(Barcelona, 1857 – 1919)
Titellaire. Iniciador de la nissaga. Començà a fer titelles el 1873 i formà companyia el 1902.
Fou pare de Jaume Anglès i Vilaplana.
Anglès i Pallejà, Jaume
2 Respostes
Arxiu d'etiquetes: 1919
Almera i Comas, Jaume
(Vilassar de Mar, Maresme, 5 maig 1845 – Barcelona, 15 febrer 1919)
Geòleg. Cursà la carrera eclesiàstica al seminari de Barcelona, on posteriorment fou professor d’història natural. Gràcies a ell va néixer (1874) el Museu de Geognòsia i Paleontologia del seminari. Col·laborà amb Josep Joaquim Landerer en un estudi sobre el Maestrat (1876).
Encarregat per la diputació de Barcelona d’efectuar el mapa geològic de la província, el 1887 publicà el primer full dels cinc en que intervindria. Portà a terme interessants treballs geològics i paleontològics (del pliocè català), que es concretaren en nombroses publicacions.
La seva obra Cosmogonia i Geologia (1878) és una visió de l’univers des del punt de vista catòlic.
Alcolea i Gil, Santiago
(Falset, Priorat, 18 març 1919 – Barcelona, 30 juliol 2008)
Historiador de l’art del segle XVI al XIX. Estudià a la Universitat de Barcelona i féu el doctorat a Madrid. Professor agregat de la Universitat de Barcelona des del 1965.
Entre les seves obres sobresurten diversos volums sobre art. Es remarcable la seva tesi doctoral La pintura en Barcelona en el siglo XVIII. Participà a l’obra col·lectiva Historia de la pintura en Cataluña. En 1969 aparegué el seu assaig Escultura española.
Urgell i Inglada, Modest
(Barcelona, 13 juliol 1839 – 3 abril 1919)
Pintor, dibuixant i comediògraf. Deixeble de Ramon Martí i Alsina a Llotja. Tractà Gustave Courbet a París. Els anys 1860 les seves obres foren rebutjades per massa avançades en les exposicions oficials barcelonines organitzades a la Llotja, i exposà sense èxit en les exposicions nacionals de Madrid.
Fugint de l’epidèmia que assolava Barcelona, anà a Olot el 1870, on es relacionà amb l’escola aglutinada per Joaquim Vayreda, que l’influí. Signà auques i dibuixos amb el nom de Katúfol. Exposà habitualment a la Sala Parés de Barcelona des de la seva fundació, el 1877, sala on reuní una penya artística.
Obtingué també èxits a les exposicions nacionals de Madrid i els premis màxims de les exposicions de belles arts de Barcelona (1894, 1896 i 1898), i també altres guardons en diverses exposicions europees i americanes, com les de Filadèlfia i Munic.
Fundà i encapçalà la Societat Artística i Literària de Catalunya. Fou des del 1894 professor de paisatge a l’escola de Llotja.
La seva obra, molt homogènia i d’escassa evolució, se centra en paisatges i marines solitaris, sovint molt simples de composició i caracteritzats pel seu ambient trist i misteriós, centrat de vegades en cementiris i ermites, obres que ell mateix intitulava El de sempre assumint les acusacions dels qui el titllaven de reiteratiu. Auto qualificat de romàntic, hom ha relacionat el seu estil amb Böcklin.
La seva acceptació fou molt gran al seu temps, i és representat al Museu d’Art Modern de Barcelona, als museus provincials de Girona, Mallorca i Lugo, a la Kunsthalle d’Hamburg, etc. Reuní reproduccions d’una bona part de la seva obra a l’àlbum Catalunya (1905).
La seva gran vocació fou, però, el teatre, com a actor i com a autor (estrenà algunes comèdies), i publicà Lluny dels ulls (1898), Un terròs de sucre (1898), Añoranza! (1899), Por (1901, traduïda al castellà) i el drama Valor (1907). Publicà l’autobiografia El murciélago. Memorias de una patum (1913).
Fou el pare de Ricard Urgell i Carreras.
Pàmies i Bertran, Teresa
(Balaguer, Noguera, 8 octubre 1919 – Granada, Andalusia, 13 març 2012)
Escriptora. Militant del PSUC durant la guerra civil de 1936-39, participà en accions públiques per tal de mantenir la moral de la població i dels combatents i anà als EUA per recollir diners per a la causa republicana.
S’exilià el 1939, estudià dos anys de periodisme a la Universitat Femenina de Mèxic i, després de la II Guerra Mundial, romangué durant dotze anys a Txecoslovàquia i dotze més a França. Tornà a Catalunya l’any 1971.
S’inicià en la narrativa amb La filla del pres, obra que presentada als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Marsella, obtingué el premi President Companys (1967). Posteriorment publicà les novel·les Testament a Praga (1971), basada en les memòries del seu pare, Quan érem capitans (1974), Si vas a París, papà… (1975), Memòria dels morts (1981), Segrest amb filipina (1986) i La filla del gudari (1997), obres de contingut generalment autobiogràfic.
També ha publicat memòries (Primavera de l’àvia, 1989) i assaigs (Cròniques de nàufrags, 1976; Los niños de la guerra, 1977; Opinió de dona, 1983; Jardí enfonsat, 1992).
Estigué casada amb Gregorio López Raimundo i foren els pares de Sergi Pàmies.
