Arxiu d'etiquetes: arquebisbat Tarragona

Vilademuls, Berenguer de

2 Respostes

(Vilademuls, Pla de l’Estany, segle XII – Montcada, Vallès Occidental, 16 febrer 1194)

Eclesiàstic i polític. Era fill d’Arnau de Vilademuls (Catalunya, segle XII)  Noble. Figurà algunes vegades al consell del rei Alfons I el Cast, ja durant la majoritat d’aquest.

El 1170 era abat de Sant Feliu de Guíxols, i fou elegit arquebisbe de Tarragona el 1174. En l’aspecte polític gaudí de la confiança d’Alfons I, que ell acompanyà a la campanya de Conca (1177), com a aliat del rei castellà, i que li encomanà missions delicades, com els pactes amb el comte de Tolosa, al Llenguadoc (1185). També féu costat al rei en cartes de repoblament i altres afers interns del país.

En un concili provincial del 1180, celebrat de retorn del concili del Laterà (1179), féu abolir el costum de datar pels anys del rei de França, i amb decrets del 1181 i el 1193 fixà el nombre de canonges de Tarragona i estructurà la canònica i el capítol de beneficiats.

Morí assassinat al prat de Matabous, proper al castell de Montcada, pel vescomte Guillem Ramon I de Bearn, casat amb Guillema de Castellvell, neboda de l’arquebisbe.

El mòbil del crim és encara obscur; sembla que n’hi havia d’ordre familiar i d’altres d’econòmics, relacionats potser amb les ambicions a Urgell dels vescomtes de Bearn.

Fou dut a enterrar a Tarragona, i l’assassí anà a Roma a demanar perdó.

Foren germans seus Ramon de Vilademuls, i Blanca, casada amb Guillem de Castellvell.

Vic i Manrique de Lara, Joan de

4 Respostes

(Alzira, Ribera Alta, 1530 – Tarragona, 4 juny 1611)

Prelat. Bisbe de Mallorca des del 1573, el 1604 fou nomenat arquebisbe de Tarragona, on succeí a Joan Terès.

A la seva mort, fou succeït per Joan de Montcada.

Vallterra, Ènnec de

Deixa un comentari

(València, vers 1330 – Sogorb, Alt Palància, 1407)

Eclesiàstic i polític. Fou bisbe de Girona (1362-69). És notable la compilació de sinodals que manà fer a aquesta diòcesi.

El 1370 fou traslladat a Sogorb. Era canceller de l’infant Martí, duc de Montblanc, i el 1377 acudí a Roma amb el seu germà Andreu de Vallterra per demanar la investidura de Sicília pel rei Pere III. El papa Climent VII el designà per a Tarragona el 1380, però a causa del cisma no pogué prendre possessió de la diòcesi i continuà residint a Sogorb fins el 1387, actuant amb el nom d’electe de Tarragona.

Emparà la fundació de la cartoixa de Valldecrist, lluità per l’ampliació dels límits de Sogorb, i féu reformar les catedrals de Sogorb i d’Albarrasí.

Un cop possessionat a Tarragona, celebrà quatre sínodes provincials (1391, 1395, 1399 i 1406).

Fou amic i partidari de Benet XIII. Passà els darrers anys de vida, ja molt vell i malalt, a València i Sogorb.

Urrea, Pero de

3 Respostes

(Saragossa, Aragó, segle XV – Tarragona, 9 setembre 1489)

Arquebisbe de Tarragona (1446-89). Era canonge prior de la seu de Saragossa, i fou president de la Generalitat (1446-49) i canceller de la corona catalano-aragonesa (1454-65, 1466-80). El papa Calixt III el nomenà general de les galeres que envià contra els turcs.

Participà en la guerra contra Joan II, primer al costat del príncep Carles de Viana, però aviat es passà al bàndol del rei Joan II, el qual serví fent una guerra implacable als enemics del rei a les contrades de Tarragona i de Tortosa.

El 1463, sota la seva protecció, es constituí una diputació del general reialista, formada per un sol diputat, Bernat de Saportella. El 1468 hostatjà el rei i assistí a la mort de la reina Joana a Tarragona.

Féu corregir i editar de nou el breviari de la diòcesi, i construí el cadirat del cor de la catedral el 1479. Deixà escrita una relació de la guerra civil.

El papa Calixt III el nomenà patriarca d’Alexandria, títol que féu servir sempre al costat del d’arquebisbe de Tarragona.

Tort, Bernat

6 Respostes

(Catalunya, segle XII – Londres, Anglaterra, 1163)

Arquebisbe de Tarragona (1146-63). Fou el principal endegador de l’arxidiòcesi tant en l’aspecte intern com extern.

Establí el capítol de canonges (1154) sota la modalitat augustiniana i organitzà la demarcació de la diòcesi per mitjà de dues butlles del papa Anastasi IV del 1154, en les quals es detallen les parròquies de l’arxidiòcesi i gràcies a les quals féu notables reclamacions de parròquies als bisbats de Barcelona i de Vic, que només obtingué en part.

Malgrat tot, la delimitació fou imprecisa, com ho revela el plet que mantingué amb el bisbe de Barcelona per la jurisdicció del lloc de Santes Creus, on s’establí la comunitat cistercenca de Santa Maria de Valldaura.

Construí el castell arxiepiscopal, dit castell del Patriarca, i tingué llargues discussions i polèmiques amb Robert Bordet o d’Aguiló i els seus fills (1151 i 1163) per a delimitar els seus drets sobre Tarragona que li havia concedit Oleguer.

Assistí a la conquesta de Lleida (1149), on obtingué importants béns per a la seva església, i consagrà el primer bisbe de Tortosa (1151). Tingué molta amistat amb el comte Ramon Berenguer IV, i el 1162 signà el seu testament sacramental.

Anà a Anglaterra per comunicar el traspàs del comte i anunciar al rei Enric II d’Anglaterra que havia estat nomenat tutor del petit Alfons I, i allà el sorprengué la mort.

Torroja, Guillem de

5 Respostes

(Solsona, Solsonès, segle XII – Tarragona, 1174)

Eclesiàstic i polític.

Bisbe de Barcelona (1144), cooperà en les empreses militars de Ramon Berenguer IV, especialment en els setges de Tortosa (1148) i de Lleida (1149), on es beneficià de donacions.

Com a jurista intervingué (1151) en el plet sorgit entre la família Bordet i l’arquebisbe de Tarragona i en el litigi plantejat per l’arquebisbe Bernat Tort a causa de l’emplaçament de les obres del monestir de Santes Creus (1160).

A la mort de Ramon Berenguer IV fou nomenat tutor d’Alfons I. El 1171 succeí Hug de Cervelló com a titular de l’arquebisbat de Tarragona.

Era germà d’Arnau de Torroja  (Catalunya ?, segle XII)  Mestre del Temple. Figura important al regnat d’Alfons I el Cast. El 1173, assistí a Saragossa, al casament d’Alfons I amb Sança. El 1179 fou un dels negociadors del tractat de Cazola, convingut amb Castella.

Terès i Borrull, Joan

3 Respostes

(Verdú, Urgell, 29 setembre 1538 – Barcelona, 10 juliol 1603)

Eclesiàstic i alt funcionari reial. Arquebisbe de Tarragona i virrei de Catalunya durant el regnat de Felip III. Va substituir en el virregnat el duc de Feria.

Arribat al poder (1602-03), va afrontar la qüestió dels pedrenyals prohibint-ne la fabricació com a base per extirpar el bandolerisme.

Cal esmentar-ne les obres Arxiepiscopologi de Tarragona i Constitucions provincials Tarraconenses (1593).

Taverner i de Rubí, Miquel Joan de

Deixa un comentari

(Barcelona, vers 1646 – Girona, 24 març 1721)

Eclesiàstic. Canceller del Principat des del 1689. President de la sala primera de l’Audiència de Barcelona durant els primers anys del regnat de Felip V i bisbe de Girona des del 1700.

Li fou atribuït un text que censurava les Corts de 1701-02, quan Girona es proclamà fidel a Carles d’Àustria, s’anà a Perpinyà. Tornà a la seva diòcesi el 1711, quan Girona restà en poder dels borbònics.

El 1721 Felip V el nomenà arquebisbe de Tarragona, però morí abans de poder prendre’n possessió.

Tarragona, arquebisbat de

183 Respostes

(Catalunya)

Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de Tarragona. És seu metropolitana i primada, cap de la província eclesiàstica Tarraconense.

Es desconeix l’àmbit exacte de la primitiva arxidiòcesi anterior a la invasió àrab; quan l’arquebisbe Bernat Tort reestructurà els límits diocesans entre els anys 1146 i 1154 reclamà a la diòcesi de Barcelona el Penedès, fins a Sitges, i a la de Vic tot l’actual arxiprestat de Santa Coloma de Queralt, però els límits es reduïren per la part de Barcelona a la línia que anava de Guimerà a Conesa i les Piles. Se li va incloure, en canvi, tot l’arxiprestat de Maldà, que pertangué a Vic fins el 1154.

Per la part de la diòcesi de Lleida la frontera de l’arquebisbat va d’Arbeca, els Omellons, Vinaixa i Cervià, fins al Montsant, i per la de Tortosa inclou el Montsant i prossegueix per la Morera de Montsant, la Vilella Alta, Gratallops, Bellmunt, Falset, Vilanova d’Escornalbou i toca la mar passat Mont-roig.

El 1957 hom intentà d’assimilar els seus límits als de la província i li uní l’arxiprestat barceloní del Vendrell i el vigatà de Santa Coloma de Queralt. Segons el cens del 1986 fa 2.700 km2, i té 374.401 habitants, 194 parròquies, 184 sacerdots incardinats a l’arxidiòcesi, 65 religiosos sacerdots, 96 religiosos no sacerdots i 793 religioses.

La tradició assenyala Tarragona com a lloc de la predicació de Pau en el seu suposat viatge a les Espanyes, però donen les primeres notícies certes sobre la comunitat cristiana ben organitzada les Actes del martiri de Fructuós, bisbe de Tarragona, i dels seus diaques Auguri i Eulogi, martiritzats el 259 a l’amfiteatre de Tarragona. A partir del bisbe Himeri (385), que rebé la primera decretal autèntica del papa Sirici, sobre l’afer de l’ordenació de monjos, consta el funcionament de la província eclesiàstica Tarraconense amb bisbats sufraganis.

En 475/476 Euric ocupà la ciutat de Tarragona i s’inicià així l’època visigòtica, en la qual tingué força esplendor la seu i la província Tarraconense, primer sota el vicariat de l’arquebisbe Cesari d’Arle (508) i després amb el bisbe de Tarragona Joan, que el 516 convocà el primer concili provincial tarraconense i el 517 fou nomenat pel papa Hormisdes vicari apostòlic de totes les províncies d’Hispània. Les convulsions politicoreligioses prèvies a la conversió dels arians afectaren Tarragona, on estigué empresonat i fou mort Ermenegild (585).

La invasió àrab trobà la resistència d’Ardó, rei visigot, successor d’Àkhila II; això fou causa del desbaratament de l’organització religiosa i de la fugida vers Itàlia del bisbe Pròsper amb un grup de clergues que s’emportaren les relíquies de Fructuós i dels seus diaques i llibres litúrgics, entre ells l’Oracional tarraconense, conservat a Verona.

La destrucció material de la ciutat s’allargà fins pels volts del 1120, però hi hagué diversos intents de restaurar la dignitat metropolitana i la província eclesiàstica els anys 956, 971 i el 1090 a càrrec de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat i dels bisbes de Vic Ató i Berenguer Sunifred de Lluçà. Aquest darrer n’intentà la restauració material el 1090, tal com ja ho havia intentat el comte de Barcelona a partir del 1055, amb la vènia del comte Ramon Berenguer I, que cedí la ciutat de Tarragona a la Santa Seu, però aquesta no es consolidà.

En canvi, la dignitat arquebisbal fou restaurada el 1091 amb la concessió del pal·li a Berenguer Sunifred i la primacia de Tarragona fou reconeguda per un concili de Sant Gèli de Provença (1095), però l’oposició de l’arquebisbe Bernardo de Toledo féu que el papa sotmetés la província Tarraconense restaurada a l’arquebisbe de Toledo, legat papal per a tota la Hispània.

Mort l’arquebisbe Berenguer Sunifred l’arxidiòcesi romangué vacant fins el 1118, que el papa Gelasi II, d’acord amb el comte Ramon Berenguer III, nomenà Oleguer, bisbe de Barcelona, per arquebisbe de Tarragona, amb la ratificació prèvia pel comte de la donació de la ciutat i del seu camp a l’Església (1117). L’arquebisbe Oleguer continuà residint a Barcelona fins a la seva mort (1137), però confià la restauració de la ciutat al normand Robert Bordet, al qual cedí el títol de príncep de Tarragona.

Després d’Oleguer es continuà la sèrie arquebisbal sense cap més interrupció; l’arquebisbe Bernat Tort, el primer amb residència a la ciutat, endegà l’arxidiòcesi i la província eclesiàstica i obtingué per a això dues butlles del papa Anastasi IV el 1154. El mateix arquebisbe fundà la comunitat canonical de la catedral amb canonges regulars de l’orde de Sant Agustí regits per un prior claustral (1154), que més tard (1169) fou anomenat prepòsit o paborde, i fou l’administrador de la mesa capitular i el que governava la diòcesi en les seus vacants.

Tot seguit començaren les dissensions entre els arquebisbes i el prepotent príncep de Tarragona, que veié gradualment minvats els seus drets fins a la renúncia de domini que féu el 1153. Malgrat això, continuaren les pressions de l’arquebisbe i del comte de Barcelona sobre els fills de Robert Bordet, que acabaren amb l’assassinat de l’arquebisbe Hug de Cervelló (1171) i el bandejament de la família normanda.

La unió de Catalunya i Aragó i les conquestes de Mallorca i de València estengueren l’acció dels arquebisbes i també les topades amb Toledo, sobretot per la qüestió de la primacia sobre València (1240).

La sèrie de concilis provincials de la Tarraconense convertí Tarragona en un important centre legislatiu i normatiu per a tota la província eclesiàstica, que es veié retallada de les diòcesis aragoneses i navarreses el 1318 en crear-se l’arxidiòcesi de Saragossa i de les valencianes el 1492 en crear-se l’arxidiòcesi de València.

La vida interna de l’Església de Tarragona també experimentà un fort augment: als 25 canonges existents el 1248 se sumaren molts preveres comensals i beneficiats que participaven de la mesa canonical, que arribaren a la xifra de 70 al llarg dels segles XIII-XVIII. Les dignitats catedralícies eren 12 i el desplegament litúrgic de la catedral fou molt brillant.

El 1530 Climent VII secularitzà la canònica de Tarragona i el 1768 el nombre de canonges es reduí a 20. Prop de la catedral funcionava des de la fi del segle XIII una escola de gramàtica i d’arts, convertida en universitat el 1572 pel cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta i aprovada pel papa Gregori XIII el 1574; s’hi donaven graus de teologia, filosofia i arts. Subsistí fins el 1717, i les seves rendes passaren a Cervera.

També fundà el cardenal Cervantes el seminari conciliar, que tenia càtedres comunes amb la universitat i es traslladà a l’edifici actual, inaugurat el 1886. Des del 1897 fins al 1934, per decret del papa Lleó XII funcionà com a universitat pontifícia amb facultat de concedir graus acadèmics, com la resta de seminaris metropolitans espanyols. El 1803 es creà també un col·legi de seminaristes pobres per afavorir els aspirants al sacerdoci.

En temps moderns hom pledejà de nou per la primacia de Tarragona, amb igual i més dret que la de Toledo, i que de nou s’establí el 1722 negant al de Toledo tot dret de primat a la província Tarraconense. Les intromissions reials paralitzaren els concilis provincials el 1757 i amb això una font d’influència i acció dels arquebisbes i prelats de la província.

Des de mitjan segle XIX l’arquebisbat fou proveït quasi exclusivament d’arquebisbes catalans, que imprimiren una nova vigoria a la vida religiosa, un xic esmorteïda des de mitjan segle anterior; destaca entre ells la figura del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, per la seva actitud independent i conciliadora durant la guerra civil. A ell es deu l’organització de l’Arxiu Històric Diocesà i l’impuls donat a les excavacions, per Sanç Capdevila i Joan Serra i Vilaró.

Després de dos arquebisbes i cardenals forasters molt poc identificats amb la vida real del país, l’arxidiòcesi tornà a ésser regida per arquebisbes catalans, que han sabut fer de Tarragona un nou centre d’orientacions religioses i agrupar els bisbes catalans en una conferència provincial preocupada per la vida religiosa catalana.

El 1966 fou creada l’arxidiòcesi de Barcelona, amb independència de Tarragona, però vinculada a la província eclesiàstica Tarraconense. El 1983 Josep Pont i Gol es jubilà com a arquebisbe i fou succeït per Ramon Torrella i Cascante, el qual impulsà la celebració, el 1995, del Concili Provincial Tarraconense i el 1997, després d’ésser-li acceptada la dimissió, fou substituït per Lluís M. Martínez i Sistach, fins aleshores bisbe de Tortosa.

El 1995 morí a Lleida l’arquebisbe dimissionari Josep Pont i Gol i fou enterrat a la catedral de Tarragona. L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, nomenat l’any 2004, ha impulsat una profunda renovació de càrrecs parroquials i dels diversos consells diocesans. És la primera diòcesi catalana amb un prelat de l’Opus Dei.

Enllaç web: Arquebisbat de Tarragona

Sescomes, Arnau

2 Respostes

(Puig-reig, Berguedà, segle XIII – Tarragona, 9 setembre 1346)

Eclesiàstic i polític. La seva actuació començà el 1310, quan era ardiaca de Santa Maria de la Mar. El 1312, essent vicari general de la diòcesi de Barcelona, assistí al concili de Tarragona, on llegí la sentència absolutòria de l’orde del Temple.

Del 1327 al 1334 fou bisbe de Lleida, i el 1334 fou nomenat arquebisbe de Tarragona. El 1335 convocà un sínode i inicià una llarga tasca pastoral i política.

A Tarragona féu construir la capella gòtica anomenada de les Onze Mil Verges, convertida després en baptisteri, i impulsà l’obra del claustre gòtic i el 1341 féu celebrar un sínode provincial.

En el camp polític intervingué en tots els afers importants del país des del 1336, que anà a Saragossa a saludar el nou rei Pere III, però no assistí a la coronació perquè el rei no havia fet l’obligada visita a Catalunya. El 1337 assistí al consell reial aplegat a Castelló de Borriana, i el 1339 acompanyà el rei a Avinyó a veure el papa.

S’ocupà dels afers dels moros de Granada i del Marroc i escriví sobre ells unes cartes al papa Benet XII expressant la necessitat d’expulsar-los d’Espanya; també informà sobre ells a la cort de Barcelona del 1340.

Un dels seus darrers actes fou d’aconsellar el rei Pere III el 1344 per tal de decidir la sort del vençut Jaume III de Mallorca.