(Barcelona, 8 desembre 1932 – )
Paleontòleg. Escolapi, cursà la llicenciatura en geologia (1958-61) i es doctorà a Barcelona l’any 1975.
Compaginà els càrrecs directius escolars amb la recerca paleontològica al Museu del Seminari de Barcelona.
Especialista en braquiòpodes del Cretaci, hi ha publicat una cinquantena de treballs.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1 agost 1851 – 20 novembre 1932)
Ceramista. Es formà a Sabadell, Mataró, Coïmbra, Muel, Manises i la Bisbal d’Empordà.
Fundador del “Faianç Català” (1891) a Barcelona, s’establí definitivament a Sabadell, on instal·là un important obrador de ceràmica industrial i artística.
Publicà les obres Estudis de terrissa catalana (1925) i Sabadell del meu record (1930).
(Barcelona, 7 maig 1932 – Montreal, Canadà, 25 desembre 1979)
Ceramista i dibuixant. És autor de grans plafons ceràmics al seminari de Metabetchouan, Quebec (1961), i a la facultat de ciències de Quebec (1962), i de conjunts ceràmics en alt relleu policroms: Homenatge a Gaudí (1963).
Ha estat influït per Picasso i, en la seva època superrealista, per Dalí i per Gaudí. Des del 1954 residia a Montreal.
(Barcelona, 26 maig 1858 – Madrid, 11 maig 1932)
Enginyer i bibliòfil. Fou director de Caminos de Hierro del Norte de España i gran impulsor de la construcció de ferrocarrils a l’estat espanyol.
Reuní importants col·leccions de ceràmica, de dibuixos i de llibres. Incorporat a la vida madrilenya, cedí les seves col·leccions als museus de Madrid.
(Girona, 29 juny 1932 – 22 agost 2016)
Periodista i advocat. Un dels fundadors de “Presència”, en fou director del 1968 al 1980.
Col·laborador en diverses publicacions i corresponsal del diari “Tele/eXprés”, durant deu anys, director del Centre d’Informació de la Cambra de Comerç i Indústria, president de l’Associació de la Premsa i membre de la Comissió Jurídico Assessora de la Generalitat.
Ha publicat La Devesa, paradís perdut (1980), Protagonistes de la història econòmica gironina (1981), Girona ara i sempre (1982) i, juntament amb J.M. Casero, Girona grisa i negra (1972).
(Barcelona, novembre 1932 – 1936)
(ADLAN) Agrupació artística. Fundada per Joan Prats i Josep Lluís Sert, per fer conèixer les noves tendències de l’art.
Entre les seves activitats cal citar la presentació de Le Circ, d’Alexander Calder i les exposicions de Joan Miró, Asp, Picasso, etc.
També donà a conèixer la música d’A. Schönberg i Robert Gerhard.
(Bages / Berguedà, del 18 al 23 gener 1932)
Insurrecció armada anarquista de les dues comarques. Promoguda per membres de la CNT i de la FAI, que culminà amb al proclamació els dies 20 i 21 de gener, del comunisme llibertari, amb ocupació dels ajuntaments i constitució de comitès revolucionaris.
La revolta s’inicià en esdevenir general (18 i 19 de gener) la vaga iniciada pels sectors tèxtils i metal·lúrgics. L’exèrcit i la guàrdia civil restabliren la situació el dia 23.
El govern desterrà a l’illa de Fernando Poo 108 anarquistes, entre ells Durruti i els germans Ascaso. D’altra banda, la FAI acusà els elements més sindicalistes de la CNT d’insolidaritat, la qual cosa provocà la dimissió d’Emili Mira i Ángel Pestaña, secretaris, respectivament, de la CNT a Catalunya i del comitè nacional.
(Barcelona, 12 setembre 1850 – 5 desembre 1932)
Periodista i polític. Col·laborador i amic d’Àngel Guimerà. Amb ell intervingué en la fundació del grup La Jove Catalunya. Va pertànyer al grup fundador de “La Gramalla” (1870), del qual fou president.
Va ésser director durant quatre anys de la revista “La Renaixença” (1871), convertida en diari posteriorment (1881).
President de la Lliga de Catalunya, va intervenir a l’Assemblea de Manresa (1892) i es destacà dins la Unió Catalanista.
Publicà diversos volums de versos i prosa, en alguns dels quals descriu records de la seva joventut; entre ells destaquen Feina nova, feina vella (1906), Encara som de moda (1907) i Per fer la dotzena (1908).
Darrerament va fundar “Nos ab Nos” (1911-12), revista setmanal, redactada tota per ell.
(Barcelona, 17 abril 1885 – 28 desembre 1932)
Artista i pedagog. Germà d’Enric i de Josep. Es distingí pels dibuixos al carbó que reprodueixen escenes urbanes i populars (alguns es conserven al Museu d’Art Modern de Barcelona).
Com a pedagog, fou president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, assessor tècnic de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i membre del Consell de Cultura i de la Comissió de la Llengua de la Generalitat.
Donà un gran impuls a la nova organització escolar de la ciutat; creà nombrosos grups escolars de prestigi internacional (escoles del Bosc, del Guinardó, del Mar, Nou Col·legi Mont d’Or, etc) i vetllà per la formació dels mestres.
Fou el pare de Joan i de Josep Maria Ainaud i de Lasarte.
(Barcelona, 6 agost 1932 – Ogassa, Ripollès, 11 agost 2007)
Polític. Fou ordenat sacerdot escolapi el 1955.
Des del 1972 es mostrà partidari de la lluita antifranquista no violenta (sol·licitud d’amnistia, vagues de fam, permanència davant la presó Model de Barcelona) i a favor dels drets humans i les llibertats, que li valgueren la seva detenció (1972 i 1974-75) i la presentació de la seva candidatura al premi Nobel de la Pau (1975).
“Plantem-nos i plantem cara al disgust diari de veure’ns venuts, estafats, domesticats o silenciats. Els únics protagonistes som nosaltres: el Poble.” (Lluís Maria Xirinacs)
Després de promoure la Marxa de la Llibertat l’estiu del 1976, fou elegit, com a independent, senador per la província de Barcelona (15 de juny de 1977).
Després de votar en contra de la Constitució espanyola i d’abstenir-se a l’Estatut de Catalunya, radicalitzà la seva postura independentista i participà en l’organització del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) (1979). El 1982 es retirà de la política activa.
Ha publicat diversos llibres on narra les seves experiències o idees, com entre d’altres, Secularització i cristianisme (1969), Diari de presó: l’espectacle obsessiu (1976) i Vaga de fam per Catalunya (1977).
Dades dels Països Catalans 