Arxiu d'etiquetes: arquitectes

Bonet i Armengol, Jordi

6 Respostes

(Barcelona, 12 maig 1925 – 20 juny 2022)

Arquitecte i dirigent d’escoltisme. Fill de Lluís Bonet i Garí, i germà de Narcís. Titulat a Barcelona (1949).

En algunes de les seves construccions: esglésies de Sant Medir, Barcelona (1960), de Vinyoles d’Orís, Osona (1955), i de Fortesa, Anoia (1962) ha adoptat i actualitzat les teories de Gaudí. Posteriorment ha realitzat, entre altres obres, l’auditori Pau Casals, al Vendrell (1981). Fou membre de l’equip La Cantonada i d’Ars Sacra (1962).

Ha estat el primer president de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de Barcelona (1957), secretari general de la Conferència Internacional de l’Escoltisme Catòlic (1977-81), comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne (1981) i consultor del Consell Pontifici per als Laics (1985). Així mateix ha estat Director General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya (1981-84).

Bohigas i Guardiola, Oriol

5 Respostes

(Barcelona, 20 desembre 1925 – 30 novembre 2021)

Arquitecte i urbanista. Fill de Pere Bohigas i Tarragó. Titulat el 1951, tècnic diplomat en urbanisme (1961) i doctor el 1965. Cofundador del Grup R (1953-63), membre destacat de l’anomenada escola de Barcelona i, juntament amb Josep M. Martorell i D. Mackay, de l’estudi MBM.

De les seves obres cal esmentar l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, el de l’editorial Destino, tallers de “La Vanguardia”, escoles Thau, Garbí i Sant Jordi, conjunt d’apartaments a Benicassim, remodelatge del teatre Poliorama, parc de la Creueta del Coll, fàbrica Piher, avantprojecte de la Vila Olímpica, etc. Fou jurat de la Biennal de Milà (1957) i guanyà diversos anys el premi FAD al millor edifici i la Delta de plata (1961).

Ha estat professor i director (1977-90) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, delegat de l’Àrea d’Urbanisme (1980-84), càrrec des d’on planejà les línies mestres de la futura Barcelona i començà les grans intervencions urbanes que culminaren en la remodelació de la ciutat per als Jocs Olímpics de 1992, i regidor de Cultura (1991-94).

Investigador i crític de l’arquitectura, ha publicat entre d’altres obres Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme (1963), Arquitectura modernista (1968), Les escoles tècniques superiors i l’estructura professional (1968), Contra una arquitectura adjectivada (1969), Arquitectura española de la Segunda República (1970), Polémica d’arquitectura catalana (1970), Proceso y erótica del diseño, etc.

Fou col·laborador de les revistes “Cuadernos de Arquitectura” i “Serra d’Or”.

Bofill i Leví, Ricard

11 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1939 – 14 gener 2022)

Investigador en arquitectura i en disseny de ciutats. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1956) i a la de Ginebra (1957-61). El 1961 creà el Taller d’Arquitectura de Barcelona, format per professionals de diferents àrees, que ha portat a terme nombrosos projectes arquitectònics i urbanístics a Espanya i altres països. Acaparà l’atenció internacional els anys seixanta, amb els projectes de Barri Gaudí, a Reus, Xanadú, a la Costa Blanca, i el 1964 guanyà el premi FAD pel bloc de pisos al carrer Nicaragua de Barcelona.

La seva arquitectura és de línia expressionista amb un destacat joc de volums. Des de l’any 1970 se li deuen diversos complexos residencials a França, com la urbanització de l’àrea propera a la Tour Montparnasse (1979) i Les arcades, a prop de Versalles. Destaca també el nou santuari de Meritxell a Andorra (1973-78) i l’edifici Walden 7 a Sant Just Desvern (1970-75).

El 1985 realitzà una exposició al Museu d’Art Modern de Nova York. Entre 1986 i 1991 inicià diversos projectes per a la renovació de Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics, com l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF), l’ampliació de l’aeroport del Prat i l’edifici del Teatre Nacional de Catalunya.

Bergós i Massó, Joan

2 Respostes

(Lleida, desembre 1894 – Barcelona, 18 abril 1974)

Arquitecte. Construí la cúpula del santuari del Cor de Maria a Barcelona, el retaule major de la nova seu de Lleida, i féu obres estimables d’influència renaixentista italiana, com també de l’art tradicional català i algunes de derivades de l’arquitecte Gaudí, a d’altres lloc del Principat, de Canàries, d’Osca i de Santander. És autor de l’eixample de la ciutat de la Seu d’Urgell i fou professor a l’Escola Superior dels Bells Oficis, de Barcelona.

