(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 25 agost 1914 – Barcelona, 5 novembre 2009)
Músic. Estudià harmonia amb Josep M. Vilà i escriví la seva primera sardana Idil·li l’any 1930.
Ha escrit obres per a cobla i nombroses sardanes, entre les quals es destaca Ginesta ran la mar (1974).
(Barcelona, 23 maig 1923 – 25 setembre 2009)
Pianista. Solista de remarcable tècnica i sentiment musical.
L’any 1934 s’inicià com a tal amb la Banda Municipal de Barcelona. El 1956 fundà un duo amb el violoncel·lista Gaspar Cassadó.
Intèrpret, especialment, de Enric Granados, Manuel de Falla i Isaac Albéniz.
El 1980 rebé la medalla d’Or al mèrit artístic de la ciutat de Barcelona, el 1982 la medalla d’Or de Belles Arts de l’Estat espanyol i el 1985 el premi Nacional de Música.
(la Coromina, Cardona, Bages, 19 desembre 1927 – Vic, Osona, 28 juny 2009)
Eclesiàstic. Rebé l’ordenació sacerdotal el 1952 i l’episcopal el 1968.
Fou bisbe auxiliar de Barcelona (1968-83). El 1983 fou nomenat bisbe de Vic.
Expert en doctrina social de l’església, fou catedràtic, degà i sotsdirector de l’Institut Social Lleó XIII de Madrid. Doctor en teologia per la universitat pontifícia de Comillas i en ciències socials per la universitat pontifícia de Salamanca.
Entre les seves obres destaquen Recepció episcopal de la Rerum novarum a la Tarraconense (1991) i Santa Maria de les feines senzilles (1998). Col·laborà en les obres Cursos de doctrina social catòlica (1967) i Manual de doctrina social de la Iglesia (1993).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 15 octubre 1922 – Barcelona, 6 juliol 2009)
Dibuixant humorístic. De dibuix de línia senzilla i d’humor de l’absurd.
Publicà en diferents països d’Europa i d’Amèrica. Ha publicat acudits fantàstics i de terror.
Ha col·laborat durant anys a “La Vanguardia” (Don Plácido) i al diari “Avui” (El bon Jan i, més esporàdicament, unes Historietes absurdes).
(Sabadell, Vallès Occidental, 4 abril 1945 – 13 febrer 2009)
Polític. Com a advocat laboralista i militant del PSUC va participar en la lluita antifranquista durant els darrers anys de la dictadura.
El 1979, en les primeres eleccions municipals de la democràcia i encapçalant les llistes del seu partit, va ésser elegit alcalde de la seva ciutat, càrrec que ha renovat en totes les eleccions posteriors, fins al 1999.
Diputat al Parlament català des del 1992. Fou una de les figures emblemàtiques de la política municipal catalana.
(Barcelona, 28 juny 1922 – 28 agost 2009)
Dramaturg.
Ha escrit comèdies com Amor… direcció prohibida!, i algunes peces de teatre infantil, molt notables, entre les quals destaquen l’escenificació de La princesa Pell d’Ase i Patufet (1964).
(Catalunya, 25 febrer 1981 – febrer 2009)
Òrgan d’assessorament de la Generalitat de Catalunya per dictaminar l’adequació a l’Estatut dels projectes de llei del Parlament i per interposar recursos d’inconstitucionalitat per part de la mateixa Generalitat, segons el text estatuari del 1979.
Creat pel llei del Parlament, estava format per set membres juristes (cinc d’elegits pel Parlament i dos pel govern), que n’elegien el president, que és la tercera autoritat institucional de Catalunya.
El 2009 fou substituït pel Consell de Garanties Estatutàries.
(Palma de Mallorca, 11 desembre 1920 – Montserrat, Bages, 6 juliol 2009)
Historiador. Ingressà al monestir de Montserrat, on rebé el nom de Garsias, el 1942.
Doctor en història eclesiàstica per Lovaina (1955), s’ha dedicat especialment a estudiar la congregació benedictina de Valladolid i el monaquisme antic.
Fundador de les revistes “Studia Monastica” i “Yermo”, i impulsor de les Setmanes d’Estudis Monàstics celebrades a diversos indrets de la península a partir del 1958.
Després estigué al davant del monestir de Binicanella.
(Valls, Alt Camp, 8 desembre 1923 – Barcelona, 10 febrer 2009)
Fotògraf i escriptor. Germà de Francesc. Anà a residir a Barcelona, on es formà amb el seu pare Pere Català i Pic. Obtingué el premi Ciutat de Barcelona de fotografia el 1954.
Ha estudiat els castells catalans, sobre els quals ha reunit una important documentació fotogràfica, i els castellers, i ha promogut les relacions culturals amb l’Alguer.
Ha publicat Invitació a l’Alguer actual (1957) i diversos texts en l’obra col·lectiva Els castells catalans (1966).
(Tarragona, 15 setembre 1949 – 2009)
Entitat financera creada per la Diputació. El balanç de situació al final del 1991 presentava unes reserves de 12.783 milions de ptes. i uns recursos crediticis de 219.897. En l’estructura del passiu destaca el major pes del sector públic i en la de l’actiu la forta inversió creditícia, amb un especial augment també de la dedicada al sector públic.
Disposà d’una xarxa d’unes 200 oficines. Arribà a mitjan 2000 a 430.000 milions de ptes. de recursos de clients i més de 300.000 milions de ptes. en crèdits.
El 2009 es va fusionar amb Caixa de Catalunya i Caixa Manresa, amb el nom de CatalunyaCaixa.
Dades dels Països Catalans 