Arxiu d'etiquetes: abats Ripoll

Desbac -varis bio-

1 Resposta

Hug Desbac  (Catalunya, segle XIV – la Seu d’Urgell, 1361)  Prelat i frare benedictí. El 1326 fou nomenat abat de Ripoll. Deixà l’abadiat en ésser elegit bisbe d’Urgell (1351), on fou successor de l’italià Nicolau Capoci. Fou succeït pel bisbe Guillem Arnau de Patau.

Joan Desbac  (Illes Balears, segle XV – 1522)  Cavaller i escriptor. Autor de Curiosos records de coses d’Espanya. Fou mort pels agermanats a les revoltes de 1522.

Pere Desbac  (Catalunya, segle XV)  Castlà de Rocabruna. Lluità a favor de Joan II de Catalunya durant la guerra civil catalana. El 1478 bescanvià unes violentes lletres de batalla, des del castell de Rocabruna, amb Pere Galceran de Cruïlles, des del de Calonge. Pel seu matrimoni amb Margarida d’Avellaneda esdevingué senyor d’Orriols i del Vilar de Terradelles.

Daguí -abat Ripoll, 879/902-

Deixa un comentari

(Gréixer ?, Berguedà, segle IX – Ripoll ?, Ripollès, vers 902)

Primer abat del monestir de Ripoll (879-902). Essent prevere de Gréixer, el 871 edificà i féu consagrar l’església de Sant Andreu, que dotà amb béns propis i de la qual esdevingué rector.

Vers el 879 el comte Guifré I el Pelós li encomanà la direcció i la regència del nou monestir de Ripoll.

Vilalba, Marc de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 27 gener 1439)

Monjo i abat de Ripoll (1408) i primer abat de Montserrat (1409-39).

Fidel al papa d’Avinyó, Benet XIII, que el nomenà, participà activament en la vida política i eclesiàstica del país com a ambaixador, conseller reial i president de la generalitat de Catalunya (1413-16 i 1431-34).

Els seus parlaments a les corts catalanes, en llatí i en català, florejats d’abundoses citacions bíbliques i d’autors clàssics l’acreditaren com un dels representants destacats, en el camp de l’oratòria, de l’humanisme català contemporani.

Ruera i Pujol, Antoni

Deixa un comentari

(Puiggròs, Garrigues, 18 gener 1835 – Montserrat, Bages, 17 febrer 1913)

Sacerdot secular i més tard benedictí i abat titular de Ripoll. Estudià al seminari de Barcelona, d’on passà a Girona (1862) com a familiar del bisbe Constantí Bonet.

Ordenat de sacerdot (1866), exercí algun temps el ministeri parroquial, fins que professà com a benedictí a Montserrat (1876). Fou secretari de l’abat Miquel Muntadas, hostatger i majordom.

El 1890 fou nomenat prior de Montserrat i el 1892 visitador de la província espanyola de la Congregació de Subiaco. Aleshores fou nomenat abat titular de Ripoll. Exercí el càrrec fins el 1907, que, malalt, es retirà a Montserrat.

Sota la seva gestió s’expandí molt l’orde a tot l’estat espanyol i als països de l’Amèrica Llatina i a les Filipines.

Oliba -comte i bisbe, v971/1046-

(Besalú ?, Garrotxa, vers 971 – Cuixà, Conflent, 30 octubre 1046)

Noble i eclesiàstic. Comte de Besalú-Vallespir (988-vers 993) i de Cerdanya-Conflent-Berguedà (988-1002), abat de Ripoll i de Cuixà (1008-46) i bisbe de Vic (1018-46). Fill del comte Oliba Cabreta i de la comtessa Ermengarda de Cerdanya.

A la seva infantesa conegué l’oncle Miró II Bonfill (mort 984), personatge que influiria decisivament en el seu pensament religiós, polític i fins i tot literari. De la seva activitat com a comte, governant conjuntament amb els seus germans Bernat I Tallaferro (fins vers 993) i Guifre II de Cerdanya (fins al 1002), no se’n conserven testimonis documentals.

