(Barcelona, 1957 – )
(CPL) Institució. Creada per l’arquebisbat de Barcelona per fomentar l’aspecte litúrgic de l’activitat pastoral de l’Església. Fou fundat per Pere Tena i Garriga.
Ha organitzat cursos d’estudi, i entre les seves publicacions cal esmentar les revistes “Phase” (1961) i “Oración de las horas” (1970), els fulls “Missa Dominical” (1969) i les col·leccions “Celebrar” i “Dossiers CPL”. Vetlla també pel conreu del cant litúrgic.
Enllaç web: Centre de Pastoral Litúrgica
(Barcelona, segle XX)
Règim especial atorgat al municipi per una llei del 1957 (text articulat del 1960), tot i que no és una carta, per tal com fou elaborada pel govern sense intervenció dels ciutadans i no concedeix una major autonomia al municipi.
Introdueix el sistema d’alcalde-gerent (nomenat directament pel cap d’estat) auxiliat per uns delegats de serveis designats per ell mateix, sobre els quals recau la major part de les decisions municipals i al servei dels quals hi ha la comissió executiva.
El consell ple té únicament funcions planificadores, reglamentàries i fiscalitzadores, sense, però, eficàcia pràctica.
La Carta ha aportat, tanmateix, l’exigència de planificació de l’actuació municipal, l’establiment de juntes de districtes, amb una limitada intervenció dels veïns, la simplificació de les obres municipals i l’autorització per a ampliar les fonts impositives.
(Mataró, Maresme, 23 octubre 1957 – )
Dramaturg, enginyer i guionista de televisió. Format en el teatre independent amb el grup Xaloc de Mataró.
D’ençà de la seva primera obra es mostrà interessat per la tecnologia i la cibernètica.
La primera estrena professional arribà amb Estrips.
(Borriana, Plana Baixa, 1957 – )
Historiador de l’art. Llicenciat en història de l’art per la Universitat de València, amplià els seus estudis a la Yale University i la City University de Nova York.
Director de la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona des de la seva fundació (1990) fins al juliol de 1998, on fou el responsable del programa d’exposicions. Després fou nomenat director del MACBA, on dedicà exposicions a reconeguts artistes nacionals i internacionals, com la col·lectiva Camps de Forces. Un assaig sobre el cinètic.
(Barcelona, 1864 – Santa Eulària des Riu, Eivissa, 21 octubre 1957)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Deixeble d’Antoni Caba, amplià estudis a París amb Geróme.
Inicialment cultivà la pintura d’història (Rendició de Girona, 1887). Més tard, s’interessà pel paisatge de la Costa Brava i d’Eivissa, que va pintar amb gran luminisme, semblant al de Sorolla.
Va publicar Pour comprendre les musiques d’aujour d’hui (1969).
El 1963 fou inaugurat un petit museu que porta el seu nom a Santa Eulària des Riu, en record de les llargues estades que féu a l’illa.
(Barcelona, 1957 – )
Actor. Debutà professionalment el 1977, i des d’aleshores a participar en nombrosos muntatges com ara Dakota de J. Galceran (1997), El florido pensil (1997) d’A. Sopena, Els gegants de la muntanya (1999) de L. Pirandello, La comèdia dels errors de W. Shakespeare i Vides privades de N. Coward (2000).
Rebé el premi d’interpretació de la Crítica de Barcelona el 1996, per La TRIAde presentada a Sitges el 1997, que incloïa Em bec el vec, El microfonista i Ja ve, de les quals és coautor amb Joan Castells.
Ha treballat també en televisió i cinema, en pel·lícules com ara Gràcies per la propina (1997) de Francesc Bellmunt, i Morir (o no) (1999) de Ventura Pons.
(Barcelona, 1957 – )
(Associació de Dissenyadors Industrials, secció del Foment de les Arts Decoratives) Institució. Va formar part del FAD des del 1960. Des del 1961 és membre de l’International Council of Societies of Industrial Design.
Promou el disseny industrial, especialment amb la concessió anual dels premis Delta ADI-FAD, de caràcter internacional.
