(Barcelona, 9 desembre 1901 – 12 desembre 1988)
Metge otorinolaringòleg. Fou col·laborador d’Emili Mira a l’Institut Psicotècnic. Posteriorment fou catedràtic a les universitats de Sevilla (1953) i Barcelona.
El 1967 fou nomenat director de l’hospital Clínic de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Medicina (1968).
Els seus estudis se centren, principalment, en la fisiopatologia dels vertígens, la patologia del vol i la psicologia i l’audició.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, abril 1988 – )
(AGPC) Associació dedicada a la promoció i al suport de les activitats dels geògrafs en els camps aplicats de l’anàlisi geogràfica, la planificació territorial i el desenvolupament de les disciplines instrumentals pròpies.
Organitza cursos i conferències, intervé davant organismes i administracions per donar a conèixer la tasca dels geògrafs i fer un seguiment de la provisió de llocs de treball, dóna assessorament en aspectes legals i participa en la promoció d’un col·legi de geògrafs.
Edita unes tarifes professionals orientatives, diversos opuscles i un directori de socis.
Enllaç web: Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya
(Barcelona, 1923 i 1988 – )
(ASCF) Publicació de la Societat Catalana de Filosofia, filial de l’IEC, de la qual aparegué un volum (1923), amb diversos treballs, una crònica de les tasques de la Societat i del moviment filosòfic als Països Catalans i bibliografia.
La seva publicació ha estat represa l’any 1988 (número II), sota la direcció provisional de Jordi Sales. Posteriorment han aparegut els números III (1989) i IV (1990-91).
(Elx, Baix Vinalopó, 1942 – Tarragona, 2 juny 1988)
Geògraf. Llicenciat en història a la universitat de Múrcia (1965) i doctorat a la Universitat de Barcelona el 1973 d’on fou professor (des del 1968) i de la de Tarragona (des del 1972), s’especialitzà en geografia física i les seves relacions amb els grups socials.
Publicà nombroses obres centrades en la climatologia: Climatología dinámica, sinóptica o sintética (1976) i Contaminación atmosférica y cambio de clima en las regiones urbanas industriales (1980). Treballs dedicats a Catalunya: La aplicación del método estadístico en climatología: 105 años de lluvia en Barcelona (1976); Los recursos hidráulicos y la demanda de agua en el Camp de Tarragona (1982).
(Barcelona, 19 maig 1903 – 1 maig 1988)
Actriu. Debutà (1913) com a amateur; passà a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i a 18 anys anà amb la companyia de María Guerrero a Madrid.
Féu una tournée per Hispanoamèrica i en tornar a Madrid fou primera actriu del Teatro Fontalba, on estrenà La virtud sospechosa, de Benavente, però el Sindicato de Actores de Madrid declarà improcedent el seu nomenament de primera actriu i la destituí.
Tornà a Barcelona, on formà companyia pròpia (1926), més tard fou primera actriu del Teatre Novetats, on assolí un gran èxit amb La dama alegre, de J. Puig i Ferreter.
Després de la guerra civil féu papers de caràcter i alguns films, i també es dedicà a l’ensenyament del teatre.
En els darrers anys, treballà ocasionalment per a la televisió pública catalana.
(Llívia, Baixa Cerdanya, 15 juny 1913 – Barcelona, 4 gener 1988)
Polític i advocat. Procedent del BOC (1931-34), el 1936 fou un dels fundadors del PSUC. Durant la guerra civil fou nomenat jutge de primera instància de Reus. Empresonat i condemnat a mort (1941), restà presoner fins al 1944.
En retornar a Barcelona, reprengué l’exercici de la seva professió (1950) i s’especialitzà en la defensa de processos polítics; així, actuà com a advocat defensor en el consell de guerra de Burgos (1970), seguit contra diversos membres d’ETA.
Principal representant del PSUC en els organismes unitaris de l’oposició catalana (Consell de Forces Polítiques i Assemblea de Catalunya) els darrers anys del règim franquista, després fou elegit diputat per Tarragona (1977 i 1979) i fou membre de la comissió redactora de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979.
