(Barcelona, 1944 – )
Mutua patronal d’accidents de treball. Fundada per iniciativa de l’empresari Jesús Serra i Santamans.
Es la primera empresa de l’estat espanyol en aquesta activitat i tenia, el 1980, 58.692 empreses afiliades i 622.347 treballadors assegurats, amb una recaptació de 10.585 milions de pessetes.
Té centres assistencials en diverses poblacions de Catalunya i de l’àrea de Madrid.
Enllaç web: Asepeyo
(Tarragona, 1944 – )
Arxiu de titularitat estatal gestionat per la Generalitat. Successor de l’Arxiu Històric Provincial de Tarragona.
Conserva més de cinc quilòmetres de documentació produïda entre els segles XIII i XX i una rica biblioteca formada per bibliografia de les comarques tarragonines.
Els seus fons provenen de les diverses institucions polítiques, religioses i particulars, amb col·leccions factícies de fotografies, plànols, segells i pergamins.
Enllaç web: Arxiu Històric de Tarragona
(Barcelona, 16 juliol 1944 – )
Historiadora de la literatura. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i, com a filòloga, es doctorà amb una tesi sobre l’obra de Mercè Rodoreda.
Ha treballat en el camp de l’ensenyament i ha conreat, sobretot, la crítica i la investigació literària.
És autora de diversos estudis sobre l’obra de Mercè Rodoreda. Ha publicat també Marginats i integrats a la novel·la catalana (1987), premi Crítica Serra d’Or 1988, i ha col·laborat en la Història de la Literatura Catalana.
En castellà, ha escrit El mundo místico de Gabriel García Márquez (1982).
Col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà, 23 setembre 1944 – Barcelona, 27 setembre 2018)
Actor i director teatral. Iniciat en el teatre independent dels anys 1960, després d’una estada professional a Veneçuela, des del 1981 ha alternat les actuacions en català i castellà.
Assolí popularitat a Catalunya per les seves aparicions a la televisió, especialment al concurs de TV3 Vostè jutja, interpretant el personatge d’en Rafeques.
Fou també doblador al català de diverses pel·lícules.
L’any 2016 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Palamós, Baix Empordà, 2 desembre 1868 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 13 setembre 1944)
Escriptor i polític. De jove milità en la republicanisme possibilista. Els anys 1910 i 1914 fou elegit diputat. En les Corts formà part de la conjunció republicano-socialista. Proclamada la República, fou nomenat ambaixador espanyol a Bèlgica (1931-34).
És autor d’una obra lírica de filiació maragalliana: Florida de tardor (1918), Confins (1921), Òpals (1924), etc; de la novel·la Ideal (1898); d’alguna peça teatral, El despertar d’un cor (1896), i, sobretot, dels estudis Amiel (1919) i El tesoro dramático de Henrik Ibsen (1920), aquest darrer d’un gran interès.
(Barcelona, 16 abril 1890 – 3 març 1944)
Dibuixant i pintora. Filla d’Isaac Albéniz. Exposà a Faianç Català (1911), juntament amb Marià Andreu, Nèstor i Ismael Smith, i a la Galeria Dalmau (1944), de Barcelona.
Dins el modernisme reflecteix les orientacions de Xavier Gosé.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1944 – )
Artista plàstic. Inicialment treballà en pintura, però aviat s’introduí en el corrent d’art conceptual dins el “Grup de Treball”.
La seva obra constitueix una reflexió sobre el coneixement humà, previ al fet plàstic; l’art com a via entre el sentiment i el coneixement.
Exposicions: Material humà (1981), Entropia (1986), Dinosaures-Pertorbacions irreversibles (1987), Europa. Arqueologia del rescat (1989), Bildung: la imatge del pensament (1990), La línia de Portbou (1991).
(Barcelona, 3 setembre 1944 – )
Crític i tractadista d’art. Fill de Ricard Giralt i Miracle. Especialista en l’estudi de les arts, el disseny i l’arquitectura contemporània. Professor de comunicació visual a la Universitat de Barcelona des del 1970.
Fou fundador i director de la revista d’art “Batik” (1973-78) i ha estat col·laborador de diverses revistes. Ha organitzat nombroses exposicions, entre les quals cal destacar Barcelona, París, Nova York (1985), Le Corbusier i Barcelona (1988) i Avantguardes a Catalunya (1992), que va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1993).
Coautor de Catalunya II (1978), Argenters i joiers de Catalunya (1986) i coordinador del Llibre blanc del disseny gràfic a Catalunya (1985). Autor, entre d’altres, de L’art català contemporani (1972), El crit de la terra. Joan Miró i el Camp de Tarragona, Subirachs (1973), Guinovart, la força del llenguatge plàstic (1979), Dels bells oficis al disseny actual. Història de les arts decoratives a Catalunya (1981), Dalí, un artista multidimensional (1990), Ràfols-Casamada (1995). Ha estat president de l’ACCA i ha tingut responsabilitats públiques en la gestió de museus i d’exposicions.
(Palol de Revardit, Pla de l’Estany, 1944 – )
Periodista, comunicòleg i professor. Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona (1975) i graduat en periodisme per l’Escola de Periodisme de l’Església (1973). Doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou professor del 1975 al 1992 i director del departament de periodisme en 1987-89.
Catedràtic de la teoria de la comunicació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i fou degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual des de la seva fundació, l’any 1993, fins al 2000. Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica) des del 1993. Fou vocal del primer Consell de l’Audiovisual de Catalunya (1997-2000).
Com a investigador s’ha especialitzat en l’estudi de les polítiques de comunicació i cultura i de la comunicació política. Com a articulista, col·laborà habitualment en diaris i revistes.
Ha publicat diverses obres, entre les quals destaquen Sistema i polítiques de la comunicació a Catalunya 1970-1980 (1984), Comunicació i reconstrucció nacional (1989), El debate internacional de la comunicación (1986) i Estructura general de la comunicació pública (1996). Ha publicat també, com a director o coeditor, les obres Comunicació, llengua i cultura a Catalunya, Horitzó 1990 (1986), Construir l’espai català de comunicació (1991), Comportament electoral i comunicació política a Catalunya (1998) i La campanya més disputada (2000).
(Calaf, Anoia, 1944 – )
Cantant i rapsode. De ben jove s’interessà per la poesia i la cançó, però no es va professionalitzar fins el 1974, amb un repertori que va des dels trobadors medievals fins als poetes contemporanis. Ha recitat per tot el país, especialment a les escoles, fent conèixer la poesia catalana.
Ha enregistrat diversos discos, com He heretat l’esperança (1978), Traginer de cançons (1982), Celdoni Fonoll, recital 1000 (1984) i Nit de Foc (1985), i ha publicat algunes antologies poètiques, com La poesia al carrer (1977), Cançoner groc (1980), Nou segles de poesia als Països Catalans (1986), Versos perversos (1995) i Tocat d’amor (1997).
Enllaç web: Celdoni Fonoll
Dades dels Països Catalans 