(Avinyonet de Puigventós, Alt Empordà, 1945 – )
Violinista. Deixeble d’Enric Casals i Joan Massià a Barcelona i de Bela Katona a Londres; ha ampliat estudis amb Yehudi Menuhin, amb qui ha col·laborat en diferents concerts.
Guanyà el primer premi de violí en el concurs Carl Flesch (1972), així com el premi Thibaud (1975).
Solista amb les més prestigioses orquestres del món, ha enregistrat nombrosos discos.
Director de l’Orquestra Catalana de Cambra del Palau de la Música.
(Barcelona, 16 gener 1874 – 3 novembre 1945)
Compositor i director d’orquestra. Estudià al conservatori de Colònia i fundà a Barcelona l’Escola Musical Internacional Burgès, d’on fou professor.
Escriví unes vuit-centes obres, entre les quals la Sonata dramàtica, per a piano, i els poemes simfònics Festa oriental, Una idea fixa, El vertigen i La vida al camp (1900), executat a les principals ciutats europees.
(València, 15 abril 1867 – Barcelona, 1945)
Pintor. Fill de Vicent Borràs i Mompó. S’establí de molt jove a Barcelona.
El seu estil té similituds amb el de Giovanni Boldini (Retrat de Pere Casas i Abarca, 1906, Museu d’Art Modern de Barcelona).
Fou catedràtic i acadèmic de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Obtingué importants premis. Destacà com a retratista.
Fou germà seu, Gabriel Borràs i Abella (València, 1875 – Madrid, 1943) Escultor. És autor d’un notable grup en guix titulat La temptació de Sant Antoni.
(Barcelona, 5 març 1945 – )
Pianista i compositor. Estudià al Conservatori Superior de Música de Barcelona i amplià estudis a París i a Anvers (Bèlgica).
Amb un repertori molt extens (des del barroc fins als autors contemporanis), ha actuat per tot Europa, sovint amb el violinista Gonçal Comellas i el violoncel·lista Radu Aldulescu.
Com a compositor cal assenyalar Seguit (1972), Música 17 (1974), Joc de cadires (1980) i Concert per a piano i orquestra. Ha exercit també com a director d’orquestra i rebé el primer premi de direcció a Anvers (1979).
Professor del Conservatori de Barcelona (des del 1981).
(Barcelona, 1945 – 1965)
Publicació en vuit volums dels texts radiats per Ràdio Barcelona, redactats per iniciativa de l’Institut Municipal d’Història i publicats a càrrec de l’editorial Aymà.
De diversa col·laboració i de temes referits a la història de Barcelona, els articles són generalment de primera mà.
Paral·lelament, l’Institut Municipal d’Història publicà cinc quaderns de “Sumario de Emisiones” (1944-49), amb resums i algun treball original.
Durant els anys 1959-65 la publicació prengué nova forma i, sota el títol de “Divulgación Histórica de Barcelona”, aparegueren quatre volums més, publicats per l’ajuntament, el darrer dels quals conté un índex general.
(Barcelona, 1894 – 1945)
Polític i economista. Es doctorà en lleis i fou passant de Jaume Bofill i Mates.
Regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista (1920), formà part de la comissió de cultura que inicià la construcció de grups escolars, i com a president de la junta municipal d’exposicions d’art organitzà les exposicions de pintura catalana a Lisboa, amb la col·laboració de Joan Estelrich (1920), i a Amsterdam, en col·laboració amb Feliu Elias (1922).
Participà en la constitució d’Acció Catalana (1922), contribuí econòmicament a la fundació de “La Publicitat”, fou sots-secretari d’economia del primer govern de la República Espanyola i col·laborà en revistes especialitzades d’economia i finances.
En morir deixà una excel·lent col·lecció de pintura catalana moderna.
(Barcelona, 1945 – )
Director d’orquestra. Estudià al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, on fou deixeble d’Eduard Toldrà, Joan Massià, Joaquim Zamacois, Xavier Montsalvatge, Antoni Ros i Marbà i Joan Guinjoan.
Ha dirigit l’orquestra de Cambra d’Ateneu (des del 1974) i la del Gran Teatre del Liceu, on debutà l’any 1974. Director de la Banda Municipal de Barcelona des del 1980 i des del 1981 director associat de l’Orquestra Ciutat de Barcelona.
(Bergara, País Basc, 4 gener 1860 – Barcelona, 12 febrer 1945)
Antropòleg i naturalista. Doctor en farmàcia i ciències naturals. Fou professor de botànica descriptiva a la facultat de farmàcia de Barcelona, de la qual fou degà; des del 1920, catedràtic d’antropologia a Barcelona.
Els seus estudis antropològics són interessants per l’enfocament biomètric i la metodologia científica que hi desenvolupà.
Entre les seves nombroses obres cal citar El pueblo Euskalduna (1891), Etnología (1899) i Problemas de la etnografía de los vascos (1907).
(Girona, 1945 – )
Pintor. De formació autodidacta, conreà inicialment l’escultura.
La seva pintura, que parteix d’un realisme expressionista (1965-68), després d’un període transicional (1968-71) en el qual denota una dissolució formal, arribà a una abstracció caracteritzada per l’ús de motius cal·ligràfics i de coloracions fosques: tot plegat amb evidents connotacions simbòliques.
Dades dels Països Catalans 