Enllaç web: ADI-FAD
(Sant Pol de Mar, Maresme, 20 gener 1957 – )
“Perejaume” Artista. El seu treball, entre la pintura, la instal·lació, l’acció i l’art objectual, sintetitza una personal visió poètica de la naturalesa com a compendi de vida i pensament. Sense tenir en compte els límits tradicionals entre les tècniques i els gèneres artístics, planteja un treball intel·lectual que pot ubicar en espais naturals o arquitectònics, sempre buscant la màxima comunicació amb l’espectador, i amb una subtil manipulació d’imatges que sovint acosta les seves obres a la poesia visual.
Ha participat en diverses exposicions internacionals, com en la secció “Aperto” de la Biennal de Venècia de 1990, i és autor de la decoració pictòrica dels medallons del sostre del nou Teatre del Liceu de Barcelona.
Ha publicat diversos llibres de poesia, com Ludwig-Jujol (1989), Oli damunt paper (1992) o La pintura i la boca (1993).
(Badalona, Barcelonès, 9 setembre 1863 – Barcelona, 4 novembre 1957)
Actor. Fill d’un traginer, ajudà el seu pare en el negoci, i germà de Jaume. Malgrat una certa oposició paterna, inicià la carrera professional, cridat per l’empresari i director Antoni Tutau, amb el qual actuà dos anys.
Estigué també en la companyia d’Antonio Vico i va encadenar èxit rere èxit, això motivà que el 1850 pogués estrenar Rei i monjo al costat del primer actor Teodor Bonaplata, però va ser sobretot a partir del 1897, amb la seva cèlebre creació del Manelic de Terra Baixa al Teatre Romea, que li va suposà una consagració sorollosa i definitiva.
Considerat l’actor català més representatiu de l’època, del 1901 al 1904 estigué al Romea en qualitat de primer actor i codirector i va protagonitzar obres com El místic, que Santiago Rusiñol escriví per a ell, Els vells d’Ignasi Iglésias, etc. El 1904 es traslladà amb tota la companyia del Romea a Madrid, on va alternar el seu repertori de teatre català, traduït, amb els clàssics castellans.
Temptat per les condicions que li oferien, decidí de quedar-s’hi. Amb tot, mai no va abandonar el públic que l’havia consagrat i, en el transcurs de la seva llarga carrera, que a partir del 1907 el va portar fins a l’Amèrica Llatina, va tornar sovint a Barcelona, alternant les seves actuacions en català i en castellà.
De l’agost de 1936 a l’inici del 1939 actuà contínuament al Poliorama de Barcelona, gairebé exclusivament en català i, pel desembre de 1938, la Institució del Teatre de la Generalitat el féu objecte d’una sessió d’honor.
El 1939 reaparegué estrenant La santa hermandad d’Eduard Marquina i La santa virreina de José M. Pemán. Alternant les estades a Madrid i a Barcelona, i fent alguna temporada en català, bé que sense renovar el repertori tradicional, i no es va retirar de l’escena fins ben ultrapassats els vuitanta anys, després d’haver rebut tota mena d’honors.
(Montpeller, França, 2 febrer 1875 – Barcelona, 11 març 1957)
Advocat i polític. Fill de Felip Bertran i d’Amat, es llicencià en dret (1898) a Barcelona. S’incorporà al Centre Escolar Catalanista i exercí com a advocat d’empreses importants.
Fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, secundà les activitats de Francesc Cambó i esdevingué un dels seus col·laboradors més fidels. Fou diputat a les corts des del 1901 fins al 1923. Fou un dels promotors de la Solidaritat Catalana i, pel març de 1922, ministre de Gràcia i Justícia en el govern de Sánchez Guerra, càrrec del qual dimití al cap de tres setmanes.
A l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera es retirà temporalment de la política i d’una manera definitiva durant la Segona República. El 1936 emigrà a França, on muntà un servei d’espionatge per informar a les forces del general Franco. Acabada la guerra civil, tornà a Barcelona, on presidí algunes empreses importants de la vida econòmica catalana.
És autor d’El derecho especial del valle de Aran (1892), La suspensión de pagos del Banco de Barcelona (sd) i Experiencias de los Servicios de Información del Nordeste de España (SINFE) durante la guerra (1940).
Dades dels Països Catalans 