(Reus, Baix Camp, 13 abril 1889 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 27 novembre 1946)
Polític. Germà de Jaume, d’orientació política semblant a la seva.
Fou conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil (1937).
El 1939 s’exilià a França i, posteriorment, a Mèxic.
(Barcelona, 24 abril 1946 – )
Escultor. Es formà a l’Escola Massana i al Conservatori de les Arts del Llibre. Es dedicà per un temps al disseny de joies (1968-73) i féu també gravats i dibuixos.
Vers l’any 1972 es dedicà a l’escultura, on aplicà conceptes semblants als que aplicava a les joies. Realitzà peces de petit format, la majoria en marbre negre. Posteriorment treballà el ferro i s’interessà per la intersecció de plans.
Des del 1977 fou professor de l’escola Eina. Fou seleccionat amb altres artistes de l’estat espanyol per exposar al museu Guggenheim de Nova York (1979). Ha presentat la seva obra en diversos espais.
Cal destacar l’exposició retrospectiva Sergi Aguilar. Zul, que mostrava papers i cartrons des del 1974 fins al 1994 primer a la sala Rekalde de Bilbao (1994) i després a la Fundació Gulbenkian de Lisboa (1995).
L’any 1998 presentà l’exposició Pas d’ombra a les sales d’exposicions de Can Palauet de Mataró.
Fou president de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya des del 1995.
(Barcelona, 25 juliol 1946 – )
Dramaturg. Guanyà dues vegades el premi Ignasi Iglésias amb Despertar glaçat de primavera (1982) i La ruta del salmó (1984). Ha escrit La representació teatral (1983), assaig de semiologia dramàtica.
El 1989 guanyà el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la La dona sense atributs, escrita en col·laboració amb Jaume Melendres i Inglés. Posteriorment publicà assaigs com El trasllat de miralls (1990), La poesia escènica de Joan Brossa i el sentir de l’aventura contemporània (1994) o Drama (dins Teoria literària, 1997).
Responsable del departament d’escenificació i dramatúrgia de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona entre el 1995 i el 2003, ha continuat la tasca divulgativa i d’investigació a l’entorn del fet teatral.
Ha publicat estudis destacats, com Boal contra Boal (2001) o Els Joglars/Espais (2002), coincidint amb la celebració dels quaranta anys d’aquesta companyia.
(Valladolid, Castella, 30 març 1946 – )
Arquitecte i polític. La seva família es traslladà a Barcelona quan ell tenia un any, ciutat on cursà estudis d’aparellador.
Tingué diversos càrrecs polítics a l’ajuntament, com el de tinent d’alcalde (1979-83). Fou elegit president del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona (1979-83), director general de la Fira de Barcelona (1983-87) i el 1987 fou nomenat conseller delegat del Comité Organitzador Olímpic Barcelona’92. L’any 1996 s’incorporà com a directiu del Grup Planeta, president de Vueling (2003-07) i director general d’El Corte Inglés.
(Barcelona, 13 juny 1946 – 10 novembre 1991)
Escriptora. Filla de Tomàs Roig i Llop. Fou lectora de català a la Universitat de Bristol. Guanyà el premi Víctor Català amb els contes Molta roba i poc sabó (1971), expressió de les seves vivències generacionals, que lligà amb Ramona, adéu (1972), novel·la més històrica.
Va destacar per les seves entrevistes a “Serra d’Or” i a “Triunfo” i a la televisió, bona part recollides a Retrats paral·lels i Personatges.
De la resta de la seva narrativa destaquen El temps de les cireres (1977, premi Sant Jordi 1976), L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1982), L’agulla daurada (1985), La veu melodiosa (1987), El cant de la joventut (1989) i Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991).
També va publicar assaigs: Els catalans als camps nazis (1977), ¿Tiempo de mujer? (1980) i Mujeres hacia un nuevo humanismo (1982).
Pòstumament aparegueren Un pensament de sol i un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992) i Última crònica (1994).
(Barcelona, 23 març 1878 – 12 febrer 1946)
Escultor i astrònom. Era fill de Dionís Renart i Bosch i germà de Joaquim. Format amb el seu pare i a Llotja, treballà al taller de Josep Llimona. Concorregué a les exposicions de Belles Arts de Barcelona (1911 amb Eva, 1918 amb La Raça) i de Madrid (1912 amb Al·legoria i Retrats).
Sobresortí en obres d’art aplicat fent els models de bibelots de ceràmica, gerros, medalles, i voris per a joies -per a la casa Masriera-, utensilis diversos, etc; els millors són els que segueixen les formes de l’Art Nouveau. Fou escultor anatòmic de la Facultat de Medicina de Barcelona. És representat al Museu d’Art Modern de Barcelona. Treballà també com a medallista.
