(Barcelona, 1830 – 1888)
Escriptor en castellà. Llicenciat en medicina i cirurgia i doctor en filosofia i lletres. Treballà com a arxiver a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
Publicà Miscelánea (1874), recull d’articles sobre filosofia, literatura, història i religió, Chois des morceaux littéraires tirés des meilleurs écrivains français (1875) i Ensayo crítico sobre la lengua griega y su enseñanza (1875).
(Barcelona, 2 setembre 1843 – 6 febrer 1938)
Arxiver. Fill de Manuel de Bofarull i de Sartorio, i germà de Carles. Estudià dret i seguí els cursos de l’escola superior de diplomàtica. Succeí el seu pare en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1893-1911). Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1883) i corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid.
Col·laborà a l’Exposició Universal de París (1900) amb diversos treballs relacionats amb la fabricació del paper, especialment a Xàtiva i a València, durant l’edat mitjana.
Intervingué en la publicació del darrer volum de la Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón (1910). Publicà, entre d’altres obres, Bibliología (1890), El Testamento de Ramon Llull (1899), que ell descobrí, Antigua Marina Catalana (1901), La heráldica en la filigrana del papel (1901), Los animales en las marcas del papel (1910).
(Barcelona, 1816 – 26 novembre 1892)
Arxiver i historiador. Fill de Pròsper de Bofarull i Mascaró, al qual succeí (1849) en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Estudià lleis a la Universitat de Cervera i es llicencià als Estudis Generals de Barcelona.
Des del 1860 prosseguí la publicació iniciada pel seu pare de la Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Vocal de la Comissió de Monuments històrics i artístics, incorporà a l’arxiu 6.506 volums procedents de les biblioteques dels convents i monestirs suprimits.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1844). Dirigí també les obres de conservació del claustre de Sant Cugat del Vallès, iniciades el 1850.
Publicà, entre altres treballs, Documentos inéditos relativos a la historia del virreinato de San Francisco de Borja en Cataluña i Les funeràries dels reis d’Aragó (1886), i deixà inèdita una monografia sobre Montblanc, una biografia sobre Mossèn Borra, una història de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i un estudi sobre els jueus en els territoris de la corona catalano-aragonesa.
Fou el pare de Carles i de Francesc de Bofarull i Sans.
(Tarragona, 1620 – 1672)
Poeta barroc. Fou canonge i arxiver de la seu tarragonina i escriví un Archiepiscopologio de Tarragona, fins el 1654.
La seva poesia, aplegada en el manuscrit Matalàs de tota llana i potser en el titulat Pancàrpia poètica, adoptà les formes i els temes molt diversos de l’estètica culterana.
Els poemes jocosos i escatològics són probablement influïts per Francesc Vicent Garcia.
(Girona, 28 novembre 1909 – 7 juny 1983)
Historiador. Doctor en filosofia i lletres i arxiver del municipi de Girona (1939-79).
Va escriure diversos estudis històrics, preferentment de tema gironí: El capitol de Girona i els Estudis Generals (1936), La biblioteca de la Catedral de Gerona desde su origen hasta la imprenta (1947, tesi doctoral), La cultura a Girona de l’edat mitjana al Renaixement (1976).
Fou secretari fundador, i després vice-president de l’Institut d’Estudis Gironins. Fou també membre corresponent de les acadèmies de Historia de Madrid (1946), de la de Bones Lletres de Barcelona (1950) i de la institució Fernando el Católico (1959).
(Lloret de Mar, Selva, 1918 – Barcelona, 19 febrer 1981)
Historiador. Arxiver de la Corona d’Aragó d’ençà del 1947, el 1964 s’esdevingué vicerector.
Professor d’arxivística a l’Escola de Bibliotecàries i membre de l’Internacional Council of Archivs i del Comitè Internacional de Terminología Arxivística.
Juntament amb Mercè Costa publicà Privilegis reials concedits a la ciutat de Barcelona (1971).
(Barcelona, 17 octubre 1832 – 15 gener 1875)
Escriptor en castellà i, esporàdicament, en català. Deixeble de Pau Piferrer, cursà estudis de dret, ocupà una modesta plaça a l’Archivo de Indias de Sevilla i, pare de família nombrosa, menà en general una vida difícil.
Concorregué a certàmens poètics diversos i deixà entre d’altres obres el llarg poema castellà La humana comedia (1871), i el recull Poesias (1875), on inclogué alguns dels seus poemes en català.
La seva poesia, en general de tema religiós, alterna els encerts de detall amb les caigudes i precipitacions.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1749)
Historiador. Fill de Francesc d’Amat i de Planella. Baró de Sant Miquel de Castellar.
Fou arxiver de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, a la qual oferí acolliment al seu palau del carrer de Montcada.
Redactà treballs històrics, especialment dedicats als primers períodes medievals i a les relacions amb els estats àrabs, i cultivà la poesia.
(Girona, 1951 – )
Historiador i arxiver. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha orientat la seva formació i dedicació professional al patrimoni cultural de caràcter històric.
Director de l’Arxiu Municipal de Girona (1978-89), arxiver en cap de l’Ajuntament de Barcelona a partir del 1989 i director de l’Institut Municipal de Història de Barcelona des del 1992; els anys 1987-88 fou director executiu del “Projecte d’Ordenació d’Arxius de la Ciutat de Barcelona”, estudi que ha permès dur a terme l’organització de l’actual sistema municipal d’arxius.
Impulsor i cofundador de l’Associació d’Arxivers de Catalunya -de la qual fou president en 1983-93-, i membre del Comité Director d’Arxius Municipals del Consell Internacional d’Arxius.
És autor i coautor de nombrosos treballs històrics sobre la ciutat de Girona i també sobre arxivística.
(Barcelona, 1874 – 1947)
Erudit, arxiver i bibliotecari. Bibliotecari de la Biblioteca Universitària de Barcelona.
S’encarregà de l’edició pòstuma d’algunes obres del seu pare, Marià Aguiló i Fuster, com Lo llibre de la Mort (1899), Lo llibre de l’Amor (1901), etc.
Deixà alguns treballs d’investigació i d’erudició.
Dades dels Països Catalans 