(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Polític. El 1705 fou un dels qui s’alçaren a la plana de Vic contra Felip V de Borbó, el mateix any li fou atorgat per Carles d’Àustria el grau de coronel, perquè manés un regiment de fusellers.
Combaté a Aragó el 1706. Pel gener de 1707 guarní la vila de Monteagudo, ja dins de Castella, amb quatre de les seves companyies.
Defensà els accessos d’Osona el 1709, durant l’ofensiva francesa. El 1712 fou nomenat sots-veguer i sots-batlle de Vic.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Polític i advocat. Pertanyia al Consell de Cent i a la categoria de ciutadans honrats de la capital. Per aquesta darrera condició assistí a les sessions del Braç Reial o popular durant la Junta de Braços reunida a Barcelona (1713). En aquesta avinentesa fou un dels més eloqüents a proclamar la necessitat de continuar resistint contra Felip V de Borbó.
Resultà elegit per a les Juntes del govern provisional. Presidí la de Mitjans. Actuà amb gran zel. Li foren concedits en 1714, amb caràcter més aviat honorífic, els graus militars de sergent major (20 juliol) i de coronel (30 juliol). Assistí a les reunions principals del govern, fins a la fi del setge.
Amb Jacint Oliver, i en companyia del coronel Joan Francesc Ferrer, fou l’encarregat de negociar la laboriosa capitulació de Barcelona amb el duc de Berwick.
Els borbònics li confiscaren els béns, que produïen la renda anual ínfima de 4 lliures.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Mercader i polític. Juntament amb els seus germans tenia un important negoci d’adroguer a Barcelona i fou l’arrendatari dels tabacs (1702-05) i proveïdor del pastum municipal, com també de bescuit per a l’exèrcit (des de la darreria del segle XVII).
Durant la guerra de Successió fou partidari del rei-arxiduc Carles III; fou un dels delegats del Consell de Cent per a establir el port franc de Barcelona.
Intervingué com a banquer en diverses operacions de la Companyia Nova de Gibraltar (1709-10). Contribuí a la defensa de la ciutat durant el setge filipista (1713-14).
El 1717 tornava a ésser proveïdor de queviures per a l’exèrcit.
(Peralada, Alt Empordà, segle XVII – Portugal, 1704)
Jurista. El 1702 fou enviat a Itàlia pel Consell de Cent per tal de presentar a Felip V de Borbó les queixes catalanes pels abusos comesos pels funcionaris reials.
Suspecte d’austriacisme, fou perseguit pel lloctinent filipista Francisco Fernández de Velasco i es refugià a Lisboa, on es posà a les ordres del rei-arxiduc Carles III, i morí lluitant a la frontera portuguesa.
(Mataró, Maresme, 19 març 1641 – Poblet, Conca de Barberà, 3 desembre 1716)
LXXV Abat (XXI dels quadriennals) de Poblet (1704-08) i bisbe de Solsona (1710-15).
Amic del rei-arxiduc Carles III, fou el seu almoiner, superintendent de les despeses de la cort, vice-tresorer general i, finalment, president del Consell d’Hisenda. Proposat com a bisbe de Potenza (Itàlia) per Carles III (1707), no n’ocupà la seu.
El 1715 fou expulsat de la seva diòcesi de Solsona per Felip V de Borbó. Es retirà al monestir de Poblet, on ha estat conservada la documentació de les seves importants actuacions financeres.
(el Poal, Pla d’Urgell, 1674 – Viena, Àustria, 1774)
Militar i polític austriacista. Germà d’Antoni, amb el qual col·laborà en la guerra de Successió.
Fou un dels responsables del front de Lleida i fou governador de la plaça el 1707. Cap al 1710 fou nomenat governador de Cardona, on resistí el setge del general Vendôme i un altre atac el 1713.
Els darrers mesos de la resistència col·laborà activament des de Cardona a les campanyes de sosteniment de la resistència que duia el seu germà per les comarques.
Capitulà el 17 de setembre i fugí a Mallorca. Posat a les ordres del virrei, marquès de Rubí, aquest el nomenà governador d’Eivissa, càrrec que exercí fins a la capitulació de Mallorca (1715).
S’exilià a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI.
(el Poal, Pla d’Urgell, 21 febrer 1666 – Viena, Àustria, 7 juliol 1724)
Militar austriacista. Marquès del Poal. Seguí la carrera militar, i el 1700 era capità.
El 1705 s’adherí al partit de l’arxiduc Carles en la guerra de Successió. Recorregué l’Urgell i la Segarra i les ciutats de Lleida i Fraga, que guanyà a la causa de l’arxiduc, i expulsà els borbònics de la Ribagorça.
