(Barcelona, 1791 – 1863)
Metge. Participà com a metge militar a la guerra del Francès (1808-14).
A Barcelona contribuí a la lluita contra diverses epidèmies i fou membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia d’aquesta ciutat.
Publicà una Memoria sobre las enfermedades venéreas (1845).
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1896 – Barcelona, 1981)
Advocat i escriptor. De jove tingué un gran esclat literari i col·laborà en publicacions barcelonines i empordaneses.
Narrador vivaç i realista, publicà narració (Sols de posta (1918), Solada de contes (1921), Tres rondalles de poble (1925) i El bes a la mà (1979)-, poesia –A l’ombre dels olivers (1927)- i assaig –Política fiscal de la República (1933)-.
(Barcelona, 1824 – 1885)
Mestre fonedor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Aprengué al taller del seu pare, fundat en temps del seu avi.
Als vint anys emprengué una llarga sèrie de viatges per Europa, on estudià els procediments galvànics per argentar i daurar els metalls. El 1866 introduí a Catalunya el bronze dit aluminium, usat per a la confecció de vasos sagrats.
Gran expert en metal·lística, obtingué nombrosos premis internacionals i guanyà un alt prestigi entre els especialistes de tot el món.
(Barcelona, 14 novembre 1819 – 25 febrer 1876)
Advocat i economista. Teòric moderat de la burgesia catalana, formava part del grup dels proteccionistes de l’Institut Industrial de Catalunya acabdillats per Güell i Ferrer, que tenia com a òrgan d’expressió el diari “El Bien Público”, fundat el 1849, del qual Illas era director.
El 1851 la Junta de Fàbriques de Catalunya l’envià a estudiar l’Exposició Internacional de Londres. El 1857 fou elegit diputat a corts, i el 1862 va presidir els Jocs Florals de Barcelona.
Col·laborà al “Diario de Barcelona”, “El Vapor”, “El Imparcial”, “La Discusión” i “La Verdad Económica”. Aquest darrer, editat pels catalans a Madrid, expressava el pensament proteccionista.
Va escriure Conquista de España por los árabes (1850) i l’opuscle Cataluña en España (1855), la publicació del qual marca una data de la història de la Renaixença catalana i té un contingut polític reivindicatiu.
Escriví també estudis gramaticals, versos en català i teatre, a més d’Un consejo al partido moderado (1857), on defensa la desamortització.
(València, 1748 – Barcelona, 1810)
Pintor. En 1777 fou nomenat soci de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles.
S’establí a Barcelona. Fou deixeble d’Antoni Viladomat. Tingué el càrrec de professor, que no exercí, a l’Escola de Llotja. Destacà com a retratista i decorador.
Li són atribuïdes les pintures del sostre al saló de ca l’Erasme (Barcelona), datades del 1795, i les vint grisalles de la residència del mateix Erasme de Gònima a Sant Feliu de Llobregat.
El 1775, a Barcelona, guanyà amb Pere Pau Muntanya les oposicions a ajudant de director de l’escola de dibuix de la Junta de Comerç.
Té obres a les acadèmies de Sant Jordi i de San Fernando.
(Barcelona, 19 octubre 1873 – 2 febrer 1932)
Escriptor. De caire tradicional, publicà en poesia Segarrenques (1925) i Picarols i randes (1926).
A part obres de teatre, edità també Segarra i la Conca de Barberà per la Mare de Déu del Tallat (1906).
(Santibáñez el Bajo, Extremadura, 5 desembre 1879 – Barcelona, 13 gener 1933)
Polític i jurista. Residí a Barcelona, on fundà el diari “El Ligitimista Catalán”, pretengué separar els tradicionalistes catalans de la Lliga Regionalista.
Representà Girona a les corts (1910-14) i Tarragona al senat (1918).
(Artesa de Lleida, Segrià, 2 gener 1932 – Barcelona, 11 febrer 1989)
Crític d’art i poeta. Fou professor a les universitats de Glasgow (Escòcia) i Victoria i Vancouver (Canadà).
Va exercir de crític d’art en diverses publicacions i en revistes especialitzades.
Ha publicat els següents llibres de poesia visual: Les arrels assumptes (1972), Persistència del cercle (1972), Postals nord-americanes per a una noia de Barcelona (1972), Progressió icònica (1973) i Imatge enllà (1973).
(Catalunya ?, segle VII – Barcelona ?, segle VII)
(o Idall) Bisbe de Barcelona (vers 666-689).
Fou amic del metropolità Julià de Toledo, amb el qual es tractà en el concili toledà del 688 i que escriví, a petició d’Idaci, el Prognosticon futuri saeculi. El 689 trameté aquest tractat a Sunifred, metropolità de Narbona, amb el prec de difondre’l entre els seus sufraganis.
Julià li dedicà una altra obra, perduda, i el tractà de sant, fama que ha passat a la literatura posterior.
Dades dels Països Catalans 