(Barcelona, 12 abril 1860 – 1947)
Compositor i director. Deixeble de Josep Rodoreda i de Marià Obiols. Amplià els seus coneixements a Roma i a París.
Estrenà l’òpera El desengany (1882), amb llibret de Conrad Roure, i escriví sarsueles, música religiosa vocal i per a orquestra i un poema simfònic.
(Palma de Mallorca, 14 setembre 1860 – 22 desembre 1947)
Eclesiàstic i historiador. Doctorat en teologia (València) quan ja era llicenciat en lletres, residí a Palma de Mallorca com a fiscal eclesiàstic, professor del seminari i canonge arxiver.
El 1914 fou consagrat bisbe de Lleida i el 1925 passà d’auxiliar a Barcelona, on un any després succeí al titular. El 1930 anà a Mallorca amb títol d’arquebisbe.
De la seva obra escrita destaquen La filosofía cristiana y su restauración (1886), Sto. Tomás de Aquino y el moderno régimen constitucional (1890), La secta rosminiana (1891), La existencia de Dios y la crítica kantiana (1892) i Apuntes sobre la acción antimasónica en España (1927).
(Barcelona, 21 desembre 1947 – )
Epigrafista i filòleg. Doctor per la Universitat de Barcelona (1972), ha estat professor, i més tard catedràtic, en aquesta universitat i a la Universitat Autònoma de Barcelona, professor a la universitat de Múrcia i catedràtic a la d’Alacant. Des del 1992 fou director del departament de filologia llatina de la Universitat de Barcelona.
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Acadèmia de Bones Lletres, de l’Acadèmia Europea i d’altres institucions catalanes, espanyoles i europees.
Ha fundat i dirigit la revista “Faventia” i pertanyè al consell de redacció d’altres revistes d’estudis clàssics.
És autor, amb col·laboració, d’Inscriptions romaines de Catalogne (quatre volums, del 1984 al 1997), coordinador de Roma a Catalunya (1992) i editor d’un volum del Corpus Inscriptionum Latinarum (1994), amb G. Alföldy i A.U. Stylow.
(Catalunya, 1947 – 1989)
(MACOSA) Empresa metal·lúrgica. Els seus orígens es remunten a l’any 1858 amb la fundació de la Herrería Barcelonesa, dirigida per l’empresari Manuel Girona.
El 1881 fou creada la societat Material per a Ferrocarrils i Construccions SA, productora de material ferroviari i productes siderúrgics que, el 1947, en fusionar-se amb Construccions Devis, de València, prengué el nom actual.
Les seves instal·lacions són al barri barceloní del Poblenou, a València i a Alcázar de San Juan (Castella) i produeix, a més del productes tradicionals, vàlvules, construccions metàl·liques i escales mecàniques, amb una forta activitat exportadora.
Pertany al grup del Banc Central. La xifra de vendes assolí 12.308 milions de pessetes el 1980 i donava feina a 3.230 empleats.
El 1989 es va fusionar amb La Maquinista Terrestre i Marítima i es convertí en Mediterránea de Industrias del Ferrocarril SA (MEINFESA).
(Calella, Maresme, 1907 – Mèxic, 1947)
Escriptor. Membre del PSUC i col·laborador d’“En Patufet” i “La Rambla”.
S’exilià el 1939 i s’establí a Mèxic, on dirigí “Nova Era”, òrgan del Partit Socialista Català.
Guanyà la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana des 1942.
El 1963 la seva obra poètica, molt breu, fou recollida en el volum Poesies (1963), algunes de les quals foren musicades per Costa i Horts.
(Lleó, Castella, 1947 – )
Geòleg. Catedràtic de petrologia i geoquímica de la Universitat Autònoma de Barcelona.
La seva activitat investigadora se centra en l’estudi de l’evolució dels terrenys metamòrfics de l’antiga Serralada Herciniana; també s’ha interessat pel massís de les Guilleries i pel cap de Creus.
Ha col·laborat amb l’Institut Tecnològic Geominer d’Espanya en l’elaboració de diversos fulls dels mapes geològics a escala 1:50.000 i 1:200.000 de Catalunya, entre d’altres.
(l’Escala, Alt Empordà, 13 gener 1883 – Barcelona, 13 octubre 1947)
Músic. Destacà com a intèrpret de tenora. Fou deixeble del Xaxu.
Tocà a les cobles de Santa Coloma de Farners i Principal de la Bisbal, així com a la Banda Municipal de Badalona.
Fundà després la cobla Barcelona, de la qual se separaria més tard per constituir-ne una altra amb el seu nom.
Fou un gran divulgador de les sardanes de Juli Garreta.
(Barcelona, 27 octubre 1878 – 11 maig 1947)
(Gastó Alonso i Manaut) Escriptor i actor teatral.
Autor d’obres de caire popular, jocoses o melodramàtiques, com ara Un millonari del Putxet (1927), La Mary Pickford del carrer de l’Hospital (1929), La veïna del terrat (1930), El paradís artificial (1930) i La més bonica del barri (1933).
L’any 1932 escriví l’opereta Deauville, port de París, amb música de Joaquim Torrents. Coautor, amb Amichatis, de Baixant de la Font del Gat, o la Marieta de l’ull viu (1922).
Fou el pare de Cecília A. Màntua.
(Barcelona, 17 desembre 1947 – )
Filòsof i crític literari. Professor de la Universitat de Barcelona i membre del Col·legi de Filosofia i de l’Institut d’Humanitats.
És autor de llibres sobre estètica, teoria literària i filosofia: Por una estética egoista (1978), Ideología y metodología del diseño (1979), Francesc Todó (1983), El sentit i la forma: assaig d’estètica (1990) i Teoria literària (1997), entre d’altres.
Destacà també per les seves traduccions, especialment de l’alemany, i per l’edició de clàssics de la literatura.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1947 – )
Realitzador cinematogràfic. Després d’estudis d’arts gràfiques i pintura, desenvolupà una àmplia experiència com a ajudant de direcció.
A partir del 1971 inicià la realització de diversos curtmetratges i documentals.
El 1987 dirigí el llargmetratge Bar-cel-ona (1987) —segons un relat de Josep Albanell—, al qual seguiren Gran Sol (1988) i Terranova (1990).