Cap al 1002 renuncià al govern dels comtats i es féu monjo a Ripoll. En aquest cenobi, fins i tot un cop constituït abat, Oliba portà una vida retirada dels afers públics, alterada només per dos viatges a Roma (1011 i 1016). En el primer viatge, fet en companyia dels seus germans, obtingué del papa dues butlles que detallaven les propietats dels monestirs de Ripoll i de Cuixà i els atorgaven una sèrie d’exempcions. El segon, que realitzà acompanyat del seu germà Bernat Tallaferro i del fill d’aquest, Guillem, tenia per objecte d’endegar el monestir de Sant Joan de les Abadesses i erigir un nou bisbat que reunís en diòcesi única tot el conjunt del patrimoni comtal de Besalú i Cerdanya.

Elegit bisbe de Vic (1018), possiblement per desig de la comtessa Ermessenda de Barcelona, fou aleshores quan va emprendre la seva activitat pública més ben coneguda. Valent-se de mitjans jurídics (apel·lacions a la Cort comtal, judicis) i religiosos (sancions, decrets), lluità contra les usurpacions dels béns monàstics de Ripoll i de Cuixà i de la seva seu de Vic.

Es preocupà de la repoblació i guarda de la Segarra i part d’Anoia, comarques del seu bisbat i zones de contacte amb la frontera sarraïna. Tous, Montbui, Calaf, Clariana i Queralt foren castells repoblats i endegats sota la seva tutela.

També va ésser un gran constructor; inicià la repoblació i la restauració de l’església i la ciutat de Manresa, poc abans destruïda pels sarraïns, renovà la basílica de Ripoll (1032), reformà la de Cuixà (1035) i construí la nova església catedral de Vic (1038).

El seu esperit pacificador es va fer patent en les nombroses intervencions per arranjar conflictes entre les autoritats civils i les eclesiàstiques del país, però la seva gran aportació a la causa de l’ordre i de la pau fou la creació de la coneguda institució de pau i treva de Déu (vers 1021), que va implantar a la seva diòcesi de Vic l’any 1033.

Com a literat, les seves obres principals són l’Encíclica mortuòria, en recordança del seu germà Bernat Tallaferro (mort 1020), en la qual parodia versos de Virgili, i el famós poemet In laudem monasterii Rivipullensis, inspirat en escrits del seu oncle Miró II Bonfill.

Descatllar, Ramon

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV – València, 1415)

Eclesiàstic. Abat de Ripoll (1383-1408), no prengué possessió de l’abadia fins al 1387, any en que morí Pere III el Cerimoniós, el qual l’havia cedida a Pere Batet el 1386.

Durant el seu abadiat, acabà de construir el monestir.

Passat al partit de Benet XIII, aquest el nomenà conseller seu, administrador perpetu de Montserrat (1396) i bisbe d’Elna (1408) i de Girona (1408).

Arnulf -bisbe Girona-

3 Respostes

(Catalunya, segle X – Ripoll ?, Ripollès, 17 abril 970)

Abat de Ripoll (938-970) i bisbe de Girona (954-970).

El començament d’una nova basílica i l’impuls que donà a l’escriptori del monestir marcà el principi de l’època més puixant de Ripoll.

Conjuntament amb els bisbes de Barcelona, de Vic i de l’Urgell, s’oposà a la temptativa de l’abat Cesari de Montserrat de fer-se consagrar metropolità de la Tarraconense (956).

Amb el comte Sunifred II de Cerdanya, el bisbe d’Urgell i els abats del monestir de Bages i de la Grassa, féu un viatge a Roma a la recerca de privilegis papals (951).

Ripoll, monestir de

86 Respostes

(Ripoll, Ripollès)

Monestir benedictí (Santa Maria de Ripoll). Fundat per Guifre el Pilós el 879, al qual fou encomanada la repoblació de les valls ripolleses. Els comtes Guifre i Guinedilda dotaren el monestir amb moltes possessions de la Cerdanya, Montserrat, el Berguedà i Ponts, i també li concediren altres privilegis; els seus successors continuaren ampliant els dominis del monestir.

