(Barcelona, 31 març 1922 – Jaca, Osca, 5 febrer 2007)
Biòleg. Fou director del Centro Pirenaico de Biología Experimental de Jaca des del 1963 i de l’Instituto d’Estudios Pirenaicos des del 1968, dedicats a investigacions de biologia aplicada al desenvolupament dels recursos rurals dels Pirineus.
Ha publicat nombrosos treballs sobre tots els aspectes de la fauna i dels sistemes naturals de la muntanya pirinenca, principalment dels Pirineus Centrals.
(Girona, 12 maig 1775 – Saragossa, Aragó, 23 desembre 1814)
Comtessa de Bureta. Aristòcrata de família aragonesa, nascuda a Catalunya quan el seu pare, Manuel de Azlor y de Urries-Gurrea de Aragón, era governador de Girona.
En la guerra contra Napoleó es distingí en els dos setges de Saragossa (1808 i 1809) assistint els combatents i els ferits. Se n’anà més endavant a València i s’hagué de refugiar finalment a Cadis.
Retornà a Saragossa (1813), on fou rebuda com una heroïna, i el mateix Ferran VII de Borbó acudí a visitar-la (1814).
(Sallent de Gàllego, Aragó, 5 març 1590 – Fonts, Aragó, 28 maig 1650)
Eclesiàstic. El 1634 fou elegit vicari general per la seva congregació (els agustins). Pocs anys després, el rei el presentà per al bisbat de Solsona (1640-45).
En plena crisi política, ocasionada per la guerra dels Segadors, fou desterrat pel govern francès, i passà a ocupar la seu episcopal de Lleida (1645-50) tan bon punt fou conquerida aquesta ciutat per les armes de Felip IV; la mort el va sobtar a Fonts mentre hi feia la visita pastoral.
Tant a Solsona com a Lleida es manifestà enemic del partit català i àdhuc amenaçà amb l’excomunió els que no acceptaven la sobirania de Felip IV.
Féu publicar unes Constituciones del sínode que celebrà a Lleida l’any 1646.
(Sort, Pallars Sobirà, 1625 – Saragossa, Aragó, 1706)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià lleis i cànons a Madrid, on exercí d’advocat.
El 1690 fou nomenat canonge del Pilar de Saragossa i exercí els càrrecs d’examinador sinodal i vicari general.
Escriví Palestra numerosa austríaca, en la victoriosa ciudad de Huesca (1650).
(Cervera, Segarra, 1470 – Lécera, Aragó, 24 febrer 1520)
Eclesiàstic. Fill natural de Ferran II el Catòlic i d’Aldonça Roig i d’Ivorra, de Cervera. Existí la idea de casar-lo amb Anna I de Cabrera, però la mort del comte Bernat Joan frustrà el projecte. Més tard fou destinat a l’església.
Féu una carrera brillant, que inicià amb l’ascensió a l’arquebisbat de Saragossa a l’edat de set anys. Fou persona d’una gran cultura. Hom en coneix diversos escrits de caràcter doctrinal. La seva actuació política resultà així mateix remarcable.
En 1505, quan caigué en desgràcia el Gran Capità, rebé el títol de virrei de Nàpols. Abans fou nomenat lloctinent dels regnes de la Corona d’Aragó (1482) per haver rebutjar els aragonesos la designació de Joan Ramon Folc de Cardona. Ocupà aquest càrrec fins al 1520.
(Aragó, 1222 – Calataiud, Aragó, 23 març 1260)
Infant d’Aragó. Fill de Jaume I el Conqueridor i de la seva primera muller, Elionor de Castella. Malgrat l’anul·lació d’aquest primer matrimoni del rei, el legitimà (1229) i el reconegué com a hereu universal el 1232. Però en successius testaments només li va deixar Aragó i Catalunya (1241) i Aragó tot sòl (1243-44).
L’últim testament esmentat provocà un gran descontentament de l’infant, que marxà a Castella, i, en general, de tot el regne d’Aragó. Finalment, Jaume I, tement l’aliança del seu primogènit amb Castella, i empès per les Corts d’Alcanyís (1250-51), acordà de fer una nova partició dels seus estats, en la qual (1253) Aragó i València eren assignats a Alfons.
L’infant es casà amb Constança de Montcada, filla hereva del vescomte de Bearn, amb la qual recollia les aspiracions catalano-aragoneses sobre el sud de França. Morí, però, sense descendència.
(Vitòria, País Basc, 19 juny 1640 – Saragossa, 2 novembre 1702)
Lloctinent de Catalunya (1694-96). Fou nomenat en els moments culminants de l’ofensiva francesa.
D’antuvi encoratjà els camperols que durant la inhibició oficial constituïen milícies armades per a combatre l’invasor. Però canvia d’actitud quan a la cort s’imposà el partit pro francès i la defensa de Catalunya fou supeditada als interessos d’aquest, que féu tot el possible per dificultar-la.
El 1695, Gastañaga publicà un edicte que prohibia d’atacar els francesos en petites partides; negà a la gent del país l’artilleria que necessitaven per ocupar Hostalric i Castellfollit de la Roca.
Mantingué sempre, juntament amb els generals, una actitud passiva, malgrat l’arribada al Principat dels reforços imperials -manats pel príncep de Darmstadt, amb qui el lloctinent sostingué contínues picabaralles- i també de Castella i de Navarra.
El 1696, després de la desfeta de Tordera, fou destituït pel president del consell de Castella i de Navarra, comte d’Oropesa; el succeí Francisco de Velasco.
(Munébrega, Aragó, 1335 – La Almunia de Doña Godina, Aragó, 1 juny 1411)
Eclesiàstic. Nebot de Juan Fernández de Heredia. Fou canonge de Mallorca (1372), ardiaca de Sant Feliu de Girona (1374) i bisbe de Vic (1377-83), d’on fou destituït pel rei Pere III el Cerimoniós a causa de la seva amistat amb l’infant Joan, duc de Girona. Comprà a Pere III els castells i les jurisdiccions de Sentfores, Voltregà i Nalec.
Quan Joan I el Caçador pujà al poder, el féu arquebisbe de Saragossa (1387). Fou un fervent partidari de Benet XIII. En morir Joan I féu jurar els furs del regne a Martí I l’Humà (1398), i a la mort d’aquest fou partidari de Lluís d’Anjou i contrari a Jaume II d’Urgell en el problema successori, i assumí ell mateix la capitania general del regne.
Fou assassinat quan tornava del parlament de Calataiud per Antonio de Luna, urgellista i cap del partit aragonès, amb el qual s’havia enemistat perquè volia posar pau entre els nobles aragonesos. La seva família venjà aquesta tràgica mort, fet que repercutí greument al regne d’Aragó i a tota la corona.
Dades dels Països Catalans 