(el Prat de Llobregat, Baix Llobregat, 16 setembre 1923 – 22 maig 2007)
Historiador. Ha dedicat la seva obra a l’estudi del Baix Llobregat (especialment del Prat) i a la defensa de la comarca contra els factors externs que la desnaturalitzen.
Ha publicat entre d’altres: La gent del fang (1966), L’Hospitalet de Llobregat (1970), Les generacions pratenques (1972), Curs d’introducció a la història de l’Hospitalet (1975), Resum d’història del Prat (1976) i Els santboians de 1490 (1990).
(Sabadell, Vallès Occidental, 16 abril 1860 – Barcelona, 11 febrer 1923)
Filòleg i eclesiàstic. Professor d’hebreu i de grec al seminari de Barcelona (1884-1905) i posteriorment prefecte d’estudis (1905-17). El 1889 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres.
Obres principals: Gramàtica hebrea, Efemérides para la historia del Seminario Conciliar de Barcelona (1908), el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres Antología sobre la profecía de Jeremías, i publicà una versió catalana medieval dels Ensenyaments de bona parleria de Brunet Llatí.
El 1906 va presentar, al Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l’obra Importància de l’ortografia: necessitat d’equilibrar l’element fònic amb l’etimològic, el qual tingué força ressò.
(Barcelona, 1917 – 1923)
Editorial. Fundada per elements de la Lliga Regionalista. En fou director literari Josep Carner.
Publicà dues grans col·leccions: Biblioteca Catalana -d’autors del país- i Biblioteca Literària -d’autors estrangers-.
Fou també un trust de revistes: “D’Ací i d’Allà”, “Economia i Finances”, “Agricultura i Ramaderia” i “Catalunya Marítima”.
Des del 1923 gairebé totes les publicacions van ésser continuades per la Llibreria Catalònia.
(Valls, Alt Camp, 8 desembre 1923 – Barcelona, 10 febrer 2009)
Fotògraf i escriptor. Germà de Francesc. Anà a residir a Barcelona, on es formà amb el seu pare Pere Català i Pic. Obtingué el premi Ciutat de Barcelona de fotografia el 1954.
Ha estudiat els castells catalans, sobre els quals ha reunit una important documentació fotogràfica, i els castellers, i ha promogut les relacions culturals amb l’Alguer.
Ha publicat Invitació a l’Alguer actual (1957) i diversos texts en l’obra col·lectiva Els castells catalans (1966).
(Barcelona, 14 novembre 1923 – Girona, 10 agost 2007)
Pintor. Estudià enginyeria i belles arts. Es relacionà amb el Cercle Maillol.
Són característics els seus paisatges (especialment els de Cadaqués i d’Eivissa) de composició ordenada i resolts amb colors suaus i perfils lleugerament difuminats.
Durant una etapa inicial també realitzà gravats (primer premi de La Rosa Vera, 1951) i il·lustracions per a llibres de bibliòfil.
(Sarrià, Barcelona, 5 agost 1864 – Barcelona, 22 octubre 1923)
Metge. Catedràtic i rector (1913-23) de la Universitat de Barcelona.
El 1919 li fou concedit el marquesat de Carulla.
(Barcelona, 1923 – 24 novembre 1996)
Veterinari i polític. Deixeble de Riera i Planagumà, es dedicà inicialment a la clínica bovina i s’especialitzà més tard en patologia de la reproducció, a Tolosa de Llenguadoc (1955), branca en què posteriorment ha desenvolupat un intents mestratge professional.
Fou elegit president de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries (1977) i del Col·legi de Veterinaris de Barcelona (1980). Fou nomenat conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya al primer govern de Jordi Pujol (1980).
De la conselleria estant promogué la investigació i la promoció agràries, creà una xarxa de laboratoris de sanitat ramadera, el primer Centre de Comprovació de rendiments de bestiar porcí, diverses agrupacions de defensa sanitària, diferents àrees de racionalització de la inseminació artifical i impulsà decididament el cooperativisme agrari.
Ha publicat nombrosos treballs sobre patologia bovina, inseminació artificial i esterilitat bovines.
Fou elegit (1985) primer president del Consell dels Col·legis Veterinaris de Catalunya.
(Pollença, Mallorca, 1894 – Barcelona, 1995)
Pastor evangèlic. Fill de Joan Capó i Pons, germà de Joan i de Josep, i pare d’Enric Capó i Puig. Exercí les seves activitats pastorals a Maó i, des del 1955, a Barcelona, on s’encarregà de l’església del carrer dels Tallers.
Influí en la revitalització de les comunitats evangèliques de la Llagosta, l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet, ciutat en que aconseguí la construcció de la Residència Bet-San per a persones grans.
L’any 1994, en ocasió del seu centè aniversari, li fou dedicat un llibre homenatge titulat Vivència i predicació de la Paraula de Déu.
També fou el pare de Humbert Capó i Pascual (Rubí, Vallès Occidental, 1923 – Madrid, 1995) Pastor protestant. Després d’haver col·laborat en l’obra evangèlica a Mallorca, passà a residir a Madrid, on ocupà un alt càrrec a l’església evangèlica espanyola.
(Catalunya, 1921)
Recull de poemes de Josep M. de Sagarra. Publicat el 1923.
Està format per vint-i-dues cançons i dues balades i hi descriu, sense mitificacions ni idealismes, el paisatge de la costa empordanesa. Pertany a l’època que la influència maragallana i la del postromanticisme són més evidents en la seva obra.
La seva poesia -molt inspirada en les fonts tradicionals- aconseguí un to molt personal, exuberant d’imatges i de sensualitat.
(Barcelona, 15 febrer 1923 – Santiago de Xile, Xile, 26 maig 2021)
Artista, pintora i gravadora. El 1939 va anar a viure a Xile. Des del 1958 féu estades periòdiques a Barcelona. S’inicià en el gravat al taller “99”.
Ha il·lustrat importants llibres de poesia. Diez odas para diex grabados de Roser Bru, de Pablo Neruda.
Té obres als museus d’art contemporani de Santiago de Xile, Río de Janeiro, Concepción i al Metropolitan de Nova York. Fou professora a la universitat catòlica de Santiago de Xile.
Dades dels Països Catalans 