(Figueres, Alt Empordà, 18 febrer 1906 – Barcelona, 10 novembre 1988)
Polític i escriptor. S’exilià a França on prengué part en els fets de Prats de Molló. Acabà la carrera d’enginyer a París. Afiliat al Bloc Obrer i Camperol, aviat passà a l’Esquerra Republicana.
Col·laborà a “L’Opinió”, “L’Hora”, “La Humanitat”, etc, fou, per l’íntima amistat amb Salvador Dalí, un dels col·laboradors en la difusió del surrealisme a Catalunya.
Esclatada la guerra civil, fou secretari del Comitè de Milícies Antifeixistes i ajudà gent en perill a marxar a l’estranger. Es distingí per la seva imaginació com a comissari de Propaganda de la Generalitat.
S’exilià el 1939 i col·laborà a “El Poble Català”, “La Nostra Revista”, etc. Visqué uns quants anys a Nova York i a Mèxic i es dedicà intensament a la ràdio i al periodisme.
(Barcelona, 27 novembre 1898 – 24 novembre 1988)
Escriptor. Procedent d’una família del Maresme, féu estudis de comerç i d’idiomes, i s’especialitzà en l’anglès, el qual li facilità la intimitat amb una poesia que havia de marcar poderosament la seva obra.
Col·laborador eficaç en les tasques i el desenvolupament de la poesia catalana, va participar en congressos de poesia, dirigí la “Revista de Poesia” (1925) i fou un dels fundadors de “Quaderns de Poesia” (1935).
La seva poesia, influïda pel simbolisme i la lírica xinesa, és delicada i original. Entre els seus llibres es destaquen: La collita en la boira (1920), La ciutat del temps (1961) i Com un núvol lleuger (1968). El 1986 es publicà la seva Poesia Completa (1916-1986).
La seva inclinació a contemplar les vivències del propi món poètic ha quedat reflectida en els diaris íntims. Completen la seva bibliografia els estudis literaris i les traduccions de poesia anglesa.
(Barcelona, 3 desembre 1915 – 28 setembre 1988)
Prehistoriador i arqueòleg. Fou deixeble de P. Bosch i Gimpera i Lluís Pericot. Catedràtic d’arqueologia a la universitat de Salamanca (1949) i a la de Barcelona (des del 1958).
Va portar la direcció de diverses excavacions, entre les quals cal destacar el jaciment ibèric de Tornabous i els dels poblats ibèrics d’Ullastret. Fundà les revistes “Zephyrus” i “Pyrenae” (1965) i la de l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona.
Cal destacar les obres El yacimiento hallstático de Cortes de Navarra (1954-58), La humanidad prehistòrica (1958), Epigrafía prelatina de la Península Ibèrica (1968), Historia económica y social de España. La Antigüedad (1973), en col·laboració, La prehistoria española (1975), Tartessos. La ciudad sin historia (1970 i 1975), El santuario protohistórico de Zalamea de la Serena (1981-83) i Prehistòria i edat antiga (1987).
Fou el pare de Jordi Maluquer de Motes i Bernet.
(Sant Celoni, Vallès Oriental, 22 maig 1911 – Barcelona, 26 març 1988)
Violinista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on el 1950 aconseguí el premi extraordinari de composició. Deixeble d’Eduard Toldrà, de Lluís Millet i d’Enric Morera. Fou concertino i sots-director (1944-62) i director interí (1962-67) de l’Orquestra Municipal de Barcelona i sots-director de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967-78). Fou assessor musical de Radio Nacional de España (1948-76) i catedràtic de música de cambra del Conservatori Municipal de Música de Barcelona (1969-81).
De les seves composicions destaquen especialment Suite Mediterrània (1951), el ballet Romance de la fragua, estrenat a París el 1952, Concert per a violí i orquestra en si menor (1958), la suite Una nit de Nadal (1960), La tarde, la noche y el amanecer (1962), premi Itàlia de la RAI 1962, Mediterrània-3 (1976), De la terra, del mar, Cant a Barcelona sobre un poema de M. Costa i Llobera (1980) i Erols (1982). Orquestrà peces de piano d’Enric Granados i n’enregistrà en disc dirigint l’Orquestra del Conservatori de París.
Dades dels Països Catalans 