Arxiu d'etiquetes: Andalusia (bio)

Cardona, Lluís de -varis-

1 Resposta

Lluís de Cardona  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Personatge. Apareix documentat com un dels cònsols a Cardona del comte Joan Ramon Folc I, arran d’un privilegi atorgat per aquest a la vila.

Lluís de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Noble. Lluità contra els francesos al Rosselló, el 1542. En caigué presoner. Fou alliberat amb un rescat de mil florins d’or.

Lluís de Cardona  (Catalunya, segle XVI – 1593)  Baró de Sant Mori. Era fill de Jaume de Cardona i de Rafaela Sunyer. El 1587 vengué a la corona, Verges, Bellcaire i la Tallada. Era casat amb Pràxedes d’Ança. Fill seu era Joan, que l’heretà.

Lluís de Cardona  (Lucena, Andalusia, segle XVI – Catalunya, 1596)  Fill gran de la duquessa Joana Folc de Cardona i de Diego Fernández de Còrdoba. Morí abans que els seus pares i els títols de Cardona passaren en tot cas al seu germà Enric d’Aragó Folc de Cardona. Sembla que visqué poc a Catalunya.

Lluís de Cardona  (Catalunya, segle XVI – 1574)  Noble. Era fill de Ferran de Cardona, duc de Somma, i de Beatriu. A la mort del pare, en 1571, n’heretà el patrimoni, ja que els germans més grans eren morts de feia anys. Ell mateix morí no gaire després, sense deixar fills. Per aquesta raó seria succeït pel germà Anton de Cardona, duc de Sessa.

Lluís de Cardona  (Catalunya, s XVII)  Noble. Fou mestre de camp a la campanya del Rosselló del 1674.

Caorcis, Arnau

Deixa un comentari

(Catalunya ?, s XIII – Sevilla, Andalusia, 1270)

Marí. Fou contractat pel rei Alfons X de Castella per tal de col·laborar a l’organització de la naixent marina castellana.

Cánovas del Castillo, Antonio

19 Respostes

(Màlaga, Andalusia, 1828 – balneari de Santa Águeda, Guipúscoa, 8 agost 1897)

Polític. Com a primer cap de govern de la instaurada monarquia d’Alfons XII de Borbó, fou hostil al catalanisme, malgrat passar del lliurecanvisme a una política proteccionista favorable als interessos de la indústria catalana.

Duran i Bas i Mañé i Flaquer, els representants més influents del partit conservador al Principat, després de freqüents controvèrsies sobre el regionalisme, trencaren amb ell.

Morí assassinat per Michele Angiolillo en represàlia per la seva política repressiva envers els anarquistes (procés de Montjuïc del 1896).

Avilés y del Fierro, Gabriel de

1 Resposta

(Vic, Osona, 24 març 1735 – Valparaíso, Xile, 19 setembre 1810)

Militar i funcionari de les Índies. Tercer marquès d’Avilés, fill de José de Avilés e Iturbide. Anà aviat a Amèrica com a tinent coronel de dragons (1769). Prengué part en les operacions repressives contra l’aixecament de Tupaj Amaru (1780-81). Arribà a governador de Xile (1796), i a virrei del Río de la Plata (1799) i del Perú (1801).

El seu germà fou José Miguel de Avilés y del Fierro  (Vic, Osona, 1730 – Sevilla, Andalusia, 1784)  Militar i heraldista. Segon marquès d’Avilès, Conquerí Maó en 1782. Deixà a la catedral de Vic un calze i unes canadelles d’or, que no arribaren a destí fins al 1850.

Avilés e Iturbide, José de

1 Resposta

(Sevilla, Andalusia, 1683 – Madrid, 1767)

Militar i heraldista. Tinent coronel de dragons de l’exèrcit de Felip V de Borbó a Catalunya. El 1761 li fou concedit el títol de marquès d’Avilés.

És autor d’un important tractat d’heràldica en dos volums Ciencia heroica reducida a las leyes heráldicas del blasón (Barcelona, 1725).

Fou el pare de José Miguel i de Gabriel de Avilés y del Fierro.

Asquerino García, Eduardo

Deixa un comentari

(Barcelona, 26 abril 1824 – Sanlúcar de Barrameda, Cádiz, 30 setembre 1881)

Polític i escriptor. Fou figura distingida del partit progressista, com a diputat i senador.

Escriví per a la premsa i el teatre. Fundà la revista “La América”.

Arquimbau, Domènec

Deixa un comentari

(Barcelona, 1760 – Sevilla, Andalusia, 26 gener 1829)

Compositor. Fou mestre de capella a les catedrals de Girona i de Sevilla (1795-1829).

Escriví moltes obres de música, entre les quals, una Gran Misa amb orquestra, una lamentació, motets i nadales.

Adalbert de Barcelona

1 Resposta

(Catalunya, segle X – Còrdova, Andalusia, 1010)

Noble. Fill del vescomte de Barcelona Guitard. Morí a l’expedició a Còrdova, organitzada per Ramon Borrell I de Barcelona per tal d’ajudar al-Mahdi.

Deixà al monestir de Sant Cugat uns grans alous entre el Foix i el Gaià, llegat que originà una llarga lluita entre la seva família i la dels Sant Martí; aquesta lluita provocà més tard un veritable moviment de secessió que esclatà en el regnat de Ramon Berenguer I de Barcelona.

Abd al-Rahman -varis bio-

11 Respostes

Abd al-Rahman I  (al-Andalus, segle VIII – Còrdova, Andalusia, segle VIII)  Primer emir independent d’al-Andalus. Perdé Girona (785), que passà als francs i als gots refugiats.

Abd al-Rahman II  (Toledo, Castella, 792 – Còrdova, Andalusia, 852)  Emir de Còrdova (822-852). Va debilitar amb ràpides campanyes de devastació la tendència expansiva cristiana. Envià les seves tropes contra Barcelona i Girona, i arrasà el Vallès (827).

Abd al-Rahman III  (al-Andalus, 891 – Còrdova, Andalusia, 961)  “al-Nasir”  Emir omeia (912-29) i primer califa de Còrdova (929). El 950 va rebre un delegat del comte Borrell II de Barcelona.

Abd al-Rahman IV  (al-Andalus, segle X – Guadix, Andalusia, 1018)  “al-Murtada”  Califa omeia de Còrdova. Fou proclamat califa a Xàtiva, on Ramon Borrell I de Barcelona hi havia enviat també una expedició (1017).

Giner de los Ríos, Hermenegildo

4 Respostes

(Cadis, Andalusia, 14 octubre 1847 – Granada, Andalusia, 20 agost 1923)

Polític, professor i escriptor. Germà de Francisco, amb el qual col·laborà en la Institución Libre de Enseñanza.

Catedràtic als instituts de Burgos, Alacant i Barcelona. Desposseït de la seva càtedra (1875), fou rehabilitat (1881).

Adscrit al partit republicà, després de Solidaritat Catalana, passà al partit radical. Diputat a corts per Barcelona (1908, 1910 i 1914).

Com a conseller municipal de cultura de Barcelona, impulsà la infraestructura escolar (construcció d’escoles i renovació del material didàctic), les colònies, biblioteques i caixes d’estalvi escolars i per les campanyes entorn del laïcisme.

Escriví sobre pedagogia (Resumen de psicología, 1904; Preceptos pedagógicos para el profesorado de las escuelas libres, neutrales o laicas, 1913) i art (Filosofía y arte i Teoría del arte e historia de las bellas artes en la antigüedad).