(Barcelona, 22 setembre 1877 – 4 novembre 1965)
Arquitecte. Fou arquitecte municipal de Cerdanyola del Vallès.
Obres seves són: la casa Lluch (1906), a Sant Cugat del Vallès; la casa Gudal (vers 1910), a Cardedeu, i la casa Manuel Balcells (1923), a Cerdanyola.
El seu estil, pròxim al modernisme, va derivar posteriorment cap al racionalisme.
Fou el pare de Santiago i d’Alfons Balcells i Gorina.
(Sants, Barcelona, 9 desembre 1883 – Barcelona, 26 febrer 1965)
Empresari de cinema. Fou promotor de les principals places de toros del Principat i Mallorca i creà una xarxa de sales de cinema d’estrena a Barcelona.
Fou repetidament regidor de l’ajuntament de Barcelona entre 1915 i 1963.
(Barcelona, febrer 1965 – )
Col·lecció d’Edicions 62. Dirigida per Joaquim Molas. Es proposà d’oferir texts manejables amb vista a formar una antologia de la cultura catalana de totes les èpoques i de tot el domini lingüístic.
Publicà predominantment texts literaris, que van de Ramon Llull fins als nostres dies, però també hi són inclosos texts d’historiadors, economistes, pensadors i polítics, tant si escrivien en català com en altres idiomes (i en aquest cas són traduïts), acompanyats d’un pròleg i d’unes taules.
Ha ofert obres inèdites, com Lo desengany, de Francesc Fontanella, i Lucrècia, de Joan Ramis, i antologies temàtiques o cronològiques, de poesia, prosa o teatre.
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1889 – 14 setembre 1965)
(o de Gelabert) Escriptora. Dona religiosa i tradicionalista, vinculada a diferents associacions devotes de Cornellà, estudià pedagogia i confecció de randes, i escriví poesia i teatre.
És autora de diverses comèdies i dels reculls de poemes Calaixos de blondes i Flaires de tardor, així com també de la comèdia bilingüe La tia d’Antilles (1933, estrenada posteriorment amb el títol de La tia d’Amèrica).
A la postguerra edità una obra lírica (Fiesta en palacio, 1965) i una joguina en vers destinada al públic infantil (Florida de virtuts. Els petits pastorets, 1966).
(Lleida, 19 març 1888 – Madrid, 5 maig 1965)
“Amichatis” Comediògraf, cineasta i periodista. Col·laborador en periòdics satírics, com “Papitu” i “L’Esquella de la Torratxa”, i director del diari radical “Renovación” (1934-36).
Amb l’empresari Sugranyes introduí la revista al teatre còmic i esdevingué l’autor més conegut del Paral·lel, gràcies a Josep Santpere, que li estrenà més de cent obres (entre les més populars Les dones de tothom, 1918, Amàlia, 1918 i Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu, 1924, aquesta escrita amb la col·laboració de Gastó A. Màntua, i portada al cinema el 1927). Fundà “El Día Gráfico” i “Los Miserables”.
Exercí de guionista (Las peripecias de Baby, 1916), operador, productor i director (Una apuesta original, 1918, Caramellas, 1928) de firma catalana i obrí uns estudis de sonorització a Barcelona.
Intervingué també en les pel·lícules Los arlequines de seda y oro (1919) i La noia del càntir (1928).
Exiliat a Xile el 1939, retornà a la Península i morí a Madrid.
(Barcelona, 12 agost 1879 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 12 gener 1965)
Fisiòleg. Fill de Jaume Pi i Sunyer. El 1902 fundà la Societat de Biologia de Barcelona i, més endavant, fou catedràtic de fisiologia de la Universitat de Barcelona, on creà una veritable escola de la seva especialitat i desplegà una gran tasca docent i d’investigació (al Laboratori Bacteriològic Municipal i a l’Institut de Fisiologia).
A partir del 1916, fou durant cinc anys diputat a corts pel districte de Figueres com a republicà federal. El 1920 promogué, sota els auspicis i la dotació de la Mancomunitat de Catalunya, la creació d’un institut que havia d’esdevenir l’Escola de Fisiologia catalana.
El 1939 es traslladà a Veneçuela, on fou nomenat professor de la universitat de Caracas; a Amèrica va seguir la seva tasca científica, reconeguda internacionalment. Les seves investigacions es refereixen als més diversos camps de la fisiologia. Premi Kalinga de la Unesco (1955) pels seus treballs de biologia.
A més a més d’haver dirigit les publicacions periòdiques “Treballs de la Societat de Biologia” i “Annals de l’Institut de Fisiologia”, sobresurten de la seva obra Tratado de fisiología (1902), La infección (1911), La unidad funcional (1917), Los mecanismos de correlación fisiológica (1920), Les distròfies per retard (1929), Los fundamentos de la biología (1943), El sistema neurovegetativo (1946), Filosofía y biología (1954) i el tractat Fisiología humana (1962).
