(Barcelona, 18 maig 1914 – 1923)
Institució d’ideari típicament noucentista, destinada a l’ensenyament artesanal. Fou creada per la diputació de Barcelona i comprenia, fonamentalment, les especialitats de fusteria, tapisseria, jardineria i ceràmica.
Foren professors de l’entitat Francesc d’A. Galí, Esteve Monegal, Joaquim Folch i Torres, Pau Gargallo, Josep Aragay, N.M. Rubió i Tudurí i Ramon Sunyer, entre d’altres.
Fou suprimida per la dictadura de Primo de Rivera.
(Barcelona, 26 febrer 1997 – )
Òrgan tècnic del Consell General del Poder Judicial.
Té per missió essencial coordinar els processos de selecció de jutges i magistrats i assegurar l’execució adequada dels programes de formació inicial destinats als funcionaris en pràctiques i dels programes i accions de formació continuada de jutges i magistrats.
La seva seu, anteriorment a Madrid, fou traslladada a Barcelona.
(Barcelona, 30 març 1904 – 1913)
Institució nascuda com a Universitat Industrial. Dedicada a l’ensenyament tècnic a diferents nivells, tingué ajut econòmic oficial i es va instal·lar als terrenys de l’antiga fàbrica de Can Batlló.
El 1913 en sorgí l’Escola del Treball, de dilatada trajectòria i reconeguda el 1958 com a centre oficial de formació professional.
(Barcelona, 1905 – 1912)
Escola nova, creada per Pau Vila. Vinculada primerament al moviment de l’Escola Moderna, se n’apartà al cap de poc temps.
Mantingué el caràcter d’escola popular i el règim de coeducació, però abandonà el laïcisme. Basava l’ensenyament en les necessitats de l’infant i donava prioritat a l’educació estètica.
(Barcelona, 1906 – 1910)
Institució. Fundada per Joan Bardina, que intentava solucionar, en part, les deficiències de l’ensenyament normal oficial.
Ha estat considerada com el primer centre de Catalunya que s’inspirà en els mètodes de la pedagogia activa.
El 1908 es creà el Col·legi del Remei, annex a l’Escola, per a les pràctiques de l’alumnat.
Les dificultats econòmiques i legals en determinaren la clausura.
(Barcelona, 1915 – 1982)
Institució creada per la Mancomunitat. Fou dirigida per Eugeni d’Ors, que en projectà l’idea. Hi professaren importants literats i intel·lectuals de l’època.
Fou substituïda durant la dictadura de Primo de Rivera per l’Escola Superior per a la Dona, i restablerta l’any 1930, època en que hi destacaren altres professors i l’escola esdevingué un lloc de formació professional i cultural catalana. El darrer director (fins al 1939), Jordi Rubió, li donà un gran prestigi.
En la postguerra no tingué la brillantor ni l’eficàcia de l’època de d’Ors i de Rubió. L’any 1974 canvià el nom pel d’Escola de Bibliologia, que el 1982 canvià pel d’Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació.
Forma part del patrimoni docent i tècnic de la Universitat de Barcelona.
(Barcelona, 1960 – 1975)
(EADAG) Escola de teatre. Fundada per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, amb l’objectiu de difondre el teatre, especialment els avantguardismes europeus, fou adscrita al Foment de les Arts Decoratives.
A partir de l’estrena de Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu (1965), en sorgí la Companyia Adrià Gual, de caràcter professional.
(Barcelona, 1918 – 1936)
Institució, establerta per la Mancomunitat de Catalunya.
S’emmotllà a l’ideari dels grups rectors del capitalisme català, que es podria sintetitzar en: nacionalisme, cooperativisme, reforma de la banca, proteccionisme, etc.
Suprimida el 1924, fou represa amb el nom d’Institució d’Estudis Comercials, i s’adaptà al sistema de les escoles angleses i nord-americanes.
(Barcelona, 1913 – 1933)
Escola. Fundada per la Mancomunitat de Catalunya i dedicada a la formació d’actors, va ésser dirigida per Adrià Gual.
S’hi formaren, entre altres, Maria Vila, Pius Daví i Mercè Nicolau. Publicà un butlletí i una col·lecció de textos sobre teatre.
Controlada durant la Dictadura de Primo de Rivera, s’hi prohibí el català, es renovà el professorat i canvià el nom pel d’Instituto del Teatro Nacional.
Amb la República passà a dir-se Institució del Teatre.
(Barcelona, 1908 – 1936)
Setmanari teatral. El 1913 es convertí, de fet, en “El Teatre Català”, però tornà a sortir el 1918 fins a l’inici de la guerra civil.
Publicava sobretot obres diverses, que divulgava entre el grup d’aficionats d’arreu de Catalunya.
Hi figuraren tant Pompeu Crehuet i J. Pous i Pagès com Salvador Bonavia, pare i fill, el primer dels quals havia fundat la revista.
