Arxiu d'etiquetes: 1974

Momplet i Guerra, Antoni

Deixa un comentari

(Cadis, Andalusia, 1899 – Cadaqués, Alt Empordà, 10 agost 1974)

Editor, promotor artístic i director de cinema. De família catalana. Viatjà a Cuba, i de retorn fundà a Barcelona la col·lecció literària popular “La Novel·la d’Ara” (1923). Com a manager de Teresina Boronat muntà espectacles a París, Londres, Los Angeles, Nova York, Tokio, etc.

Publicà artícles de cinematogràfia a diverses publicacions d’Europa i d’Amèrica, així com a “El Diluvio”, “El Día Gráfico”, “Cine-Art” -que dirigí-, entre d’altres.

Produí i dirigí Hombres contra hombres (1935), film pacifista d’argument amb intercalació de documentals, i La farándula (1936). Treballà després uns quants anys a Buenos Aires i a Mèxic, i en retornar dirigí La hija del mar (1954), segons l’obra d’Àngel Guimerà, i diversos altres films de tipus comercial.

Miró i Argenter, Josep de

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 4 març 1851 – l’Havana, Cuba, 2 maig 1925)

Militar i escriptor. Germà de Joaquim. Deixà els estudis de medicina a Barcelona per anar a lluitar amb els carlins.

El 1874 es traslladà a Cuba, on defensà la independència de l’illa a través del diari “La Doctrina”, que ell mateix fundà. En aquest diari publicà l’article El juez y el negro, que li comportà tres anys de presó. El 1895, s’uní a Maceo, que més tard el nomenà brigadier i cap d’estat major. Fou general de divisió i director dels arxius de l’exèrcit quan Cuba es proclamà independent.

Publicà La invasión de Occidente (1896), Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la guerra, llibre fonamental sobre la guerra de 1895-98 i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca (1910).

El seu fill José Miró Cardona (l’Havana, Cuba, 1902 — San Juan, Puerto Rico, 1974), jurista i catedràtic de la Universitat de l’Havana, s’oposà a la dictadura de Batista i, en triomfar la revolució, fou designat primer ministre sota la presidència d’Urrutia, però al cap de pocs mesos, en desacord amb el nou règim, s’exilià (1960) i esdevingué un dels principals opositors de la Cuba castrista.

Meca i Medina, David

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 1 febrer 1974 – )

Nedador. Especialitzat en curses de llarga distància. Es formà al Club Natació Sabadell, al qual pertany, encara que competí als Estats Units durant la seva etapa d’estudiant d’Art Dramàtic a la Universitat de Carolina del Sud. Obtingué la copa del món de llarga distància el 1997 en guanyar cinc de les set proves, i el Campionat del món en aigües obertes en 10 kms a Honolulu el 2000 i a Montreal el 2005 en 25 kms; la segona posició a Perth (1998) en 25 kms, a Honolulu (2000) en 5 i 25 kms, a Barcelona (2003) en 25 kms i la tercera posició en 10 kms també en aquest campionat. Ha estat també dos cops subcampió d’Europa de l’especialitat en 25 kms (2000, i 2005).

El 1998 fou suspès per la Federació Internacional de Natació per un possible consum de nandrolona detectat en un control antidopatge després de la prova de la copa del món de Rio de Janeiro. El nedador defensà sempre la seva innocència i, després de 16 mesos sense competir, la Federació Internacional li aixecà la sanció.

Ha dut a terme nombroses travesses en solitari, entre les quals la Tenerife-Gran Canària (2002), el Canal de la Mànega (2004), Xàbia–Eivissa (2006) i triple travessa de l’estret de Gibraltar (2008).

Alterna la natació amb papers en pel·lícules i en espots publicitaris.

L’any 2006 fou guardonat amb el premi d’honor de la Fundació Esport Català.

Convergència Democràtica de Catalunya

30 Respostes

(Catalunya, 17 novembre 1974 – 8 juliol 2016 )

(CDC)  Partit polític. Sorgit de la fusió del Grup d’Acció al servei de Catalunya, i el grup cristià Acció, que el novembre de 1974 havien format una organització política. Membre de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, després de formar la coalició Pacte Democràtic per Catalunya (amb Esquerra Democràtica de Catalunya de R. Trias i Fargas, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Front Nacional de Catalunya) en les eleccions del 1977, integrà al seu si EDC (1978) i Unió de Centre de Catalunya (1981) i formà des del 1978, amb Unió Democràtica de Catalunya, la coalició Convergència i Unió (CiU).

