(Barcelona, 1888 – 1945)
Titellaire. Fill de Jaume Anglès i Pallejà. Plantà el castellet al Tibidabo fins al 1920, i el 1921 dirigí la programació de titelles de la galeria d’art Sala Reig.
Durant uns quants anys treballà a la Sala Ampurdanesa del carrer del Pi (més tard Sala Baby) i el 1955 s’instal·là al Turó Park, on treballava amb el seu fill Jaume Anglès i Guzmàn.
(Barcelona, 1945 – )
Ceramista. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona i a Anglaterra (Sunderland College of Arts).
Des de l’any 1971 fou professora de la seva especialitat a l’esmentada escola barcelonina. Exposà per primera vegada l’any 1978.
En les seves creacions experimenta amb les possibilitats que ofereix el fang, bé creant formes suggerents bé realitzant làmines -a voltes plegades- en les quals sobresurten els valors textuals i cromàtics.
Enllaç web: Rosa Amorós
(Vic, Osona, 25 desembre 1945 – )
Escriptor. El 1973 guanyà el premi Víctor Català amb Les parets de l’insomni, el 1974 el Sant Jordi amb Pinyol tot salivat (publicat el 1975 amb el títol Calidoscopi sentimental), el 1976 el Joaquim Ruyra, amb El barcelonauta, i el Manacor, amb Qualsevol-cosa-ficció, i el 1978 el Crítica Serra d’Or de novel·la, amb Ventada de Morts (Habitants de la nit), a més de moltes més novel·les i narracions.
Fou membre i un dels fundadors del col·lectiu Ofèlia Dracs, i amb el pseudònim de Joles Sennell ha escrit novel·les i contes juvenils, com: Ara us n’explicaré una (1980), inclòs a la llista d’honor del premi Internacional Andersen, La rosa de Sant Jordi (1988, guardonat el 1990 amb el premi Nacional de Literatura Infantil), etc.
Col·laborador de “Cavall Fort”, “Tretzevents” i “Rodamón”.
(Gràcia, Barcelona, 25 juny 1871 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 10 gener 1945)
Polític i advocat. Germà d’Enric. Estudià dret a la Universitat de Barcelona. El 1901 fou elegit regidor de Barcelona com a regionalista i del 1902 al 1905 fou tinent d’alcalde.
Defensà Jacint Verdaguer, quan aquest fou perseguit i en fou marmessor, sobre el qual escriví Mossèn Cinto (1945) en l’exili mexicà. Diputat a corts per Lleida, en fou elegit tres cops. El 1913 esdevingué senador.
Defensor dels acusats pel complot de Garraf i dels familiars de Macià quan els foren confiscats els béns, fou degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, governador civil de Barcelona (1932), alt comissari d’Espanya al Marroc (1933), ministre de Governació del govern Casares Quiroga (13 maig – 18 juliol 1936).
El 1936 exercí provisionalment la presidència de la Generalitat fins que foren alliberats els consellers empresonats l’octubre de 1934. El 1939 s’exilià a Mèxic.
(Barcelona, 19 abril 1872 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 17 novembre 1945)
“Manolo” Escultor i pintor. Format durant tres cursos a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i, en l’etapa modernista del cenacle dels Quatre Gats, amb Picasso i altres. Va viure a París durant els anys 1901-08, i després a Ceret (Vallespir) fins al 1927, data en què retornà definitivament als afores de Barcelona, i fixà la seva residència a Caldes de Montbui.
Llevat d’algunes peces grans (La Catalana i el Bon Pastor), treballà quasi sempre en petits formats, en pedra i en bronze, i féu un tipus d’escultura que uneix al sentit profundament clàssic de la massa una desvetllada atenció respecte als problemes plantejats pel desenvolupament de la plàstica moderna; són molt típics d’ell els arrodoniments musculars.