Més tard féu aixecar el setge de Cardona (1711), plaça defensada pel seu germà Manuel, i hi residí fins al gener de 1714, data en què inicià el sosteniment de les revoltes populars a les comarques, com a cap de les forces catalanes de fora de Barcelona.
Adherit a la decisió del consell de guerra de continuar la lluita (1713), planejà la tramesa d’una columna a Barcelona, que fracassà. Es replegà amb les seves forces a la vall del Llobregat i ocupà momentàniament Manresa (8 setembre).
Després de la caiguda de Barcelona, capitulà juntament amb el seu germà Manuel (18 setembre).
Passà a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI. L’any 1716 comandava una divisió imperial contra els turcs.
Fou el pare de Manuel Desvalls i d’Alegre (Àustria ?, segle XVIII – 1760) Exercí diversos càrrecs a la cort imperial i fou preceptor del futur emperador Josep II.
(Catalunya, vers 1626 – Barcelona, 1707)
Noble. Senyor de Catllà, castlà de Rocabruna i marquès de Besora, títol que li fou concedit per Carles II el 1697.
Fill de Lluís Descatllar i Desbac, fou protector del braç militar i partidari del rei-arxiduc Carles III, que el 1707 li atorgà el títol de gentilhome de cambra; el mateix any li foren conferides les dignitats de mestre racional i de batlle general de Catalunya, en les quals, després de la seva mort, fou succeït pel seu fill Joan Descatllar i de Cartellà.
(Teià, Maresme, 29 novembre 1682 – Viena, Àustria, 2 agost 1762)
Militar austriacista i financer. Fill d’Amador Dalmau i Colom. Després d’un breu empresonament (1704), fou nomenat cavaller.
Durant la guerra de Successió, en el setge de Barcelona del 1706 contribuí a la defensa de la ciutat comandant un esquadró de cavalleria de 40 homes costejat per ell. Posteriorment (1710) combaté per Aragó i Catalunya, i fou ascendit a sergent major.
Esgotada la tresoreria dels aliats, féu un prèstec que permeté la contraofensiva sobre Balaguer i Girona.
El 1713 fou ascendit a coronel i nomenat membre de les Juntes de Defensa del nou govern provisional. Defensà Barcelona del setge del duc de Pòpuli i s’apoderà de Montjuïc.
Participà el mateix any en l’expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer fora de la ciutat. Durant els darrers mesos del setge, prengué part molt activa en la direcció de la defensa.
Uns quants dies després de la caiguda de Barcelona (11 setembre) fou detingut amb uns altres caps de la defensa, i estigué empresonat a Alacant, Pamplona i Segòvia, mentre li eren confiscats els béns.
Alliberat després del tractat de pau signat entre Espanya i l’Imperi a Viena, es posà al servei de l’arxiduc, ja emperador amb el nom de Carles VI, que el nomenà general en cap de cavalleria (1727).
El 1753, durant el regnat de Francesc I, ascendí a tinent general de l’Imperi.
(Barcelona, 1658 – 1734)
Comerciant i prohom. Tenia un gran negoci de revenedoria a Barcelona i una gran fortuna, participat amb el seu germà Pere i el seu fill Sebastià Dalmau i Oller, i tenia excel·lents relacions amb el seu fillastre Jaume Abadal i Oller, hereu d’un negoci semblant.
Fou actiu partidari austriacista i treballà per l’entrada de Catalunya a la guerra de Successió. En 1704-05, amb el seu fill, estigué pres per ordre del virrei Velasco, i foren alliberats amb l’entrada de les forces aliades.
El 1713 realitzà préstecs al govern provisional de Catalunya. Formà part de la junta que presidí la defensa durant el setge de Barcelona. Fou facultat per alçar sometent a Mataró i a Montcada.
Amb la caiguda de la ciutat (1714), li foren embargats tots els béns, mesura que li fou alçada al cap d’onze anys.
El 1725 pogué tornar a veure al seu fill Sebastià, que havia estat empresonat i que emigrà cap a Viena. Poc abans de morir li tornaren a ser confiscats els béns.
Foren germans seus:
Llorenç Dalmau i Colom (Barcelona, s XVII – s XVIII) Religiós agustí. Fou considerat austròfil pels borbònics, que l’exiliaren a perpetuïtat el 1714. A l’informe del seu estranyament figura, com a causa determinant, el simple fet de ser oncle de Sebastià Dalmau i Oller.
Pere Dalmau i Colom (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Comerciant i prohom. Col·laborà amb el seu germà Amador a la prosperitat econòmica de la seva casa, així com a la importantíssima aportació financera -feta en bona part a nom seu- que permeté de sufragar la llarga defensa de Barcelona en 1713-14. El 19 d’agost de 1713 féu també un donatiu, aquest a títol personal, de 5.000 lliures.
Dades dels Països Catalans 