(Barcelona, 17 gener 1896 – 23 gener 1975)
Actriu. Filla de l’actor Enric Casals i Moles.
Actuà amb Enric Borràs (en l’estrena de Jesús que torna, d’Àngel Guimerà, el 1917); després s’especialitzà en la interpretació de sainets i vodevils.
El 1938 s’exilià a França i passà després a Cuba. Retornada a Barcelona, ha actuat en diverses ocasions, generalment al teatre Romea.
(Olot, Garrotxa, 17 gener 1889 – Barcelona, 17 desembre 1975)
Farmacèutic i botànic. Conservador d’herbaris de l’Institut Botànic de Barcelona (des del 1934), en fou director el 1939, també fou director de l’Institut Municipal de Ciències Naturals.
Fundador de la revista “Collectanea Botanica” (1946) i membre de l’Acadèmia de Farmàcia de Barcelona i de la Institució Catalana d’Història Natural.
Entre les seves publicacions cal destacar La vegetación de las comarcas barcelonesas (1950), escrita en col·laboració amb el seu pare, Oriol de Bolòs i Capdevila, i el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Farmàcia, Nuevos datos para la historia de la familia Salvador (1959).
(Ciutadella, Menorca, 26 gener 1890 – Barcelona, 19 gener 1975)
Dibuixant. Com a il·lustrador d’historietes humorístiques, destaca la seva creació de La familia Ulises al setmanari TBO, amb què reflecteix l’ambient petit burgès de la postguerra.
(Barcelona, 14 novembre 1897 – 2 maig 1975)
Soprano i professora de cant, també anomenada Conxita Badia. Estudià solfeig i piano amb Enric Granados, i cant al Conservatori del Liceu de Barcelona. Del 1938 al 1947 va viure al Brasil i a l’Argentina.
De retorn a Catalunya, estrenà La rosa als llavis (1948), d’Eduard Toldrà. Destacà com a intèrpret de cançons populars catalanes i de lieder.
També cal destacat la seva dedicació a l’ensenyament del cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona.
(Huelva, Andalusia, 1905 – Barcelona, 1975)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1930, formà part del grup inicial del GATCPAC, participà a la reunió d’aquest moviment a Saragossa el 26 d’octubre de 1930 i a l’exposició de projectes de les Galeries Dalmau el 1929.
Visqué a Barcelona, on exercí la seva professió.
(Reus, Baix Camp, 17 abril 1896 – 13 abril 1975)
Prehistoriador i paleontòleg. Estudià medicina a Barcelona i a Madrid, on es doctorà el 1922. Exercí professionalment la seva carrera i arribà a exercir la direcció de l’Institut Pere Mata de Reus (1939-61).
En altres terrenys, fou secretari de la Institució Catalana d’Història Natural (1920-21), membre de la Societat Internacional d’Antropologia de França (des del 1928) i d’altres institucions.
Infatigable investigador, descobrí diverses coves i jaciments prehistòrics o d’interès geològic al Camp de Tarragona i féu nombroses publicacions, especialment de treballs d’excavació, en butlletins i revistes, així com monografies, com Descobriment d’una cova prehistòrica a Prades (1926), Un enterrament prehistòric a Riudecols (1932), Les coves d’Arbolí (1934), La indústria del sílex a Catalunya, les estacions tallers del Priorat i extensions (1936), El cau d’En Serra (1940), El campo de urnas de Les Obagues del Montsant (1947), Cuevas sepulcrales de Ciurana en la Sierra de Prades (1956) o Metges, cirurgians i apotecaris reusencs dels segles XIII-XVI (1961).
Fou fundador i director fins a la seva mort del Museu Municipal de Reus, que ara porta el seu nom.
Fou el pare de Lluïsa Vilaseca i Borràs.
(Balaguer, Noguera, 22 octubre 1898 – Barcelona, 31 gener 1975)
Musicòleg. Especialitzat en el cant gregorià i ambrosià. Fou deixeble i col·laborador de Gregori M. Suñol i estudià a l’abadia de Solesmes. Durant algun temps succeí Gregori M. Suñol com a director i professor de l’Institut Pontifici de Música Sagrada de Milà.
Ha estat professor de gregorià al seminari conciliar i al Conservatori Municipal de Barcelona. Des del 1965 formà part, a Roma, del grup de cant gregorià dins del Consell per a la Constitució de la Litúrgia. Col·laborà en l’elaboració de les primeres melodies oficials per a la litúrgia, i concretament en la de les melodies del Missal Romà en català.
Cofundador de la Societat Catalana de Musicologia, en fou vice-president des de la seva fundació. Havia publicat El cant gregorià. Un model de música religiosa (1971) i el seu treball pòstum Nova lectura dels neumes gregorians (1970), entre una considerable quantitat d’estudis dedicats al cant litúrgic.
(Cervera, Segarra, 5 juny 1887 – Barcelona, 29 abril 1975)
Historiador, arxiver i arqueòleg. Cursà els estudis de lleis i de filosofia i lletres a Barcelona. L’any 1917 fou nomenat director de l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, i, gràcies a l’esforç i a la dedicació, aconseguí de convertir-lo aviat en Museu d’Història de la Ciutat, del qual fou nomenat director l’any 1919.
Col·laborador, promotor i organitzador d’institucions, arxius, excavacions i museus, tingué una actuació definitiva en el salvament dels arxius catalans durant la guerra civil.
Aportà contribucions de gran transcendència a la història de Barcelona, que aplegà en els tres volums de Barcelona i la seva història (1970, 1973 i 1975). Autor d’abundants treballs sobre història, art i arqueologia, entre els quals destaquen Els retaules de pedra a Catalunya (1930), Per a la història de l’art a Barcelona (1960), Tornant-hi a pensar (memòries, 1961) i Felip V i la ciutat de Cervera (1963).
Dades dels Països Catalans 