El mateix comte Guifre, en l’acta de consagració de l’església (888), donà al monestir el seu fill Radulf, que cap al 908 abandonà el monestir i el 914 ocupà la mitra d’Urgell. El 890 Guifre i el bisbe de Vic, Gotmar, presidiren la consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll, que quedà sota la custòdia del monestir. La basílica fou consagrada, successivament, els anys 835, 977 i 1032.

L’actual església és obra dels abats Arnulf (970) i Oliba (1032), als quals cal també atribuir la importància cultural que el monestir va assolir a mitjan segle X; així doncs, fou molt conegut el famós escriptori de Ripoll, on foren copiats i reproduïts molts manuscrits; en morir l’abat Arnulf hi havia 66 manuscrits, i a l’època d’Oliba ja ascendien a 246.

A Ripoll, cap a l’any 967, estudià el monjo Gerbert, futur papa Silvestre II. Al segle XII s’hi troben els primers intents de poesia autòctona llatina i les primeres cròniques d’història del Principat. L’esplendor de Ripoll adquirida el segle XII queda palesa pel fet d’haver-hi al monestir uns 80 monjos; hi foren enterrats els comtes de Barcelona des de Guifre el Pilós fins a Ramon Berenguer IV.

L’any 1835 l’església i l’arxiu foren cremats i s’hagueren d’exclaustrar els 18 monjos que hi havia aleshores.

És coneguda la planta del monestir benedictí fundat el 879. El 977 fou consagrada per Miró II Bonfill, bisbe de Girona i germà del comte Oliba Cabreta, la planta de la basílica de cinc naus i cinc absis, que l’abat Oliba, fill d’Oliba Cabreta, va fer refer i modificar el 1032, seguint el nou estil llombard. Les grans reformes d’Oliba convertiren la primitiva basílica en una magnífica església amb les esmentades cinc naus i un grandiós transsepte amb sis absidioles i un absis, i dos campanars a la part oposada, als costats de la portalada.

De la primitiva basílica són les pilastres massisses de la nau central, il·luminada per amplis finestrals, primerament coberta amb fusta i durant el segle XII substituïda per una volta de pedra. També d’aquesta basílica originària es conserven alguns capitells d’estil corinti amb senyals d’haver estat treballats per artistes inspirats en l’art califal o procedents de la Còrdoba coetània.

Data també del segle XII l’extraordinària portalada d’entrada a l’església, obra del mestre de Ripoll, a la qual, vers el 1300, fou afegit un porxo. L’esmentada portalada és el conjunt monumental iconogràfic d’art romànic més important de Catalunya. Té 10 m de longitud, amb una obertura central en forma d’arc de triomf i una sèrie d’arcades successives a la part central i superior, on hi ha esculpits el Pantocràtor i, a dreta i esquerra, els 24 ancians de l’Apocalipsi. A la resta del mur hi ha esculpides, en registres horitzontals, més d’un centenar de figures que il·lustren paisatges de l’Antic i del Nou Testament.

El claustre fou iniciat també al segle XII, D’aquesta època data l’ala corresponent al mur de l’església. Les altres tres ales i les corresponents galeries superiors són gòtiques i corresponen als segles XIII i XIV. Contenen 126 columnes a cada planta, que sostenen 55 arcades. En aquesta obra es pot apreciar l’evolució de l’escultura catalana del romànic al gòtic.

L’any 1428 un terratrèmol destruí una de les torres. Successives degradacions afectaren el conjunt de l’edifici, però, entre el 1886 i el 1893, l’arquitecte Elies Rogent en féu una restauració força digna. Només el cimbori i la torre enrunada han estat restaurades, segons criteri personal, per Rogent.

Als segles X i XI hi hagué a Ripoll un escriptori molt important, del qual s’han conservat les anomenades Bíblies de Rodes (Biblioteca Nacional de París) i de Farfa (Biblioteca del Vaticà), així com molts manuscrits (Arxiu de la Corona d’Aragó); totes aquestes obres tenen il·lustracions que testimonien el primitiu romànic en pintura i dibuix de Catalunya.

Enllaç web:  monestir de Ripoll