(Vic, Osona, segle XVIII – Saragossa ?, Aragó, 1830)
Banquer. Iniciador de la família de comerciants i banquers.
Fundador, a Saragossa, de la casa Josep Garriga i Fills, dedicada al cobrament de lletres i de comissions, amb seu també a Barcelona.
Fou el pare de Josep i Manuel Garriga i Llastanós.
(Benavarri, Ribagorça, segle XV – Barbastre ?, Aragó, segle XV)
Pintor. El 1445 era documentat a Saragossa i hom suposa que entre el 1452 i el 1455 residí a Benavarri, tot fent viatges a Lleida, Osca i Barcelona. El 1455 signà contracte amb la vídua de Bernat Martorell per continuar-ne el taller durant cinc anys.
A partir del 1463 torna a ésser documentat a Benavarri, des d’on treballà per a molts indrets de les comarques veïnes. Sembla que els darrers anys de la seva vida (des del 1481, si més no) residí a Barbastre.
Desenvolupà una activitat pictòrica caracteritzada pel realisme narratiu que l’atansa a l’estil de Jaume Huguet. Es destacà per la sobrietat i bellesa dels seus personatges.
És autor, entre altres obres, del retaule de Bellcaire (una de les seves obres més característiques, actualment al Museu d’Art de Catalunya) i els de Sant Joan Baptista de Lleida (Museu d’Art de Catalunya), de Sant Quirze i Santa Julita (Museu Diocesà de Barcelona), de Santa Clara i de Santa Caterina (catedral de Barcelona), de la Mare de Déu i Sant Vicent Ferrer (Cervera), de la Mare de Déu de Bellcaire (Museu d’Art de Catalunya).
Exercí molta influència sobre els mestres locals de les zones de Lleida i Osca.
El seu taller fou continuat per Pere d’Espallargues, deixeble seu.
(Castellterçol, Moianès, 15 setembre 1812 – Veruela, Aragó, 1 novembre 1900)
Pintor. Estudià als seminaris de Vic i de Barcelona i després a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i hi exercí la pintura fins el 1880, que ingressà a la Companyia de Jesús.
Residí a Anvers, a l’Havana, a El Puerto de Santa Maria, a Barcelona, a València, a Saragossa, a Manresa i, finalment, a Veruela, i arreu hi deixà pintures, la majoria de temes religiosos i retrats (Jaume Balmes, el papa Lleó XIII).
Estigué dos anys a Castellterçol, on pintà l’altar i l’interior de l’església parroquial.
Fou, a més, un eminent miniaturista.
(Ulldecona, Montsià, 1537 – Saragossa, Aragó, 1595)
Humanista. Estudià filosofia amb Pere Joan Nunyes (1554), però es distancià més tard de les seves doctrines. El 1563 estudià dret a Itàlia i a París; a Roma, pres per la inquisició, restà borni.
Després d’una breu estada a Barcelona (1581) i dels intents (fracassats pel clima de repressió intel·lectual) de Nunyes i del bisbe de Tortosa Joan Baptista de Cardona de retenir-lo a la Universitat de València o en altres càrrecs, passà a Pàdua (1582).
A Ginebra es féu membre de l’Església Evangèlica italiana i hi ensenyà filosofia (1583-87), i posteriorment a Nimes (1587-88), Aurenja (1588-91) i Castres (1591-93).
Denunciat per unes disputes teològiques, es refugià a Bordeus (1593), però fou arrestat a Marmanda, Agenes (arran de la conversió al catolicisme d’Enric IV de França), i fou dut a la presó de la inquisició de Saragossa, on morí.
Fou amic dels humanistes i erudits més importants, amb els quals mantingué correspondència.
(Catalunya ?, abans 1194 – Aragó ?, 1 juliol 1248)
Infant d’Aragó i eclesiàstic. Fill d’Alfons I el Cast i de Sança de Castella; oncle de Jaume I.
Ingressà a l’orde del Císter, del qual arribà a ésser abat de Montaragó. Fou cap d’un dels bàndols de l’aristocràcia aragonesa durant la minoritat del rei Jaume, en contra del regent comte Sanç I de Rosselló.
El 1218, a les Corts, es mostrà favorable als procediments de concòrdia, encara que després els dificultà i els ajornà fins a la pau d’Alcalá (1227), en què es decidí a sotmetre’s a l’arbitratge de l’arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Lleida i del mestre del Temple.
Participà en la conquesta de València. El 1245 ostentava el càrrec de procurador dels regnes.
(Pomar de Cinca, Aragó, 11 novembre 1909 – 1985)
Pintor. De formació autodidàctica. Residí habitualment a Barcelona, on es donà a conèixer l’any 1945.
Les seves primeres obres són marcadament post-impressionistes, bé que aviat evolucionaren vers plantejaments expressionistes i, sobretot, coloristes.
Fou membre fundador del grup Lais i signant del Manifest negre (1949).
Les seves darreres obres tendeixen a simplificar al màxim qualsevol referència a elements concrets.
(Catalunya ?, segle III – Calahorra ?, Aragó, segle IV)
(o Emeteri) Sant i màrtir juntament amb Celdoni, sota Dioclecià.
Prudenci els presenta com a germans i legionaris però reconeix que les actes s’han perdut. La passió escrita, llegendària, és del segle VIII.
Els calendaris visigòtics escamparen llur culte per tota la península Ibèrica.
Són venerats com a patrons de Cardona; les relíquies conservades a l’església de Sant Miquel procedeixen del monestir de Sant Celoni i Sant Ermenter de Cellers.
Hom els coneix també amb els noms de Celoni i Medir.
Llur festa se celebra el 3 de març.
(França, segle XVI – Saragossa ?, després 1559)
Escultor actiu a Barcelona, anomenat també Rainer de Corts o mestre Reiner.
És autor, amb el mestre d’obres Gabriel Pellicer, de la portalada de la capella de Sant Miquel de Barcelona (actualment de la Mercè des del 1868); encarregada el 1516 pel futur vice-canceller Jeroni Descoll, és una mostra híbrida de gòtic i renaixement; el 1936 foren destruïts els dos àngels que la flanquejaven.
Hom el sap actiu a Saragossa el 1559.
El cognom apareix també amb la grafia Duclaux.
(Barcelona, 1340 – Saragossa, 1410)
Filòsof jueu. Cosmògraf pertanyent a la comunitat hebrea.
Intentà fonamentar racionalment la doctrina i l’espiritualitat judaiques utilitzant arguments aristotèlics. Contraris a Maimònides, admeté l’existència d’un infinit extramundà i afirmà la possibilitat de conèixer alguns atributs positius de Déu. Influí en Spinoza.
Autor d’Or Adonai (Ferrara, 1556).
A l’assalt al call jueu de la capital, el 1391, li mataren un fill davant d’ell.
Fou astròleg del rei Joan I de Catalunya, i molt estimat per aquest.
(Catalunya, segle XVI – Aragó, segle XVI)
Filla de Berenguer Arnau (VI) de Cervelló i germana de Berenguer Arnau (VII) i Felip (I), els quals moriren sense successió i l’herència passà a ella.
Fou marquesa de la Pobla de Castre, muller de Martín de Alagón y Espés, baró d’Alfajarín.
Pel matrimoni de la filla d’aquests, Margarida, amb Francesc de Montcada, marquès d’Aitona, l’herència Cervelló passà als Montcada.
Dades dels Països Catalans 