Arxiu d'etiquetes: Aragó (morts a)

Ermenter

1 Resposta

(Catalunya ?, segle III – Calahorra ?, Aragó, segle IV)

(o Emeteri) Sant i màrtir juntament amb Celdoni, sota Dioclecià.

Prudenci els presenta com a germans i legionaris però reconeix que les actes s’han perdut. La passió escrita, llegendària, és del segle VIII.

Els calendaris visigòtics escamparen llur culte per tota la península Ibèrica.

Són venerats com a patrons de Cardona; les relíquies conservades a l’església de Sant Miquel procedeixen del monestir de Sant Celoni i Sant Ermenter de Cellers.

Hom els coneix també amb els noms de Celoni i Medir.

Llur festa se celebra el 3 de març.

Ducloux, René

1 Resposta

(França, segle XVI – Saragossa ?, després 1559)

Escultor actiu a Barcelona, anomenat també Rainer de Corts o mestre Reiner.

És autor, amb el mestre d’obres Gabriel Pellicer, de la portalada de la capella de Sant Miquel de Barcelona (actualment de la Mercè des del 1868); encarregada el 1516 pel futur vice-canceller Jeroni Descoll, és una mostra híbrida de gòtic i renaixement; el 1936 foren destruïts els dos àngels que la flanquejaven.

Hom el sap actiu a Saragossa el 1559.

El cognom apareix també amb la grafia Duclaux.

Cresques, Hasdai

1 Resposta

(Barcelona, 1340 – Saragossa, 1410)

Filòsof jueu. Cosmògraf pertanyent a la comunitat hebrea.

Intentà fonamentar racionalment la doctrina i l’espiritualitat judaiques utilitzant arguments aristotèlics. Contraris a Maimònides, admeté l’existència d’un infinit extramundà i afirmà la possibilitat de conèixer alguns atributs positius de Déu. Influí en Spinoza.

Autor d’Or Adonai (Ferrara, 1556).

A l’assalt al call jueu de la capital, el 1391, li mataren un fill davant d’ell.

Fou astròleg del rei Joan I de Catalunya, i molt estimat per aquest.

Cervelló-Castre, Estefania de

1 Resposta

(Catalunya, segle XVI – Aragó, segle XVI)

Filla de Berenguer Arnau (VI) de Cervelló i germana de Berenguer Arnau (VII) i Felip (I), els quals moriren sense successió i l’herència passà a ella.

Fou marquesa de la Pobla de Castre, muller de Martín de Alagón y Espés, baró d’Alfajarín.

Pel matrimoni de la filla d’aquests, Margarida, amb Francesc de Montcada, marquès d’Aitona, l’herència Cervelló passà als Montcada.

Carreño i Prieto, Francesc

1 Resposta

(Tarragona, 21 abril 1908 – Saragossa, Aragó, 9 gener 1994)

Pintor. Gendre del pintor valencià Constantí Gómez.

Estigué vinculat a la Sala Blava de València, tan important, des de la darreria dels anys 1920, en la promoció de les avantguardes i d’on sorgí el grup Acció d’Art, del qual formà part.

La seva principal relació amb les arts gràfiques se centrà, des del 1933, en la revista “Nueva Cultura”, labor que continuà durant la guerra civil de 1936-39.

Fou catedràtic de dibuix a Palma de Mallorca.

Canyelles, Vidal de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIII – Osca, Aragó, 1252)

Eclesiàstic i jurista. S’educà a l’escola de la catedral de Barcelona i estudià a Bolonya, potser amb Ramon de Penyafort, de qui fou amic.

Fou paborde de la seu de Barcelona i bisbe d’Osca (1236-52) i un dels principals consellers de Jaume I, del qual era parent. Participà en la conquesta de València (1238) i formà part de la comissió encarregada del repartiment dels territoris conquerits.

Del 1239 al 1249 assistí a diversos concilis de la Tarraconense, i el 1244 consagrà l’església de Xàtiva. El 1250 prengué part a les Corts d’Alcanyís, on dictà la concòrdia entre Jaume I i el seu fill Alfons.

Fou el principal redactor del Fur de València i el compilador exclusiu del Codi d’Osca, promulgat el 1247. Autor d’una compilació de dret aragonès: Compilatio maior o In excelsis Dei thesauris.

Cabrera, Bernat II de

40 Respostes

(Calataiud, Aragó, 1298 – Saragossa, Aragó, 26 juliol 1364)

Vescomte de Cabrera i de Bas. Conseller de Pere III el Cerimoniós, derrotà als nobles de la Unió Aragonesa (Épila, 1348) i de la Unió valenciana (Mislata, 1348).

Comandà les expedicions a Sardenya (1353 i 1354) i la presa de l’Alguer, i organitzà la marina catalana (Ordinacions del fet de la mar, 1354).

En perdre el favor del rei a causa de l’enemistat entre el seu fill, Bernat III de Cabrera, i l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, fou executat.

Cabané i Felisart, Joan

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 1903 – Saragossa, Aragó, 1970)

Gastrònom i publicista. Ha col·laborat intensament a diverses publicacions periòdiques de Barcelona.

Durant molts anys ha gaudit de la màxima consideració com a escriptor de temes gastronòmics, especialment de cuina catalana.

Impulsà la creació d’escoles d’hoteleria a Sabadell i a Barcelona.

Borja i d’Aragó-Gurrea, Carles de

3 Respostes

(Pedrola, Aragó, 18 agost 1634 – Saragossa, Aragó, 14 abril 1692)

Noble i militar. Duc de Vilafermosa i comte de Luna. Fill de Ferran d’Aragó-Gurrea i de Joana d’Aragó i d’Alagó, comtessa de Luna.

Fou lloctinent de Catalunya (1688), on continuà la política d’apaivagament de les lluites entre els soldats de l’exèrcit reial i els pagesos, iniciada pel comte de Melgar. Tanmateix es reproduïren les friccions, agreujades per la seva actitud despòtica.

Iniciada de nou la guerra amb França (abril 1689), el duc de Noailles entrà al Principat alhora que esclatava a la muntanya la commoció dels Gorretes; la invasió agafà al lloctinent desprevingut i els francesos s’apoderaren fàcilment de Camprodon, de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Fou substituït com a lloctinent pel duc de Medinasidònia.

La seva successió a les cases de Vilafermosa i de Luna provocà grans litigis.

Bonal i Gràcia, Joan

Deixa un comentari

(Terrades, Alt Empordà, 24 agost 1769 – Zuera, Aragó, 19 agost 1829)

Eclesiàstic i fundador. Estudià filosofia a la universitat d’Osca i biologia al col·legi dominicà de Barcelona i a la universitat de Saragossa.

Fou passioner de l’hospital general de Nuestra Señora de Gracia de Saragossa, per a l’assistència del qual fundà (1804) un institut religiós, que tenia una branca femenina, creada en col·laboració amb Maria Ràfols i Bruna i que esdevingué Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna, i una branca masculina, que s’extingí al cap de poc.