(Barcelona, 1873 – Niça, França, 1964)
Dibuixant i joier. Fou un dels dibuixants més importants del modernisme català i participà en la primera exposició d’Els Quatre Gats, així com en diverses publicacions.
La seva obra més característica són les il·lustracions per al poema Boires Baixes (1902), de Josep M. Roviralta.
El 1900 s’establí a Niça com a joier.
(Barcelona, 22 juny 1884 – 2 novembre 1964)
Actriu. S’inicià molt jove en les sessions del Teatre Íntim d’Adrià Gual i després va formar part de la companyia d’Enric Borràs.
Va destacar com a primera actriu de l’escena catalana durant una llarga i fructífera carrera.
De les seves nombroses creacions destaquen la Maria de La santa espina d’Àngel Guimerà, el 1907, la Nausica de l’obra del mateix nom de Joan Maragall, el 1912, i la Tomasseta de L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, el 1916.
(Barcelona, 1964 – 1982)
(BIC) Entitat bancària. Constituïda acollint-se a la nova figura dels bancs industrials, per 1.727 accionistes que representaven, molt àmpliament, les forces econòmiques catalanes.
Banca Catalana, Banc Comercial Transatlàntic, Banc Comtal i Banc de Sabadell participaren en els seus inicis, però fou la primera l’única institució financera que s’hi mantingué, si bé amb una participació molt minoritària.
El 1975 es vinculà amb Banca Catalana, inicià una forta política d’expansió i prengué participacions -en general minoritàries- en moltes empreses catalanes i algunes de la resta de l’estat. Desenvolupà la creació de polígons industrials, promogué el creixement de les empreses participades i obrí oficines a les principals capitals de l’estat.
La crisi industrial dels anys 1970 afectà els seus resultats i el seu patrimoni, de manera que l’any 1980 permeté que Banca Catalana agafés una participació majoritària en el seu capital i s’integrà des d’aquest moment en el seu grup.
A conseqüència de la crisi d’aquest grup, el 1982 passà a dependré, successivament, del Fons de Garantia de Dipòsits, d’un consorci de bancs espanyols i, finalment, del Banco de Vizcaya.
El 1984 tenia dipòsits de 50.781 milions de pessetes i 29 oficines.
(Barcelona, 13 gener 1892 – 20 novembre 1964)
Químic, farmacèutic i activista polític. La seva farmàcia serví per celebrar-hi reunions polítiques.
Fundador de la Societat d’Estudis Militars, fou empresonat el 1925, però la causa fou sobreseguda el 1927, i s’exilià a França.
Proclamada la República, fou cap de la guàrdia cívica de Francesc Macià.
El 1939 s’exilià a Cuba, d’on tornà el 1961.
(Hellín, Castella, 2 juliol 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 17 febrer 1964)
Pedagoga i folklorista. Intervingué en el moviment feminista català del principi del segle XX.
Col·laborà en diverses revistes i institucions pedagògiques. Dirigí el primer grup escolar femení de Barcelona, La Farigola, del patronat escolar de l’ajuntament. Fou degana del Casal del Mestre.
Durant la guerra civil treballà a la conselleria de Cultura de la Generalitat.
S’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on morí.
(Barcelona, 12 gener 1882 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 febrer 1964)
Editor i publicista. Pare de Jaume Aymà i Mayol.
Professor de català durant la II República, membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, fundador del Teatre Líric Català i col·laborador a “Joventut” i a “El Poble Català”.
El 1944 fundà amb el seu fill l’editorial Aymà (una de les primeres a reprendre les publicacions en català després de la guerra de 1936-39) i creà el premi Joanot Martorell, el 1947.
(Barcelona, 1964 – 1970)
Club de futbol. Fundat com a filial del Futbol Club Barcelona. Tenia el terreny de joc al camp de l’antic Club Esportiu Fabra i Coats, i comptava amb uns 1.000 seguidors. Acostumà a jugar a la tercera divisió estatal.
El 1970 es va fusionar amb el C.D. Comtal creant així el Barcelona Atlètic.
(Catalunya, 1912 – 1964)
(ALC) Atlas dels parlars catalans. Preparat per Antoni Griera. Les enquestes foren fetes entre entre el 1912 i el 1921.
La publicació dels materials començà el 1923, però fou interrompuda el 1939, sense esperances de continuació, per la desaparició dels materials. Però les enquestes dutes a terme per Antoni Pladevall han fet possible l’acabament de l’obra (1962-64). Té el mèrit d’haver estat el primer atles lingüístic de la península Ibèrica.
Els criteris aplicats són: investigador i informador únics, localitats populoses, escassa densitat de punts a l’àrea meridional, alfabet fonètic de Gilliéron, no prou adaptat al sistema català, i presentació dels materials per ordre alfabètic.
(Malgrat de Mar, Maresme, 21 juny 1893 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 10 març 1964)
Polític i metge. Des de jove s’adscriví a la Unió Catalanista. Actiu en l’oposició a la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1931 ingressà al partit d’Esquerra Republicana. L’any següent fou elegit diputat al parlament de Catalunya.
El 1939 emigrà primer a França i després a Mèxic, on continuà exercint la seva professió. A l’exili secundà el moviment d’opinió independentista; fou vocal del Consell Nacional de Catalunya a Londres.
A la Primera Conferència Nacional Catalana (Mèxic 1953), fou designat president del Consell Nacional Català, càrrec que ocupà fins l’any 1964.
(Ilo-Ilo, Filipines, 7 octubre 1896 – Barcelona, 13 febrer 1964)
Jugador de futbol del F.C. Barcelona, amb el qual fou deu vegades campió de Catalunya i cinc vegades campió d’Espanya.
Interior esquerra resolutiu, intervingué en 412 partits oficials i marcà 381 gols; el seu xut a passat a la història del futbol com el més potent i eficaç (a Bordeus, en marcar un gol, la pilota esbotzà la xarxa).
Llicenciat en medicina, exercí professionalment després de retirar-se del futbol (1927) i fou directiu del FC Barcelona (1931-34).
Militant de Falange Española, en esclatar la Guerra Civil formà part del Batalló de la Brigada Mixta Legionària italoespanyola, on arribà a tinent i amb la qual entrà a Barcelona el 1939.
Dades dels Països Catalans 