Arrelada a les comarques i amb una bona base en les capes mitjanes urbanes, CDC es convertí en un partit centrista i reformista d’àmplia representativitat. Esdevingué la força majoritària del Parlament de Catalunya després dels triomfs en les eleccions autònomiques del 1980 i, sobretot, amb un caràcter populista i interclassista, en les del 1984. Així, el seu màxim líder i secretari general, Jordi Pujol i Soley, llavors secretari general de CDC, fou elegit (1980) president de la Generalitat. Els èxits successius de la coalició CiU han mantingut Pujol en el govern,

En les del 2010 aconseguí una àmplia majoria i Artur Mas fou nomenat president de la Generalitat. El 1989 Pujol substituí R. Trias i Fargas en la presidència del partit, mentre que Miquel Roca en fou secretari general fins al 1996, en què fou substituït per Pere Esteve.

L’any 2016 passà a denominar-se Partit Demòcrata Català.

Colomer i Casamitjana, Marc

Deixa un comentari

(Santa Pau, Garrotxa, 17 agost 1974 – )

Motociclista. Inicià la seva carrera esportiva quan tenia sis anys competint amb trialsin, especialitat ciclista molt semblant al trial però amb bicicleta, i en vuit anys consecutius aconseguí tres campionats del món, un de subcampió mundial, un d’Europa i sis d’Espanya.

El 1988 debutà en el món del motociclisme en trial i aquest mateix any es proclamà campió d’Espanya, fet que repetí durant els dos anys següents. Guanyà tres copes FIM (1994, 1995, 1996), fou dos cops subcampió del món (1993 i 1995) i el 1996 aconseguí per primera vegada el títol de campió del món de trial a Bèlgica.

Bonet i Marrugat, Albert

2 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1894 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1974)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari i a la Universitat de Barcelona; es doctorà en teologia (1917) i en filosofia (1930). Canonge de Barcelona (1948). Va ésser el fundador i impulsor de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (1931).

Durant la guerra civil es traslladà a Roma i després a Pamplona, on tingué greus dificultats. Tanmateix, el 1945 fou secretari de la junta suprema d’Acció Catòlica a Madrid. El 1963 dimití de tots els càrrecs i retornà a Barcelona.

Entre altres, ha publicat Doctrina de Suárez sobre la libertad (1927), Un viatge de cara als joves (1931), El que és i espera ésser la Federació de Joves Cristians de Catalunya (1933), La Acción Católica antes y ahora (1960) i La llei d’amor universal (1973).

Bergós i Massó, Joan

2 Respostes

(Lleida, desembre 1894 – Barcelona, 18 abril 1974)

Arquitecte. Construí la cúpula del santuari del Cor de Maria a Barcelona, el retaule major de la nova seu de Lleida, i féu obres estimables d’influència renaixentista italiana, com també de l’art tradicional català i algunes de derivades de l’arquitecte Gaudí, a d’altres lloc del Principat, de Canàries, d’Osca i de Santander. És autor de l’eixample de la ciutat de la Seu d’Urgell i fou professor a l’Escola Superior dels Bells Oficis, de Barcelona.

Publicà diverses obres sobre tècnica i materials de construcció, sobre construccions urbanes i rurals, a més de Tabicados huecos. Entre les d’art i arqueologia sobresurten La catedral vella de Lleida (1928), L’escultura a la seu vella de Lleida (1935) i Antoni Gaudí, l’home i l’obra (1954).

Benavent de Barberà i Abelló, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 agost 1899 – Reus, Baix Camp, 12 setembre 1974)

Arquitecte i escriptor. Noucentista influït pel Modernisme, és autor de la cripta del convent de Pompeia i del convent de la comunitat caputxina de Sarrià. Teòric de l’arquitectura, publicà L’home i l’alegria de l’ofici (1934), L’arquitecte i l’home inseparables (1936) i Com he de construir (1934).

Poeta, amb gust per la forma i la metàfora, publicà, entre d’altres, els reculls Flors d’ametller (1918), La rosa i el cristall (1938), Llibre del caminant (1949) i Sobretaula acadèmica (1956). També escriví alguns assaigs, com Homes, homenets i homenassos (1935).

Ascó I i II, centrals nuclears d’

7 Respostes

(Ascó, Ribera d’Ebre)

Grup de dues centrals nuclears.

La central Ascó I, propietat de FECSA, fou començada a construir el 1973 per Westinghouse. L’explotació comercial fou prevista per al 1982, amb una potència bruta de 930 MWe i neta de 882 MWe.

La central Ascó II, propietat de FECSA (40%), ENHER (40%), HECSA (15%) i Forces Elèctriques del Segre (5%), fou començada a construir el 1974 per Westinghouse. L’explotació comercial fou prevista inicialment per al 1982, per bé que una sèrie d’incidents n’ajornaren la posada en funcionament.

Instal·lades a 1.400 m del nucli d’Ascó, la seva construcció i entrada en funcionament ha originat una forta oposició per part d’un sector important del poble.

Enllaç web:  Associació Nuclear Ascó-Vandellós