Les seves representacions més freqüents són personatges populars, com toreros, ballarines, pagesos, andaluses, etc. Una sinceritat absoluta i una característica empremta racial de tipus mediterrani apropen la seva obra a la d’Aristides Maillol.
(Tarragona, 17 novembre 1945 – )
Lingüista. Doctorat en filologia romànica a la Universitat de Barcelona (1973) i en llengües i literatures estrangeres a la de Roma (1977), ha estat professor en diverses universitats italianes i a Berkeley (Califòrnia). Catedràtic de filologia catalana de la Universitat de Barcelona (1989-92) i de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de la qual fou el primer rector (1992-98).
Ha estat president del consell supervisor del TERMCAT (1999-2002). Membre fundador del Grup Català de Sociolingüística, membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i de la Comissió Permanent del Consell Social de la Llengua Catalana. Patró de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.
Investigador principal del projecte Llengua, literatura i societat de l’edat mitjana al segle XIX (des de 1993), i un dels investigadors del projecte Enclaus lingüístics. Recursos verbals, ideologies, comunitats (des de 2007), i del projecte Gramàtica del Català Antic (des de 1999).
Membre del Consell de redacció d’“Estudis Romànics”, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, on ingressà el 1992, la Secció Filològica del qual presidí des del 2002, i titular de la càtedra UNESCO de Llengua i Educació (2002). Membre del Consell Permanent de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consell de Direcció del Centre de Terminología de Catalunya (TERMCAT), i del Consell Supervisor de la xarxa Coneixements, Representacions i Usos del Català (CRUSCAT) de l’Institut d’Estudis Catalans. En l’àmbit estatal fou membre de diverses entitats.
És autor, entre d’altres estudis, dels llibres Llengua catalana (1986), Gramàtica històrica. Problemes i mètodes (1990), L’ús social de la llengua catalana (1992), Gràmatica històrica catalana I i II (1999 i 2000), Els orígens de la llengua catalana (2001), Estudi lingüístic dels “Usatges de Barcelona“. El codi a mitjan segle XII (2002), L’Institut d’Estudis Catalans. Del dictamen acord de 1907 als Estatuts de 2001 (2002), i Corbella. De la pintura existencial a l’essencial (2006).
En col·laboració amb altres autors ha publicat La llengua catalana a Tarragona (1981), Diccionari de locucions i de frases fetes (1984), Coneguem els nostres parlars (1985), Documents d’història de la llengua catalana. Dels orígens a Fabra (1986), Diccionari d’homònims i parònims (1988), El comentari lingüístic de textos. Teoria i pràctica (1990), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització (1991), Coneixement i ús de la llengua catalana a Tarragona (1992), The Earliest Stage of Language Planning. The ‘First Congress’ Phenomenon (1993), L’ús social i el futur de la llengua (1994), Enciclopèdia de la llengua catalana (2001) i La llengua literària de Llull a Ausiàs March (2001).
Ha participat com a enquestador principal dels volums I, II i III de l’Atlas Lingüístic del Domini Català (2001 i 2003), i del volum I del Petit Atles Lingüístic del Domini Català (2008) i en la preparació del primer volum de les Obres completes de Pompeu Fabra (2005). També ha escrit nombrosos articles i estudis, especialment sobre temes de sociolingüística, i d’història de la llengua: La planificació lingüística al Québec i a Catalunya Ha impartit cursets i seminaris en diversos centres acadèmics i culturals nacionals i internacionals.
(Rubí, Vallès Occidental, 22 març 1945 – )
Actor. Es va formar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i en el teatre independent dels anys 1960.
Fou reconegut el 1970 en Edip Rei, de Sòfocles, al qual seguiren Yerma (1971), de García Lorca; Tarzan dels micos (1974), de Terenci Moix; Quan la ràdio parlava de Franco (1979), de Benet i Jornet; Hamlet (1979), de Shakespeare; Terra baixa (1981), d’Àngel Guimerà; Setmana Santa (1986), de Salvador Espriu; Una visita inoportuna (1990), de Capri; El marcader de Venècia (1994), de Shakespeare; Farsa y licencia de la reina castiza (1998), de R.M. del Valle-Inclán, i L’autèntic inspector Hound (1999), de T. Stoppard, entre d’altres.
