(Tortosa, Baix Ebre, 20 setembre 1834 – Barcelona, 29 octubre 1894)
Advocat. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, fou conegut com a criminalista. El 1868 fou nomenat director de l’Institut de Tortosa.
Com a cap del partit carlí d’aquesta ciutat fundà “La Voz de la Patria”.
Publicà Derecho catalán (edició pòstuma) i una edició, en castellà i anotada, del Llibre dels costums de Tortosa (1912).
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Polític i advocat. Actuà d’assessor jurídic dels parlamentaris catalans a les Corts de 1701-02, presidides per Felip V de Borbó.
El 1712 sortí elegit Conseller en Cap de Barcelona. Amb aquest caràcter presidí la reunió del Braç Popular a la famosa Junta de Braços de 1713, on fou decidida la resistència als borbònics. Era partidari de sotmetre-s’hi, i presentà una moció en aquest sentit que obtingué sis vots. Tanmateix acatà la voluntat majoritària de defensa a ultrança.
Quan començà el setge ocupava encara el càrrec de Conseller en Cap i també de coronel de la Coronela, i el seu mandat cessà en el terme reglamentari (30 novembre 1713) i seria succeït per Rafael Casanova.
Restà molt vinculat al Consell de Cent i fou nomenat advocat fiscal de la corporació, així mateix, tingué un lloc a les Juntes que formaven aleshores el govern provisional català.
L’11 de setembre de 1714, en l’atac definitiu, prengué les armes i participà en el contraatac que conduí Casanova i en el qual resultà ferit.
Després de l’ocupació borbònica li foren confiscats els béns.
(Manresa, Bages, 1864 – 1920)
Escriptor i polític. Advocat, fundà a Manresa el Centre d’Unió Republicana (1905). Fou regidor i alcalde de la ciutat (1902).
Col·laborà en diverses publicacions comarcals. Escriví poesia, novel·la i drames teatrals, com Un màrtir de Puigcerdà, L’incendi de Manresa i Vida nova.
(Barcelona, 1836 – 1916)
Advocat i escriptor. Doctorat en dret a Barcelona el 1865.
Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència, de la qual fou vicepresident, i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1870 es traslladà a Madrid.
És autor d’uns Datos y apuntes para la historia de la literatura catalana (1865), La tradición de los pueblos, literaria, filosófica y socialmente considerada (1868), La crisis económica (1867) i La monarquía de D. Amadeo I ante el estado económica y social de España (1872).
Fou redactor del “Diario de Barcelona” i col·laborà a diverses publicacions.
(Barcelona ?, fi del segle XIV – Catalunya, segle XV)
Poeta. Fou batlle de Tàrrega (1437-40), advocat i ciutadà destacat.
La seva activitat poètica, anterior als anys 1420-30, el fa contemporani de l’obra de Jordi de Sant Jordi. Una obra de joventut és el Plant fet per la mort del rey En Ferrando en persona de la Reina (1416).
Amb poesies que s’allunyen dels retoricisme de l’època, mantingué debats amb poetes contemporanis. De les seves poesies restants, conservades totes en el Cançoner Vega-Aguiló, cal esmentar la Requesta d’amor tençonada i la composició de to popular Pus flach son que nulha stopa.
(Lleida, vers 1572 – Catalunya, segle XVII)
Doctor en dret civil i canònic. Exercí d’advocat durant vint anys i després fou jutge reial ordinari de Lleida.
És autor de dues obres fonamentals en el dret clàssic català: Commentaria sive glossemata ad utiliorem quandam ex constitutionibus Principatus Cathaloniae incipientem (Lleida, 1617), sobre la constitució dels impúbers que moren sense substitució pupil·lar, i Commentarius analyticus a la constitució Hac nostra (Lleida 1629).
(Aitona, Segrià, 18 octubre 1803 – Barcelona, 1 gener 1872)
Metge. Va ser el primer catedràtic de medicina legal, toxicologia i higiene pública a la facultat de Barcelona.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès i vice-president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Publicà, entre altres obres sobre medicina, Tratado de medicina legal (1848).
El seu germà fou Miquel Ferrer i Garcés (Aitona, Segrià, 1817 – Lleida, 1896) Polític i advocat. Fou governador civil de Barcelona durant la Primera República (1873).
(Santiago de Cuba, Cuba, 12 maig 1840 – Barcelona, 21 febrer 1909)
Polític i advocat. Inicialment liberal, s’inscriví en el partit maurista.
Fou diputat per Vic (1869), governador civil a Girona (1871) i Castelló de la Plana, diputat a Corts per Granollers (1881-87 i 1891-95) i senador per Barcelona (des de 1896).
(Barcelona, 12 desembre 1961 – )
Polític. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona.
Militant d’Alianza Popular des del 1980, fou president de Noves Generacions (1983-91). Regidor a l’ajuntament de Barcelona des del 1989, substituí Aleix Vidal-Quadras com a president del PP a Catalunya en el congrés de setembre de 1996.
President del grup municipal popular i membre del consell general de la Fira de Barcelona fins el 1999. Fou elegit diputat en les eleccions al Parlament de Catalunya del 17 d’octubre de 1999, i passà a ésser president del grup popular al Parlament.
(Barcelona, 1722 – 1791)
Advocat, filòleg i historiador. Baró de Santa María das Arenas. Estudià a Cervera, i fou superintendent de Zamora (1752-62).
El 1762 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on llegí treballs d’història, d’epigrafia i d’etimologia catalans.
Dades dels Països Catalans 