(Barcelona, 22 novembre 1880 – 23 setembre 1965)
Pintor, dibuixant i pedagog. Fill de Bartomeu Galí i Claret. En un primer moment rebé la influència del modernisme, però després s’inclinà cap al noucentisme, dins el Cercle Artístic de Sant Lluc.
Fou el principal impulsor del corrent estètic, que, a partir del simbolisme, emprava temes d’inspiració mediterrània i popular, a la recerca d’un moderat equilibri entre el dibuix i el color. En són alguns exemples les pintures al fresc de l’edifici central de Correus i del Palau Nacional de Barcelona, i els cartells anunciadors de l’Exposició Internacional del 1929, on decorà algunes instal·lacions, i de l’orquestra Pau Casals.
Gran pedagog en qüestions plàstiques, desenvolupà en aquest sentit una tasca extraordinària, que va des de la fundació (1902) de l’Escola d’Art fins a la direcció general de Belles Arts del govern de la República els anys de la guerra civil. Dirigí, del 1914 al 1924, l’Escola Superior de Bells Oficis, des d’on difongué les seves tesis mediterranistes i on foren emprats mitjans tècnics nous.
Entre els seus deixebles cal citar Plandiura, Joan Bergós i Cèsar Martinell. En les circumstàncies adverses quant a sosteniment oficial, mantingué sempre oberta una escola particular. Féu exposicions personals, visqué a Londres del 1939 al 1950 i guanyà premis internacionals.
Fou el pare d’Elisabeth Galí i Camprubí.
El seu germà fou Josep Galí i Fabra (Barcelona, 1877 – 1927) Matemàtic. Escriví un tractat didàctic d’aritmètica i geometria. Destacà a l’ensenyament.
(Barcelona, 4 octubre 1965 – )
Institució. De caràcter privat i dedicada a la formació de mestres, va ésser fundada per un grup de pedagogs sota la direcció de Marta Mata. Inspirada en la tradició pedagògica catalana anterior al 1936, promou la renovació de l’ensenyament.
Organitzà seminaris i cursets, promociona la investigació, aglutina un grup d’escoles renovadores i fa possible cada any l’Escola d’Estiu, amb nodrida participació de mestres. El 1980 l’Escola s’organitzà com a col·lectiu de mestres i prengué el nom d’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Enllaç web: Associació de Mestres Rosa Sensat
(Montblanc, Conca de Barberà, 15 setembre 1875 – l’Havana, Cuba, 15 maig 1965)
Polític, assagista i poeta. Milità en el moviment catalanista i el 1905 es traslladà a Cuba on, nacionalitzat cubà, visqué fins a la mort. Fundà “La Nova Catalunya” (1908) a l’Havana, on fou dirigent d’institucions catalanistes i col·laborà amb Macià en el viatge d’aquest per Amèrica (1928).
Intervingué en l’Assemblea Constituent del Separatisme Català (30 setembre 1928- 2 octubre 1928) i impulsà la redacció del text independentista de la Constitució de la República Catalana. Fou delegat de la Generalitat a Cuba (1932).
Escrigué obres de poesia: Elegia de la guerra (1904), Eternal (1921), Montblanquines (1921) i El meu pare (1921), i assaigs de política: Cuba i Pi i Margall (1947), Martí y Cataluña (1954) i Els altres sentits (1957), que versa sobre el Cant espiritual de Joan Maragall.
(Barcelona, 7 juliol 1898 – 11 setembre 1965)
Dibuixant i periodista. Recollí el vessant humorístic de la premsa esportiva catalana, assimilant-lo i donant-li un estil propi i un simbolisme i un llenguatge característics. Des de molt jove començà a publicar en periòdics infantils. Però la consagració li vingué en guanyar el premi Francesc Cambó en el Primer Saló d’Humoristes, l’any 1916. La seva producció, molt extensa, es pot resseguir des de “Xut!” (1922-36) fins a “Destino” (1939-65) passant per “El Be Negre” (1931-33) i “El Once” (1945-65) i les revistes infantils com “En Patufet” fins a “TBO”.
S’especialitzà en qüestions esportives, entre les seves creacions més populars es destaquen la d’el Vell Barça (l’avi carismàtic i bonhomiós), i les seves caricatures dels esportistes, sobretot els futbolistes, no han estat superades. Tanmateix en els relats sobre la família Sistacs, molt sovint radiofònics, portà a cap una desimbolta sàtira social de la petita i mitjana burgesia catalana. Freqüentment, també, inserí en alguns dels periòdics citats relats curts, sempre enginyosos i amb una punta satírica.
Estrenà obres de teatre, com Ha guanyat el Barça (1949), també publicà Fira de ninots, Jaula de monos, La memòria es diverteix (1964), La família Sistacs (1965) i El comte Mitjacana, i il·lustrà Les aventures de Polzet, de Vidrao, i Guerra en la Selva, de Manuel Amat.
Fou el pare de Valentí Castanys i Fornells.
Dades dels Països Catalans 