Publicà diverses obres sobre tècnica i materials de construcció, sobre construccions urbanes i rurals, a més de Tabicados huecos. Entre les d’art i arqueologia sobresurten La catedral vella de Lleida (1928), L’escultura a la seu vella de Lleida (1935) i Antoni Gaudí, l’home i l’obra (1954).

Benavent de Barberà i Abelló, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 agost 1899 – Reus, Baix Camp, 12 setembre 1974)

Arquitecte i escriptor. Noucentista influït pel Modernisme, és autor de la cripta del convent de Pompeia i del convent de la comunitat caputxina de Sarrià. Teòric de l’arquitectura, publicà L’home i l’alegria de l’ofici (1934), L’arquitecte i l’home inseparables (1936) i Com he de construir (1934).

Poeta, amb gust per la forma i la metàfora, publicà, entre d’altres, els reculls Flors d’ametller (1918), La rosa i el cristall (1938), Llibre del caminant (1949) i Sobretaula acadèmica (1956). També escriví alguns assaigs, com Homes, homenets i homenassos (1935).

Bassegoda i Nonell, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1930 – 30 juliol 2012)

Arquitecte i catedràtic. Fill de Bonaventura Bassegoda i Musté, i germà de Bonaventura. S’ha dedicat especialment a l’estudi i a la difusió de l’obra d’Antoni Gaudí, ha publicat les obres completes de l’arquitecte (en japonès, 1978 i 1985); i, amb G.R. Collins, The Designs and Drawings of A. Gaudí (1983), i ha estat arquitecte de la catedral de Barcelona.

Membre de l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1972) i de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1977).

Llibres més importants: Atlas de Historia del Arte, Guia de Gaudí (1970), Los maestros de obras de Barcelona (1972), El Círculo del Liceo (1973), La catedral de Barcelona (1973), Historia de la Arquitectura (1976 i 1984), Història de la restauració de Poblet (1983), La casa Llotja de Mar (1985).

Intervingué en la restauració del monestir de Poblet i del de Pedralbes. Catedràtic d’història de l’arquitectura a l’Escola de Barcelona.

Bassegoda i Amigó, Bonaventura

13 Respostes

(Barcelona, 16 maig 1862 – 29 novembre 1940)

Escriptor i arquitecte. Fill de Bonaventura Bassegoda i Mateu, i germà de Joaquim i de Ramon Enric. Fou un dels fundadors de la “Revista Literària” i de “La Il·lustració Catalana”, formà part de l’equip de la revista “L’Avenç”, i col·laborà, des del 1905, al “Diario de Barcelona” i, després, a “La Vanguardia”.

Participà en els Jocs Florals de Barcelona, on s’inicià com a poeta. L’any 1891 publicà el recull Joventut i posteriorment Poesías varias (1896). Va conrear també la novel·la en Quaranta graus al sol (1886) i La bona gent (1888) i la comèdia en Ensenyar al qui no sap (1883), Viva l’avi! (1885), Pluja d’estiu (1886), Mero (1887) i Joc de cartes (1887).

Com a arquitecte es destacà per un estil proper al Modernisme i participà en el pla de reforma de Barcelona. Les seves obres més representatives són la casa Rocamora (passeig de Gràcia– carrer de Casp), la casa Berenguer (carrer de la Diputació) i el Col·legi Comtal (1909), a Barcelona, el Casino del Masnou i la casa Malagrida d’Olot.

Milità a la Lliga de Catalunya i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1922) i de la de Belles Arts. És autor d’una interessant monografia sobre l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona (1925-27) i d’altres assaigs.

Fou el pare de Pere-Jordi i Bonaventura Bassegoda i Musté.

Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi

114 Respostes

(Barcelona, 1850 – )

(RACBA)  Institució. Té la seu al palau de la Llotja. Fou fundada com a Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. Declarada reial acadèmia en 1922 i ampliada la seva actuació a tot el Principat.

Està dividida en diverses seccions: Pintura, Música, Arts Decoratives, Arquitectura i Escultura) i té com a objectius principals la conservació del patrimoni artístic del país i la promoció d’iniciatives en matèria d’art. És remarcable sobretot el fons d’obres d’art català del segle XIX.

És integrada per trenta membres numeraris, elegits entre artistes destacats, estudiosos de l’art i persones que han sobresortit per llur mecenatge, i dirigida per una junta de govern.

Les seves publicacions no tenen una periodicitat determinada i són de caire monogràfic. Hi ha una petita biblioteca especialitzada en temes artístics.

Enllaç web:  Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi