Arxiu d'etiquetes: Aragó (morts a)

Carreño i Prieto, Francesc

1 Resposta

(Tarragona, 21 abril 1908 – Saragossa, Aragó, 9 gener 1994)

Pintor. Gendre del pintor valencià Constantí Gómez.

Estigué vinculat a la Sala Blava de València, tan important, des de la darreria dels anys 1920, en la promoció de les avantguardes i d’on sorgí el grup Acció d’Art, del qual formà part.

La seva principal relació amb les arts gràfiques se centrà, des del 1933, en la revista “Nueva Cultura”, labor que continuà durant la guerra civil de 1936-39.

Fou catedràtic de dibuix a Palma de Mallorca.

Canyelles, Vidal de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIII – Osca, Aragó, 1252)

Eclesiàstic i jurista. S’educà a l’escola de la catedral de Barcelona i estudià a Bolonya, potser amb Ramon de Penyafort, de qui fou amic.

Fou paborde de la seu de Barcelona i bisbe d’Osca (1236-52) i un dels principals consellers de Jaume I, del qual era parent. Participà en la conquesta de València (1238) i formà part de la comissió encarregada del repartiment dels territoris conquerits.

Del 1239 al 1249 assistí a diversos concilis de la Tarraconense, i el 1244 consagrà l’església de Xàtiva. El 1250 prengué part a les Corts d’Alcanyís, on dictà la concòrdia entre Jaume I i el seu fill Alfons.

Fou el principal redactor del Fur de València i el compilador exclusiu del Codi d’Osca, promulgat el 1247. Autor d’una compilació de dret aragonès: Compilatio maior o In excelsis Dei thesauris.

Cabrera, Bernat II de

41 Respostes

(Calataiud, Aragó, 1298 – Saragossa, Aragó, 26 juliol 1364)

Vescomte de Cabrera i de Bas. Conseller de Pere III el Cerimoniós, derrotà als nobles de la Unió Aragonesa (Épila, 1348) i de la Unió valenciana (Mislata, 1348).

Comandà les expedicions a Sardenya (1353 i 1354) i la presa de l’Alguer, i organitzà la marina catalana (Ordinacions del fet de la mar, 1354).

En perdre el favor del rei a causa de l’enemistat entre el seu fill, Bernat III de Cabrera, i l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, fou executat.

Cabané i Felisart, Joan

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 1903 – Saragossa, Aragó, 1970)

Gastrònom i publicista. Ha col·laborat intensament a diverses publicacions periòdiques de Barcelona.

Durant molts anys ha gaudit de la màxima consideració com a escriptor de temes gastronòmics, especialment de cuina catalana.

Impulsà la creació d’escoles d’hoteleria a Sabadell i a Barcelona.

Borja i d’Aragó-Gurrea, Carles de

3 Respostes

(Pedrola, Aragó, 18 agost 1634 – Saragossa, Aragó, 14 abril 1692)

Noble i militar. Duc de Vilafermosa i comte de Luna. Fill de Ferran d’Aragó-Gurrea i de Joana d’Aragó i d’Alagó, comtessa de Luna.

Fou lloctinent de Catalunya (1688), on continuà la política d’apaivagament de les lluites entre els soldats de l’exèrcit reial i els pagesos, iniciada pel comte de Melgar. Tanmateix es reproduïren les friccions, agreujades per la seva actitud despòtica.

Iniciada de nou la guerra amb França (abril 1689), el duc de Noailles entrà al Principat alhora que esclatava a la muntanya la commoció dels Gorretes; la invasió agafà al lloctinent desprevingut i els francesos s’apoderaren fàcilment de Camprodon, de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Fou substituït com a lloctinent pel duc de Medinasidònia.

La seva successió a les cases de Vilafermosa i de Luna provocà grans litigis.

Bonal i Gràcia, Joan

Deixa un comentari

(Terrades, Alt Empordà, 24 agost 1769 – Zuera, Aragó, 19 agost 1829)

Eclesiàstic i fundador. Estudià filosofia a la universitat d’Osca i biologia al col·legi dominicà de Barcelona i a la universitat de Saragossa.

Fou passioner de l’hospital general de Nuestra Señora de Gracia de Saragossa, per a l’assistència del qual fundà (1804) un institut religiós, que tenia una branca femenina, creada en col·laboració amb Maria Ràfols i Bruna i que esdevingué Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna, i una branca masculina, que s’extingí al cap de poc.

Beulas i Recasens, Josep

Deixa un comentari

(Santa Coloma de Farners, Selva, 7 agost 1921 – Osca, Aragó, 3 agost 2017)

Pintor. Residí a Madrid d’ençà del 1947. Es formà a l’Academia de San Fernando (1948-53) i a l’Academia Española de Roma (1955-60).

Seguí una línia pròxima a la de l’escola de paisatgistes castellans, amb unes visions rurals i urbanes de to expressionista i amb l’ús de tonalitats predominantment ocres.

Bessières, Georges

Deixa un comentari

(Rosselló ?, 1780 – Molina de Aragón, Aragó, 26 agost 1825)

Aventurer. Entrà a la península ibèrica amb els exèrcits de Napoleó, serví d’espia a favor dels revoltats i romangué a Barcelona acabada la guerra del Francès.

El 1821 organitzà un complot republicà en aquesta ciutat; descobert, fou condemnat a mort; amnistiat, però, a última hora, es convertí en capitost absolutista.

Actuà a Catalunya occidental i a Aragó (conquerí i retingué el castell de Montsó).

Morí afusellat pel comte d’Espanya.

Bellpuig, Galceran de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Saragossa, Aragó, 1352)

Cavaller. Era comanador de Montalbà i senyor de Torres Torres. Formà part de les forces de Pere III el Cerimoniós enviades el 1343 al Rosselló a lluitar contra Jaume III de Mallorca.

Nomenat majordom reial, fou expulsat del càrrec el 1347, durant les corts de Saragossa, per exigència de la Unió aragonesa. Més tard, vençuda la Unió, reingressà a la cort amb el càrrec de cambrer major de Pere III.

Aquest l’envià a Sicília (1349) per proposar el matrimoni del monarca amb la infanta Elionor, filla del difunt Pere II de Sicília.

El 1351 formà part del consell especial convocat pel rei per la tensió amb Gènova, que resoldria la declaració de guerra del 3 d’agost de 1351.

Era casat amb Ramona de Riusec. Del matrimoni nasqué la seva pubilla:

Timbor de Bellpuig i de Riusec  (País Valencià, segle XIV)  Dama. Es casà amb Gonçalvo Eiximenis d’Arenós. En restà vídua el 1357.

Bassecourt i du Pire, Lluís-Alexandre Procopi

Deixa un comentari

(Fontaine-lés-Boulans, França, 1 juliol 1769 – Saragossa, Aragó, 17 gener 1826 )

Militar. Fill de Procopi Francesc de Bassecourt i de Contes, segon marquès de Bassecourt i nebot del primer comte de Santa Clara.

Capità general interí de València (1810-11), reorganitzà les forces valencianes després de la desfeta d’Alcalà de Xivert i sofrí una important derrota a Ulldecona (1810) davant les tropes franceses, que els permeté d’ocupar Tortosa. Deixà actuar lliurement la Junta d’Observació i Defensa del Regne de València, que convocà, i formà una Junta-Congrés.

El 1815 fou nomenat tinent general, i el 1824 era corregidor i governador militar i polític de Barcelona.