’apòstol, les comèdies De bon tremp (1905), La cogula (1906), L’oncle rector (1911), La germaneta (1912) i Reixes enfora (sd), a més de les faules per a infants De quan les bèsties parlaven i Encara parlen les bèsties.
(Barcelona, 13 maig 1879 – 5 abril 1946)
Pedagog i crític d’art. Fill de Lluís Folch i Brossa, i germà de Manuel, Josep Maria, Ignasi i Joaquim.
Impulsà la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona, de la qual dirigí la part educativa.
Fou el director tècnic del Tribunal Tutelar d’Infants (1925-27) i creà, l’any 1928, la institució per a deficients mentals Torremar, a Vilassar de Mar, única en el seu gènere a Catalunya fins l’any 1936.
Col·laborà en diverses publicacions periòdiques i dirigí el “Portaveu de l’Associació Escolar Artística” (1912-13).
Fou el pare de Lluís Folch i Camarasa.
(Barcelona, 30 juliol 1884 – 11 novembre 1927)
Escriptor. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Josep Maria i Joaquim.
Un dels fundadors de les revistes “Futurisme” i “Actualitats” i de l’Associació d’Amics de la Música. Fou director de “D’Ací i d’Allà” (1919-24).
Publicà diverses novel·les, d’un valor desigual, entre les quals, Els adéus, Ídol vivent (sd), Vides humils i Les dues germanes (1923), i algunes comèdies, com Mal d’amor, Per damunt les boires, etc.
(Barcelona, 14 abril 1922 – 12 novembre 1988)
Químic i industrial. Fill de Joaquim Folch i Girona. Enginyer tècnic químic, amplià els estudis als EUA i, més tard, es graduà com a professor mercantil.
Gran afeccionat a l’etnologia, desenvolupà una gran tasca com a promotor d’expedicions científiques arreu del món. Amb aquest objecte creà la Fundació Folch (1976) i col·laborà activament amb el Museu Etnològic de Barcelona al qual cedí part del material recollit.
El seu esforç en aquest camp de la cultura, reconegut per diverses institucions i organismes catalans i estrangers, li valgué la medalla d’or de l’ajuntament de Barcelona al Mèrit Científic i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, entre moltes altres condecoracions.
(Barcelona, 2 maig 1892 – 19 febrer 1984)
Geòleg i enginyer. Fou l’impulsor de la mineria i de la metal·lúrgia del plom a Catalunya i un dels membres principals de la societat Mines del Priorat.
Cooperà en la Institució Catalana d’Història Natural. Membre del Centre Excursionista de Catalunya, impulsà l’esquí a la Molina. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Escriví, entre altres obres, L’anatasa cristal·litzada (1912), Suposta troballa de la smithsonita i la hidrocincita a Catalunya (1912), Les sals potàssiques de Súria (1914), L’hal·loïsita a Santa Creu d’Olorda (1914), Los minerales de uranio en España.
Fou el pare de l’industrial i químic Albert Folch i Rusiñol.
(Barcelona, 1755 – 1821)
Escultor i pedagog. Germà de Josep Antoni. De tendència neoclàssica. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, on fou deixeble de Francesc Tremulles i amplià estudis a Madrid i Roma (1773-80).
Director de les escoles de belles arts de Granada, en la seu d’aquesta diòcesi realitzà el sepulcre del bisbe Moscoso.
El 1805 passà a ésser director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, a la qual renuncià per no haver de jurar davant el govern napoleònic, i passà a Mallorca, on treballà a la cartoixa de Valldemossa.
A la tornada de Ferran VII de Borbó, fou restituït en la direcció de l’Escola de Llotja, i col·laborà, amb altres artistes, en l’altar major de l’antiga església del Carme, a Barcelona. Féu nombroses escultures de tema històric i mitològic.
Fou el pare del metge Francesc de Paula Folch i Amich.
Dades dels Països Catalans 