Monserdà i Vidal, Dolors
(Barcelona, 10 juliol 1845 – 31 març 1919)
Escriptora. Filla de Josep Monserdà i Roger i germana d’Enric . Començà a escriure en castellà i aconseguí un cert relleu mitjançant la col·laboració en el diari “La Alianza de los Pueblos”.
L’amistat amb la poetessa Josepa Robert Massanès i amb Miquel Victorià Penya influí d’una manera decisiva en la seva formació literària. Col·laborà, amb el grup d’escriptors catalans del darrer quart del segle XIX, a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i “La Ilustració Catalana”.
Després d’alguns intents teatrals (Teresa o un jorn de prova, 1875), a partir del 1893 conreà la novel·la, prenent per tema la burgesia barcelonina enriquida amb la industrialització. Amb un llenguatge col·loquial, realista, costumista, les seves obres són un reflex de l’època des de l’angle conservador.
Escriví les novel·les La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La fabricanta (1904), La Quitèria (1906) i Maria Glòria (1917). Autora del quadre de costums Del món (1908). Els seus versos foren recollits en el Llibre de Poesies (1911). Publicà també Orientacions per a la dona catalana (1911) i Tasques socials (1926).
Signava les obres Dolors Monserdà de Macià, ja que era casada amb l’argenter Joan Macià.
Miret i Sans, Joaquim
(Barcelona, 17 abril 1858 – 30 desembre 1919)
Historiador. Estudià lleis a Barcelona i a Madrid. Després d’haver treballat algunes temporades en la secció de manuscrits espanyols de la Biblioteca Nacional de París. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1900 i fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i acadèmic corresponent de l’Academia de la Historia.
Investigà especialment els segles XI-XIII de la història de Catalunya, i són de gran interès els seus estudis sobre els tres primers monarques de la corona catalano-aragonesa i sobre les cases vescomtals catalanes.
Entre els seus nombrosos treballs destaquen Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbó (1900), Los vescomtes de Bas en la illa de Sardenya (1901), Los vescomtes de Cerdanya, Conflent y Bergadà (1901), La casa de Montcada en el vizcondado de Bearn (1901-02), Itinerario del rey Alfonso I de Cataluña, II en Aragón (1903-04), Itinerario del rey Pedro I de Cataluña, II en Aragón (1905), Les cases de Templers i Hospitalers a Catalunya (1910) i Itinerari de Jaume I el Conqueridor (1918).
Mingote Barrachina, Antonio
(Sitges, Garraf, 17 gener 1919 – Madrid, 3 abril 2012)
Dibuixant humorístic. Comandant d’infanteria. Establert a Madrid. Assidu col·laborador de publicacions periodístiques, fou director de la revista humorística “Don José”. Fou el màxim representant de l’humor castellà i burgès de la postguerra, amb un cert inconformisme conjuntural.
Entre els seus llibres d’humor gràfic cal esmentar Historia de la gente, Historia de Madrid, El Mus, Arturo y Pepe, Hombre solo, Las palmeras de cartón (1951), Historia del traje (1963), Este señor de negro (1975), Al cielo iremos los de siempre (1985) o Conciencias naturales (1996).
Ha escrit per al teatre i la televisió i és autor de curt metratges i de guions de cinema. Fou membre de la Real Academia Española des del 1987.
Margalef i López, Ramon
(Barcelona, 16 maig 1919 – 23 maig 2004)
Ecòleg. Es llicencià el 1949 en ciències naturals a la Universitat de Barcelona i es doctorà el 1952. Investigador de l’Institut de Biologia Aplicada del CSIC (1946-51). Membre de l’Institut d’Investigacions Pesqueres, que dirigí en el període 1966-67, al qual donà un gran impuls i un prestigi internacional. L’any 1967 s’encarregà de la càtedra d’ecologia de la Universitat de Barcelona, que ocupa fins al 1986.
Ha assolit renom internacional com a especialista en l’estudi dels organismes marins i d’aigües dolces. En la seva dilatada tasca científica destaquen l’aplicació de la teoria de la informació als estudis ecològics i la creació de models matemàtics en l’estudi de les poblacions.
Ha rebut nombrosos premis, entre ells el premi Huntsman d’Investigacions en Ciències Marines en la seva primera edició (1980), el Naumann-Thienemann de limnologia, i el premi Ramón y Cajal d’investigació científica.
Ha escrit nombrosos articles i llibres, entre els quals cal destacar Comunidades naturales (1962), Perspectivas en teoría ecológica (1968), Ecología (1974), La biosfera entre la termodinámica y el juego (1980), Limnología (1983), Teoría de los sistemas ecológicos (1991) i Planeta azul, planeta verde (1992).
El 1991 fou designat pel Parlament Europeu com a titular del comitè científic de l’Agència Europea del Medi Ambient.
Grup Excursionista i Esportiu Gironí
(Girona, 1919 – )
(GEiEG) Primera entitat de Catalunya dedicada a l’esport afeccionat. Organitza activitats esportives tant de competició com de lleure, i té seccions d’atletisme, handbol, muntanya, natació, tennis, bàsquet, hoquei sobre rodes, waterpolo, rugbi i esquí, entre d’altres. Disposa d’instal·lacions esportives a la Devesa, Sant Ponç, Sant Narcís i Palau-sacosta.
Col·labora també en la vida social gironina a través d’activitats culturals i populars com la Festa del Pedal, concursos de colles sardanistes, l’aplec excursionista, la pujada als Àngels, concerts, etc. El 1994 l’entitat fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.
Dades dels Països Catalans 