(Barcelona, 1894 – 1968)
Pintor-decorador i dibuixant.
Excel·lí en la decoració d’interiors i de jardins i com a retratista al carbó i a la sanguina. Practicà el cartell i fou president de l’Associació de Cartellistes de Catalunya.
Fins al 1966 féu de professor de dibuix i de procediments pictòrics a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja, de Barcelona.
(Cantonigròs, Osona, 1944 – 1968)
Festa literària anual (Concurs de Poesia de Sant Roc de Cantonigròs i Festa Literària de Collsacabra).
Se celebrà gràcies a l’empara del bisbe de Vic, Ramon Masnou, i de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, Joan Triadú en fou el principal promotor.
A més del premi de Poesia, se concediren d’altres: de narració, d’assaig, de teatre infantil. Hi prengueren part destacats catalanòfils estrangers.
Fou el precedent de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra.
(Sarrià, Barcelona, 29 octubre 1879 – Barcelona, 6 febrer 1968)
Escultor imatger. Estudià a l’Escola de Llotja sota el mestratge d’Agapit Vallmitjana, i treballà a l’estudi de Pere Carbonell i Huguet.
És autor del monument al Cardenal Vives i Tutó (Sant Andreu de Llavaneres, 1950), projectat per Josep M. Pericas, i de Ruth, a la font de la plaça de la Virreina (Barcelona, 1949).
(Barcelona, 1902 – Néronde, França, 1968)
Dibuixant, pintor i teòric. Estudià a l’Escola de Belles Arts i al Cercle Artístic de Sant Lluc, i amplià la seva formació artística a diverses ciutats estrangeres.
Es distingí especialment per la pintura de retrats, als quals donà una vida extraordinària (100 retrats dibuixats, 1933).
Defensor del classicisme, s’oposà a tota mena d’avantguardisme i d’art compromès (L’art i la revolució social, 1936).
El 1939 s’exilià a França, i més tard es traslladà a Brussel·les.
(Girona, 27 juliol 1903 – Barcelona, 21 novembre 1968)
Pintor. Dirigí l’Escola Massana de Barcelona. És autor de nombroses pintures murals.
Posteriorment s’ha dedicat també al gravat i a l’escultura, amb realitzacions de notable encert.
(Barcelona, 28 febrer 1893 – 12 juliol 1968)
Crític literari i poeta. Fou deixeble de Carles Riba a la Fundació Bernat Metge per a la qual traduí poetes grecs, Rilke i Proust.
Del grup de Josep Carner, fou un crític sobresortint del noucentisme; aplica a la crítica el seu humanisme i la seva sensibilitat amb un mètode lliure.
Va exèrcir com a crític a “La Publicitat” i a la “Revista de Catalunya”, des d’on va defensar un nou concepte de la crítica entesa com a activitat artística.
Publicà Vint-i-cinc anys de crítica (1959) i Cent anys de poesia catalana (1968). Deixà un extens estudi inèdit sobre els poetes catalans moderns.
(Barbens, Pla d’Urgell, 20 gener 1890 – Barcelona, 16 gener 1968)
Escriptor. Sota el títol comú d’El trobador de la Mare de Déu, ha publicat reculls poètics dedicats a la devoció mariana de diverses comarques de Catalunya.
Els títols dels seus llibres n’expressen l’abast geogràfic: Per les terres d’Urgell i les Garrigues (1960), Per la Segarra i Pla d’Anoia (1961), Per la Noguera i el Segrià (1963), Pel Pallars i Vall d’Aran (1964).
(Barcelona, 27 juliol 1914 – Birmingham, Alabama, EUA, 28 març 1968)
Violinista i compositor. Estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona, d’on més tard fou professor.
Compongué alguns lieder i diverses obres de música de cambra.
Es traslladà als EUA, on assolí gran prestigi amb la Birmingham Symphony Orchestra, amb la qual estrenà les seves obres orquestrals.
(Tarragona, 1895 – Barcelona, 1968)
Periodista, escriptor i oficial de marina mercant. El 1918 fundà la revista “Navegación”.
A vint-i-sis anys deixà la navegació i es dedicà al periodisme; s’especialitzà en temes marítims. Del 1934 al 1936 fou president del Mont de Pietat Marítim. El 1955 fundà el periòdic barceloní “El Vigía”.
A més de nombrosos articles, ha escrit: Naves de antaño (1947), Historia del puerto de Barcelona (1956), Burlando el bloqueo, A la deriva, Diccionario marítimo (1956), Mascarones de proa y ex-votos marineros, etc.
Ultra totes aquestes activitats, Amich és també conegut com a constructor de vaixells en miniatura.
(Barcelona, 20 juliol 1907 – Reus, Baix Camp, 10 novembre 1968)
Metge psiquiatre. Llicenciat a Barcelona (1931). Fou deixeble d’Emili Mira.
Exercí a Barcelona, Veneçuela, Nova Guinea, Indonèsia, Austràlia (Brisbane) i els EUA (Nova York), on va ser professor de la New School for Social Research (1952-54).
De retorn a Catalunya, d’on s’havia exiliat el 1939, fou nomenat cap del Laboratori Psicotècnic de Barcelona i director de l’Institut Pere Mata de Reus.
Investigà les lesions orgàniques en les esquizofrènies. Publicà treballs sobre medicina i psiquiatria tropicals i deixà inèdites unes memòries.
Dades dels Països Catalans 