(Courbevoie, França, 17 setembre 1941 – Cadaqués, Alt Empordà, 1 juliol 1982)
Poeta i narrador. Publicà poesia en castellà i en català: Per a duc Bach escriví música d’orgue, a Weimar (1971, premi Carles Riba), Ideari a la recerca de la fruita tendra (1976) i Davant del fat com si no hi fos (1982), així com narració: La dona del capità (1977) i Descomposicions (1980).
(Barcelona, 13 agost 1867 – 13 maig 1912)
Actriu. Filla i deixebla de l’actriu Carlota de Mena. Debutà al teatre català de molt jove.
Es casà, la segona vegada, amb Enric Borràs i treballà com a primera actriu en la companyia d’aquest; hi estrenà, entre d’altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn Janot (1898), d’Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells (1903), d’Ignasi Iglésias; i L’heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol.
Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre castellà.
Fou germà seu Carles Delhom i de Mena (Barcelona, 1872 – 1941) Actor. Treballà en la majoria de teatres de Barcelona i en les companyies d’Enric Borràs, Margarida Xirgu, Josep Santpere, etc, i assolí una gran popularitat. Conreà, també, la poesia.
(Aiora, Vall de Cofrents, 27 gener 1863 – València, 6 març 1941)
Advocat i polític. Es llicencià en dret a València, i fou diputat del partit conservador a les corts (1908).
El 1909, després de la Setmana Tràgica, fou nomenat governador civil de Barcelona. Emprengué una repressió arbitrària, amb un desconeixement total de la situació, i clausurà, entre moltes altres entitats, el Centre Excursionista de Catalunya.
La seva actuació motivà protestes de Francesc Cambó i d’Amadeu Hurtado prop del ministre Juan de la Cierva, sense resultat. El 1910 fou destituït del càrrec.
(Barcelona, 11 març 1881 – 28 agost 1941)
Dramaturg i comediògraf. Es féu conèixer amb La morta (1904), obra dramàtica de tendències simbolistes que obtingué un èxit extraordinari. Durant molts anys l’escena catalana en representà l’obra, que, dins el tipus d’alta comèdia o comèdia ciutadana, descriuen, sense relleus marcats ni estudis psicològics profunds, la classe mitjana.
L’any 1927, el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li atorgà el premi Fastenrath per la seva obra Bromes i veres (1926.
Cal esmentar-ne a més: Boca d’infern (1905), Comèdia d’amor (1905), Claror de posta (1905), L’encís dels divuit anys (1907), La família Rocamora (1909), Flors i violes (1909), Palmes i llorers (1922), El Pare Pedaç (1924) i La vall de Josafat (1927), entre altres.
Dirigí les revistes “De Tots Colors” i “Revista Catalana”.
(Palafrugell, Baix Empordà, 1867 – Roma, Itàlia, 1941)
Jesuïta. Ensenyà humanitats a Veruela (Aragó), fins que l’any 1914 s’incorporà a l’equip dedicat a l’edició documental de fonts jesuítiques (Monumenta historica Societatis Iesu), el qual dirigí (1920-22).
La seva aportació científica inclou la primera edició dels Ejercicios espirituales de sant Ignasi (Madrid 1919) i també l’edició crítica de les constitucions de la companyia (Roma 1934-38).
(Barcelona, 31 juliol 1941 – )
Arquitecte i dissenyador. Membre de l’Estudi Per, ha format equip amb Òscar Tusquets.
Autor d’una arquitectura racionalista amb tocs imaginatius, entre les seves obres destaquen la botiga Sonor de Barcelona (1965), el xalet de G. Rognoni a Sant Cugat del Vallès, el restaurant La Balsa de Barcelona (1975), totes premis FAD, i la remodelació del Palau de la Música Catalana (1982).
Associat des del 1983 amb I. Paricio, ha realitzat la seu del Banc d’Espanya a Girona (1981-89) i un conjunt d’habitatges a la Vila Olímpica de Barcelona (1989-92).
S’ha dedicat igualment a la creació d’objectes de disseny.
(Sant Feliu del Racó, Vallès Occidental, 14 octubre 1857 – Barcelona, 1941)
Escultor. Deixeble de Joan Roig a Barcelona i de Chapu a París. En ambdues ciutats fou company inseparable de Santiago Rusiñol i Ramon Casas, amb els quals exposà a la sala Parés de Barcelona.
La seva obra, elaborada preferentment en marbre, rebé influències del naturalisme i del modernisme. Guardonat amb la primera medalla a l’Exposició Universal de París (1900).
D’entre les seves escultures destaquen: Eva (1904), Pietat i el Monument a Jaume I (1927), a Mallorca.
Fou el pare de Noel Clarasó i Serrat.
(Barcelona, 26 setembre 1941 – )
Arquitecte. Fill d’Alexandre Cirici i Pellicer. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, d’on fou professor (1976-78). També ho fou d’algunes universitats americanes i de l’Escola Eina.
Cofundador del Studio Per (1964), col·laborà assíduament amb Jordi Bonet i ha realitzat molts habitatges particulars i projectes com ara el remodelatge del Museu de Zoologia de Barcelona (1982).
Ha dirigit les obres de restauració de la casa Thomas de Barcelona, guardonada amb el Premio Nacional de Restauración (1980).
(Barcelona, 18 octubre 1941 – )
Artista plàstic. Féu estudis d’arquitectura i de creació artística a Llotja i a l’escola de pintura mural de Sant Cugat del Vallès.
Les seves primeres obres obeeixen a patrons convencionals. Posteriorment ha evolucionat guiat per la preocupació pel moviment, que intenta reflectir mitjançant les característiques seriacions conceptuals.
(Mataró, Maresme, 19 març 1941 – )
Arquitecte. Es graduà l’any 1966 a l’ETSAB, de la qual fou docent a partir del 1968.
El seu camp d’interès se centra en la definició dels continguts tècnics, constructius, d’ús, etc, que han de caracteritzar l’arquitectura pública, àmbit a que pertanyen la majoria dels programes que ha desenvolupat.
Entre les obres realitzades en col·laboració amb Albert de Pineda des de l’any 1991 destaquen l’Hospital del Mar de Barcelona (1988-91, premi FAD), els poliesportius de Pineda de Mar (1989-95) i de Premià de Dalt (1990-93), l’escola primària i institut de Vilassar de Mar (1990-93, premi FAD), la piscina municipal de Granollers (1993-97), l’Escola Superior d’Enginyers de la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona (1994-97) o la biblioteca pública Pompeu Fabra de Mataró (1997-99).
Dades dels Països Catalans 