(Barcelona, 1846 – 16 gener 1913)
Pianista i compositor. Germà de Ferran. Estudià piano amb Joan Barrau i composició amb Marià Obiols. El 1866 fou nomenat professor del Conservatori del Liceu de Barcelona.
Entre les seves obres destaquen Barcarola, Rapsòdia i altres peces per a piano, així com romances.
Traduí a l’italià els llibrets de les òperes Henry Clifford, d’Isaac Albéniz i Els Pirineus, de Felip Pedrell.
(Arenys de Mar, Maresme, 7 setembre 1831 – 4 agost 1913)
Comediògraf. Estudià dret a la universitat de Barcelona. De jove fundà al teatre Odeon una societat dramàtica, El Pireo, i dirigí el periòdic “Las Candilejas”, que en depenia.
S’inicià en el món del teatre escrivint en castellà, tot i que a partir de 1864 ho féu exclusivament en català. La companyia La Gata li estrenà Els banys de Caldetes (1865).
Entre les seves comèdies, realistes i sense concessions fàcils, destaquen Un pollastre eixalat (1865), Les ametlles d’Arenys (1866), Les pubilles i els hereus (1869), La mitja taronja (1868) i Dones! (1875), considerada la més reeixida.
Fou mantenidor dels Jocs Florals els anys 1869 i 1887.
(Catalunya, 1913 – 1978)
Titellaire. Fill de Jaume Anglès i Vilaplana, amb el qual treballà al Turó Park.
A la dècada dels 1950 simultanejava el castellet tradicional i un teatret modernitzat amb canvis de llums, decorats del polonès W. Januszewski i putxinel·lis de l’escultor Jaume. Martrús.
Exemple de renovació de l’art dels titelles, aquesta família treballà sempre amb el sistema català de manipulació.
(Barcelona, 2 novembre 1913 – Begur, Baix Empordà, 19 novembre 1963)
Bailaora. De família gitana, va néixer al barri de barraques del Somorrostro. Va debutar amb només sis anys i ha estat una de les personalitats més famoses del ball flamenc, gràcies a les seves contorsions i a la duresa d’expressió de rostre i cos.
Actuà amb figures com Raquel Meller o Carlos Montoya. Amb el Trio Amaya recorregué el món (París, Lisboa i Buenos Aires) amb diversos espectacles de dansa espanyola.
Intervingué en algunes pel·lícules: Maria de la O (1935-36), La Casa de Troya (1936), La luna enamorada (1945) o, la darrera, Los tarantos (1962).
Un dels seus millors espectacles fou el Bolero de Ravel.
(Manresa, Bages, 22 novembre 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 3 agost 1974)
Novel·lista. Publicà els retrats Ombres al calidoscopi (1933) i combaté en l’exèrcit republicà. Exiliat el 1939, fou internat al camp nazi de Mauthausen.
Testimoni de primer ordre en llengua catalana d’aquella experiència infernal és la novel·la KL Reich (1963).
Publicà altres obres, que reflecteixen d’altres moments de l’època o de la seva vida: El casino dels senyors (1956), Boda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966).
(Barcelona, 3 abril 1857 – 19 febrer 1913)
Metgessa. Va doctorar-se en medicina a la Universitat de Barcelona, amb la qual cosa va esdevenir la primera dona -juntament amb Martina Castells, de la mateixa promoció- a accedir a aquest grau a tot l’estat espanyol.
L’any 1883 va publicar la seva tesi doctoral Conveniencia de dirigir por nuevas vías la educación higiènico-moral de la mujer. També va escriure alguns manuals sobre salut infantil, branca en la qual es va especialitzar.
Va exercir, així mateix, la ginecologia i va contribuir sensiblement a introduir criteris moderns en l’atenció sanitària dels nadons.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 22 agost 1913 – 4 abril 1993)
Pintor. Els seus olis sobre tela són d’un estil molt propi, molt propers a l’expressionisme.
Ha exposat diverses vegades a Barcelona des del 1956. També ho ha fet a la seva vila natal, a Tossa i a Düsseldorf (Alemanya). Li han estat atorgats diversos premis.
(Lliçà de Vall, Vallès Oriental, 3 setembre 1913 – Barcelona, 26 febrer 1974)
Escriptor i periodista. Començà la seva obra literària en català: El veler (1932), recull de poemes, L’esfondrada (1934), drama en vers, i Benaventurats els lladres (1935), narració.
Després de la guerra civil començà una nova etapa exclusivament en castellà, en què descrivia l’ambient de la burgesia barcelonina: Mariona Rebull (1944), El Viudo Rius (1945), Desiderio (1957), 19 de julio (1965) i Guerra civil (1972). També publicà unes memòries: Ganas de hablar.
(Reus, Baix Camp, 7 febrer 1836 – Tànger, Marroc, 4 octubre 1913)
Pintor. Es va formar juntament amb el seu amic Marià Fortuny, primerament a Reus i, després, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. També amb Fortuny visqué i estudià a Roma, i ambdós s’interessaren per l’acolorit món àrab.
Tapirò, però, es va mantenir dins una tendència més naturalista, estil en el qual excel·lí especialment en les obres executades a l’aquarel·la, les quals copsen, amb sorprenent efecte estètic, els naturals elements decoratius de l’abillament i del paisatge urbà del Marroc.
Mora amb vestit de noces i Bandits del Sud són algunes de les aquarel·les seves més típiques.
Dades dels Països Catalans 