Ha actuat sovint en cinema i en televisió i s’ha dedicat també a l’escenografia.
(Castelló de la Plana, 1945 – )
Arquitecte. Realitzà el Centre d’Assistència Primària de Ripollet, l’edifici de l’Escola d’Enginyers de Camins de Barcelona, la remodelació del Museu Arqueològic de Barcelona, i el projecte per a l’ampliació del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.
En el conjunt d’habitatges al nucli antic de Barcelona (1993-95, premi Ciutat de Barcelona), destaca el treball plàstic de les masses construïdes sotmeses a forces ocultes provinents del carrer. L’esllavissament del cos edificat es repetí a l’edifici d’aules i al bar de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona (1993-96).
Altres obres realitzades són les escoles a Collblanc (1987-96) i a Torredembarra (1993-96) i la reforma del Teatre Metropol (1992-95, premi FAD), a Tarragona, edifici original de l’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert de l’any 1908. A més, construí un edifici d’habitatges a Vallcarca (1991-96) i habitatges unifamiliars a la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló (1991-94), a Can Caralleu (1991-93), l’edifici de direcció de la Facultat d’Informàtica a Barcelona (1993-95) i l’ajuntament de Vila-seca (1995-98), com també la urbanització de dues places a Pallejà (1994-95).
El 1999 rebé els premis Manuel de la Dehesa, per la Biblioteca Central de Terrassa (1995-97), i Ciutat de Barcelona, per l’adequació del subsòl del Museu d’Història de la Ciutat (1994-99). Realitzà la nova Biblioteca del barri de Gràcia (Barcelona, 2003).
En l’àmbit acadèmic, és autor d’estudis sobre Josep Maria Jujol i Josep Antoni Coderch.
(Balaguer, Noguera, 12 maig 1945 – )
Jurista. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, exercí des del 1966.
Ha estat diputat de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona en els períodes 1970-75 i 1978-83. El 1975 fou elegit membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, de la qual fou secretari entre el 1977 i el 1983. El 1992 en fou elegit president. Ha estat també professor de dret processal i de dret civil a la Universitat de Barcelona i a l’Estudi General de Lleida fins al curs 1983-84.
Fou membre del comitè de redacció de la “Revista Jurídica de Catalunya” des del 1969 i tingué una participació destacada en el Segon Congrés Jurídic Català (1971). Des del 1980 fou membre de la comissió jurídica assessora de la Generalitat de Catalunya i de la seva comissió permanent.
Té nombroses publicacions en les matèries de dret privat (especialment de dret civil català) i de dret processal.
(Barcelona, 22 juny 1945 – )
Poeta, crític literari i editor. Es donà a conèixer amb una obra en llengua castellana, Arde el mar (Premio Nacional de Poesía, 1966), amb influències d’Aleixandre i de Paz, i es convertí en el màxim representant de la poesia culturalista espanyola.
Reorientant la seva carrera literària, començà la producció en català a partir d’Els miralls (1970), amb influències d’Ausiàs March, el simbolisme i l’avantguardisme; Hora foscant (1972), Foc cec (1973), L’espai desert (1977), Aparicions (1981), El vendaval (1989, premi Nacional de Literatura), La llum (1992), Mascarada (1996), Dietari (1979-80 i 1980-82), col·lecció d’articles; les novel·les Fortuny (premi Ramon Llull 1983) i L’agent provocador (1998).
Com a crític és autor de La poesia de J.V. Foix (1974), Miró, colpir sense nafrar (1978) i Lecturas de Octavio Paz (1980). Fou membre de la Real Academia Española (1985) i premi Nacional de les Lletres el 1998.
Dades dels Països Catalans 