(París, França, 5 abril 1845 – València, 14 gener 1923)
Pintor. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles de València i fou deixeble de Rafael Montesinos. Guanyà premis a València, Madrid i Sevilla. Fou professor i acadèmic de Sant Carles.
Conreà la pintura històrica –Notificació de la sentència de mort a Maria Stuart (Museu d’Edimburg)-, el paisatge –Serra d’El Negrete i Paisatge amb la serra d’El Negrete al fons (Museu de Belles Arts de València)- i el retrat.
(València, 1882 – 1941)
Escultor i dibuixant. Germà de Robert. Féu el monument a Cabanilles a l’Alameda de València.
Era professor d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles. Sobresortí com a imatger.
Fou el pare de Rafael Rúbio i Vèrnia (València, 1923 – Madrid, 1986) Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles. Fou director de l’Escola d’Arts i Oficis de Jaén.
(Alcoi, Alcoià, 26 febrer 1921 – 26 setembre 1923)
Setmanari anarquista. Fou primer òrgan dels sindicats locals de la CNT, dirigit inicialment per Enric Gisbert. Però a l’octubre de 1921 se’n féu càrrec J. Juan i Pastor, que li donà una gran empenta com a òrgan anarquista.
Reaparegué el 1930 (abril-setembre) dirigit per Emili Mira, però hagué de desaparèixer pel poc èxit assolit.
(Reus, Baix Camp, 15 setembre 1850 – París, França, 3 desembre 1923)
Ballarina clàssica, coneguda per Rosita Mauri. Formada inicialment sota la direcció del seu pare, coreògraf, completà els estudis a París amb Mme. Dominique. Va debutar a Barcelona el 1868, passà després a la Scala de Milà i el 1878 ballava ja a París.
Gounod l’havia vista actuar a Itàlia i li facilità la carrera artística en recomanar-la per ballar en el Divertissement de Polyeucte, a l’Òpera parisenca, de la qual aviat esdevingué primeríssima ballarina (1878-1907). Posteriorment actuà a Berlín i altres capitals europees.
El pintor Manet li va fer un retrat, inacabat, conegut amb el nom de Femme en Rose.
Acabada la carrera artística es dedicà a l’ensenyament, que exercí al conservatori de l’Òpera de París.
(Palma de Mallorca, 1 maig 1853 – 24 febrer 1923)
Dirigent republicà i militar. Fou regidor de Palma de Mallorca en tres períodes (1891-95, 1899-1901 i 1903-05).
Adherit al republicanisme progressista, fou redactor de “La República” (1892-94) i de “La Unión Republicana” (1896-1904) i, també, membre dels directoris de la coalició d’Unió Republicana el 1893 i del Partit d’Unió Republicana el 1896.
Participà, posteriorment, en la conjunció republicano-socialista a Mallorca (1910-11).
(Palma de Mallorca, 1914 – 1923)
Setmanari bilingüe i humorístic.
(Palma de Mallorca, 1846 – València, 1923)
Assagista, periodista i poeta. Fou bibliotecari a la Biblioteca Provincial de València i redactor del diari “Las Provincias”.
Publicà diversos llibres d’assaig en castellà. El titulat Floriloquio modernista por el Doctor Tiquis Miquis (1907) reflecteix el seu conservadorisme literari romàntic.
Escriví en català alguns poemes de caire romàntic floralesc dins un estil sobri i un to intimista.
(País Valencià, 1923 – 1936)
Organisme. Reuní els grups comunistes del País Valencià i Múrcia, creat com a organització regional del PCE. Julià Gorkin i Hilari Arlandis en foren inicialment els dirigents més importants.
Durant la guerra civil tingué “Frente Rojo” com a òrgan de premsa.
(Artà, Mallorca, 12 febrer 1856 – Palma de Mallorca, 10 agost 1923)
Escriptor i traductor. Estudià dret a Barcelona i Madrid. Catedràtic de literatura, traduí al castellà Heine (Cuadernos de viaje, 1892), Schiller (Poesías líricas, 1909), una antologia de poetes lírics italians (1889) i edità els estudis Fundaciones españolas en Roma (1911) i Influència de la lengua y la literatura italiana en el castellano (1913).
Escriví Páginas mallorquinas (1912), visió contrària al moviment de la Renaixença. Poeta en llengua castellana, les seves obres Primicias (1884), Saludos (1887), Poesías (1900) foren traduïdes a diversos idiomes. Fou membre de l’Academia Española i de la de San Fernando, entre d’altres.
(València, 24 febrer 1868 – 18 octubre 1923)
Periodista i comediògraf. Redactor del diari “Las Provincias”. Hi féu sobretot crítica taurina (amb el pseudònim Latiguillo) i articles sobre qüestions cinegètiques (amb el de Juan Palomo).
Escriví, per al teatre, Ojo por ojo, El buque nacional, Huelga de cocheros, Rojo y verde, Temple aragonés i altres obres còmiques. És autor, també, d’una novel·la curta, de costums populars: Bous de poble (1914).
Fou president de l’Associació de la Premsa Valenciana, el 1922.
Dades dels Països Catalans 