(Santa Coloma de Farners, Selva, 7 agost 1921 – Osca, Aragó, 3 agost 2017)
Pintor. Residí a Madrid d’ençà del 1947. Es formà a l’Academia de San Fernando (1948-53) i a l’Academia Española de Roma (1955-60).
Seguí una línia pròxima a la de l’escola de paisatgistes castellans, amb unes visions rurals i urbanes de to expressionista i amb l’ús de tonalitats predominantment ocres.
(Rosselló ?, 1780 – Molina de Aragón, Aragó, 26 agost 1825)
Aventurer. Entrà a la península ibèrica amb els exèrcits de Napoleó, serví d’espia a favor dels revoltats i romangué a Barcelona acabada la guerra del Francès.
El 1821 organitzà un complot republicà en aquesta ciutat; descobert, fou condemnat a mort; amnistiat, però, a última hora, es convertí en capitost absolutista.
Actuà a Catalunya occidental i a Aragó (conquerí i retingué el castell de Montsó).
Morí afusellat pel comte d’Espanya.
(Catalunya, segle XIV – Saragossa, Aragó, 1352)
Cavaller. Era comanador de Montalbà i senyor de Torres Torres. Formà part de les forces de Pere III el Cerimoniós enviades el 1343 al Rosselló a lluitar contra Jaume III de Mallorca.
Nomenat majordom reial, fou expulsat del càrrec el 1347, durant les corts de Saragossa, per exigència de la Unió aragonesa. Més tard, vençuda la Unió, reingressà a la cort amb el càrrec de cambrer major de Pere III.
Aquest l’envià a Sicília (1349) per proposar el matrimoni del monarca amb la infanta Elionor, filla del difunt Pere II de Sicília.
El 1351 formà part del consell especial convocat pel rei per la tensió amb Gènova, que resoldria la declaració de guerra del 3 d’agost de 1351.
Era casat amb Ramona de Riusec. Del matrimoni nasqué la seva pubilla:
Timbor de Bellpuig i de Riusec (País Valencià, segle XIV) Dama. Es casà amb Gonçalvo Eiximenis d’Arenós. En restà vídua el 1357.
(Fontaine-lés-Boulans, França, 1 juliol 1769 – Saragossa, Aragó, 17 gener 1826 )
Militar. Fill de Procopi Francesc de Bassecourt i de Contes, segon marquès de Bassecourt i nebot del primer comte de Santa Clara.
Capità general interí de València (1810-11), reorganitzà les forces valencianes després de la desfeta d’Alcalà de Xivert i sofrí una important derrota a Ulldecona (1810) davant les tropes franceses, que els permeté d’ocupar Tortosa. Deixà actuar lliurement la Junta d’Observació i Defensa del Regne de València, que convocà, i formà una Junta-Congrés.
El 1815 fou nomenat tinent general, i el 1824 era corregidor i governador militar i polític de Barcelona.
(Barcelona, 31 març 1922 – Jaca, Osca, 5 febrer 2007)
Biòleg. Fou director del Centro Pirenaico de Biología Experimental de Jaca des del 1963 i de l’Instituto d’Estudios Pirenaicos des del 1968, dedicats a investigacions de biologia aplicada al desenvolupament dels recursos rurals dels Pirineus.
Ha publicat nombrosos treballs sobre tots els aspectes de la fauna i dels sistemes naturals de la muntanya pirinenca, principalment dels Pirineus Centrals.
(Girona, 12 maig 1775 – Saragossa, Aragó, 23 desembre 1814)
Comtessa de Bureta. Aristòcrata de família aragonesa, nascuda a Catalunya quan el seu pare, Manuel de Azlor y de Urries-Gurrea de Aragón, era governador de Girona.
En la guerra contra Napoleó es distingí en els dos setges de Saragossa (1808 i 1809) assistint els combatents i els ferits. Se n’anà més endavant a València i s’hagué de refugiar finalment a Cadis.
Retornà a Saragossa (1813), on fou rebuda com una heroïna, i el mateix Ferran VII de Borbó acudí a visitar-la (1814).
(Sallent de Gàllego, Aragó, 5 març 1590 – Fonts, Aragó, 28 maig 1650)
Eclesiàstic. El 1634 fou elegit vicari general per la seva congregació (els agustins). Pocs anys després, el rei el presentà per al bisbat de Solsona (1640-45).
En plena crisi política, ocasionada per la guerra dels Segadors, fou desterrat pel govern francès, i passà a ocupar la seu episcopal de Lleida (1645-50) tan bon punt fou conquerida aquesta ciutat per les armes de Felip IV; la mort el va sobtar a Fonts mentre hi feia la visita pastoral.
Tant a Solsona com a Lleida es manifestà enemic del partit català i àdhuc amenaçà amb l’excomunió els que no acceptaven la sobirania de Felip IV.
Féu publicar unes Constituciones del sínode que celebrà a Lleida l’any 1646.
(Sort, Pallars Sobirà, 1625 – Saragossa, Aragó, 1706)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià lleis i cànons a Madrid, on exercí d’advocat.
El 1690 fou nomenat canonge del Pilar de Saragossa i exercí els càrrecs d’examinador sinodal i vicari general.
Escriví Palestra numerosa austríaca, en la victoriosa ciudad de Huesca (1650).
(Cervera, Segarra, 1470 – Lécera, Aragó, 24 febrer 1520)
Eclesiàstic. Fill natural de Ferran II el Catòlic i d’Aldonça Roig i d’Ivorra, de Cervera. Existí la idea de casar-lo amb Anna I de Cabrera, però la mort del comte Bernat Joan frustrà el projecte. Més tard fou destinat a l’església.
Féu una carrera brillant, que inicià amb l’ascensió a l’arquebisbat de Saragossa a l’edat de set anys. Fou persona d’una gran cultura. Hom en coneix diversos escrits de caràcter doctrinal. La seva actuació política resultà així mateix remarcable.
En 1505, quan caigué en desgràcia el Gran Capità, rebé el títol de virrei de Nàpols. Abans fou nomenat lloctinent dels regnes de la Corona d’Aragó (1482) per haver rebutjar els aragonesos la designació de Joan Ramon Folc de Cardona. Ocupà aquest càrrec fins al 1520.
(Aragó, 1222 – Calataiud, Aragó, 23 març 1260)
Infant d’Aragó. Fill de Jaume I el Conqueridor i de la seva primera muller, Elionor de Castella. Malgrat l’anul·lació d’aquest primer matrimoni del rei, el legitimà (1229) i el reconegué com a hereu universal el 1232. Però en successius testaments només li va deixar Aragó i Catalunya (1241) i Aragó tot sòl (1243-44).
L’últim testament esmentat provocà un gran descontentament de l’infant, que marxà a Castella, i, en general, de tot el regne d’Aragó. Finalment, Jaume I, tement l’aliança del seu primogènit amb Castella, i empès per les Corts d’Alcanyís (1250-51), acordà de fer una nova partició dels seus estats, en la qual (1253) Aragó i València eren assignats a Alfons.
L’infant es casà amb Constança de Montcada, filla hereva del vescomte de Bearn, amb la qual recollia les aspiracions catalano-aragoneses sobre el sud de França. Morí, però, sense descendència.
Dades dels Països Catalans 