Sobresortí, d’altra banda, pels seus estudis astronòmics; fou president de la secció lunar de la Societat Astronòmica de Barcelona, iniciador i organitzador de l’Exposició d’Estudis Lunars celebrada a Barcelona el 1912 i autor d’un mapa en projecció estereogràfica de diversos relleus lunars. Un recinte lunar porta el seu nom.
(Barcelona, 17 gener 1872 – 21 octubre 1958)
Orfebre, pintor, escenògraf i comediògraf. Fill de Josep Masriera i Manovens, i germà dels argenters Josep Masriera i Rosés (Barcelona, 1870-1918) i Ricard Masriera i Rosés (Barcelona, 1878-1946).
Estudià a París, Londres i Ginebra, ciutat on fou deixeble de l’especialista en esmalts Lossier, amb qui aprengué sobretot la tècnica dels esmalts translúcids, cosa que en féu possible el renaixement a Barcelona, on des del segle XVII no se’n produïren. En els treballs d’orfebreria adoptà l’estil modernista i aconseguí obres molt apreciades.
Com a pintor pràctica un naturalisme efectista i conreà el paisatge, el retrat, els temes religiosos i la natura morta. També desenvolupà les seves activitats en el terreny del teatre, en el qual fundà i dirigí la companyia Belluguet, que assolí molts èxits al país i a l’estranger. Fou president de l’Associació Artística de Joieria i Plateria.
Fou el pare de l’arquitecte Joan Masriera i Campins (Barcelona, segle XX).
(Barcelona, 21 gener 1879 – Nova York, EUA, 21 novembre 1946)
Escriptor en castellà. Germà de Rafael. Publicà els seus primers poemes, en català, a “Pèl & Ploma” i “Joventut”, però, en traslladar-se el 1902 a Madrid, esdevingué una de les primeres figures del teatre castellà.
Membre de la Real Academia Española (1939), com a poeta s’inicià en el modernisme i evolucionà cap a formes d’exaltació nacionalista espanyola. Donà suport al cop d’estat militar de 1936.
Escriví Odas (1900), Cancionero del momento (1910), Tierras de España (1914), Juglarías (1914), Por el amor a España (1938). Conreà així mateix la novel·la: Adán y Eva en el dancing (1926); el drama: Las hijas del Cid (1908), Doña María la Brava (1909), En Flandes se ha puesto el sol (1910), El Gran Capitán (1916), La ermita, la fuente y el río (1927), Teresa de Jesús (1930), i la comèdia: El camino de la felicidad (1929).
Pòstumament es publicaren les Obras Completas (1944) d’aquest autor, en què apareix la seva interesantíssima autobiografia.
(Olot, Garrotxa, 20 abril 1864 – Barcelona, 15 maig 1946)
Industrial. El 1890 emigrà a l’Argentina. Hi obrí un petit establiment de venda de tabac, que amb el temps esdevingué una important indústria de fabricació de cigarros. Amb la finalitat de promoure els seus productes, el 1900 i 1901 organitzà concursos de cartells per als “Cigarrillos París”.
Enriquit amb els seus negocis, tornà a Catalunya el 1913 i s’establí a la seva ciutat natal. Entre 1916 i 1925 promogué i urbanitzà, dins la modalitat de ciutat jardí, l’eixample d’Olot cap al sud-oest de la ciutat, a banda i banda del riu Fluvià, el que és actualment l’Eixample Malagrida, obra de l’arquitecte Joan Roca i Pinet. Amb la finalitat de retre homenatge a la unió d’Espanya i Amèrica, posà el nom de Pont de Colom el pont sobre el Fluvià que uneix els dos sectors de la ciutat jardí. Les places principals i centrals i els carrers i avingudes que en surten tenen noms de diverses regions espanyoles i de països americans.
La Casa Malagrida del passeig de Gràcia de Barcelona també fa un homenatge a l’Argentina, ben palès, a més a més, amb l’efígie del còndor dels Andes i un medalló dedicat a Bartolomé Mitre.
Fill il·lustre d’Olot (1957), el seu retrat figura a la Galeria d’Olotins Il·lustres.
(Lleida, 1946 – )
Historiador. Catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Lleida i estudiós del sindicalisme català. Fou degà de la facultat de filosofia i lletres de la mateixa universitat i president de l’Ateneu Popular de Ponent de Lleida.
Ha col·laborat amb l’equip de direcció del Grup Eiximenis de Lleida i amb l’IREL (Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida) en el tema de la relació entre fe cristiana i cultura contemporània.
Publicà, entre altres obres, El Congrés de Sants (1975), Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923 (1988), Sindicalistes i llibertaris: l’experiència de Camil Piñón (1989) i Carlins i liberals a Lleida (1833-1840) (1993).
El 1999 fou guardonat amb el premi Jaume I d’actuació cívica.
Dades dels Països Catalans 