Arxiu d'etiquetes: 1988

Fenosa i Florensa, Apel·les

1 Resposta

(Barcelona, 16 maig 1899 – París, França, 25 març 1988)

Escultor. Deixeble d’Enric Casanovas. Després de l’estada que féu a Madrid (1919), es traslladà a París (1921), on establí contacte amb diversos artistes, va fer la seva primera exposició individual (1925) a la galeria Percier. Novament a Barcelona (1929-39), exposà a la Sala Parés (1930, 1933 i 1936), i el 1939 es va establir definitivament a París, bé que mantingué uns forts vincles amb Catalunya.

Exposà individualment a les galeries Zborowsky, Jacques Dubourg, de París, a la Hannover Galerie de Londres, a la Paul Rosenberg de Nova York, a Tòquio, a Madrid, etc. A Barcelona, també individualment, ho feu a la Galeria Jardí i a la Sala Gaspar. Participà en exposicions col·lectives importants: el Saló de Maig de París, el Saló de la Jove Escultura, la Biennal d’Anvers, l’Exposició Internacional del Musée Rodin, la Biennal de Carrara, la d’Escultura Francesa Contemporània, le Petit Bronze, etc. Hom li dedicà diverses exposicions antològiques.

Va treballar sobretot el bronze, i féu petits retrats de diversos personatges (Cocteau, Colette, Mercè Rodoreda, Josep Carner, etc). La seva obra comprèn també figures i grups femenins, de mides reduïdes, tractats amb solidesa i lleugeresa (Dona ajaguda, La llibertat, Dona amb braços aixecats), així com diversos monuments, com el d’Oradour-sur-Glane (1945); l’esfinx, emblema del Conseil Constitutionnel (París, 1973); el de Pau Casals (Barcelona, 1982); el baix relleu representant sant Jordi, al Centre d’Estudis Catalans de París (1977), etc.

Collserola, torre de

3 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Torre de telecomunicacions, construïda l’any 1988 a la serra de Collserola, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Fou dissenyada per l’arquitecte anglès Norman Foster amb la col·laboració de la companyia Ove Grup & Partners, després que el seu projecte guanyés un concurs restringit convocat per l’ajuntament de Barcelona el 1988.

L’audaç concepció estructural ha requerit un procés constructiu molt singular, basat en diferents sostres sobre el terra, els quals havien d’ésser hissats per l’eix central de formigó prèviament construït fins a llur emplaçament a més de 70 m d’alçada sobre el sòl. Amb els seus 268 m alt, és l’edifici més alt de la ciutat. Entrà en funcionament la primavera del 1992.

Carner i Ribalta, Josep

19 Respostes

(Balaguer, Noguera, 14 abril 1898 – Simi Valley, Califòrnia, USA, 12 març 1988)

Polític i escriptor. El 1920 fundà el setmanari “Flama” de Balaguer. Exiliat durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou redactor en cap del butlletí “Estat Català” (1924-25), de París.

Afiliat a Estat Català, el 1925 acompanyà Francesc Macià a Moscou i fou un dels dirigents dels fets de Prats de Molló (1926), pel quals fou processat a París. Assistí a l’assemblea independentista de l’Havana (1928). Durant la República fou cap de premsa del Parlament (1932-36) i comissari d’Espectacles de la Generalitat. Exiliat novament als Estats Units (1939), on es dedicà al món del cinema i col·laborà a “Lletres” i “El Poble Català”, de Mèxic, en 1942-43 fou director de “Free Catalònia”.

Escriví poesies: Acoraments i gaudis (1925), Càntic d’amor (1934), Les gràcies terrenals (1958), L’alegre vianant (1969), etc. Són importants les versions Poetes rusos de la Revolució (1937).

També publicà novel·les: L’etern adolescent (1925) i Sota el cel dels tròpics (1935), teatre: El plaer de viure (1936), i sobretot assaigs històrics: Francesc Macià (1931), Els catalans en la descoberta i colonització de Califòrnia (1947), Retorn a Macià (1987), el volum de memòries De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló (1972) i col·laborà en l’obra Macià, la seva actuació a l’estranger (1952).

Va traduir al català obres de Conrad, Tagore, Gorki i Valéry.